Per Sumatra com una moto!

Mandra i poca cosa a explicar. Aquestes són les veritables raons perquè no he escrit fins ara. Sembla increïble, però fins i tot sortir a comprar unes cocacoles a la tenda d’un dels membres d’una tribu original de Borneu i pel camí de tornada a casa trobar-se una serp o un escorpí acaba convertint-se en rutina, i fa molta mandra escriure sobre la rutina.

Si... ja ho sé... la llista de posts que he promès publicar i que encara no he penjat cada dia és més llarga... buenu, què ens hi posem?! Un cop que estic inspirat val mes que no perdem el temps amb excuses. A més avui tinc una història 100% Ambelscollonsalamà!

Divendres al migdia, mentre dinava em truca el jefe. Em pregunta si tinc plans per la setmana següent, li dic que no. Molt bé, diumenge marxes cap a Sumatra.

Sumatra!!!

La gent normal (la que oblida els problemes del món quan el seu equip de futbol guanya un partit) té aquesta imatge de Sumatra.

Els que recorden les noticies potser tenen aquesta altra imatge:

Per als primers són les imatges del tsunami que va afectar aquesta zona el dia de sant Esteve de 2004.

Els bons geòlegs tindran en ment la quantitat de volcans que hi ha a l’illa, i en concret el cràter del volcà Toba, un dels llacs d’aigua dolça més grans del món i el que es considera la caldera de l’erupció més gran que hi ha hagut en molts milions d’anys al planeta terra. Un super-volcà que encara no ha expirat l’últim alè.

Aquí en lletra petita diré que jo no en tenia ni puta idea de que aquesta era l’erupció més gran de la història...

I això és el que deu pensar ma mare quan li dic que me’n vaig a treballar una setmana a Sumatra:

Jo en el que penso és en això:

Sense gaire preparatius agafo l’avio via KL i en unes 4 hores ja sóc a Medan, la principal ciutat de Sumatra i la tercera més gran d’Indonèsia.  L’aeroport és petit i atrotinat. Pago 25$ per un visat de 30 dies i em posen una enganxina que ocupa tota una pàgina. El policia em mira i somriu, si, sóc conscient que aquest visat acaba d’omplir l’última pàgina que quedava buida del meu passaport. Quan torni a KL me n’hauré de fer un de nou.

Passo el control de passaports i arribo a la zona de recollida d’equipatges. Només hi ha una cinta per a tots els vols internacionals. No és un carrusel com als que estem acostumats. És una cinta recta al final de la qual les maletes que no han estat recollides cauen i s’acumulen en una pila a terra. Rescato la meva maleta abans que caigui i busco un taxi.

Sortint de l’aeroport passem un barri en construcció de cases de luxe. Les cases són d’estil europeu, amb columnes de marbre i grans finestres, però estan totes apilotonades unes al costat de l’altra. No sé qui pot voler viure aquí i més al costat de l’aeroport.

El meu hotel està molt a prop. M’instal·lo a la meva habitació, miro a internet que es pot fer en aquesta ciutat i baixo a recepció a que m’aconsellin que puc fer.  Menjar i centre comercial, poca cosa més.

Passo pel centre comercial perquè necessito comprar-me una càmera nova. Miro preus i en trobo una que està força bé però em sembla algo cara. Faig un cafè a l’Starbucks i aprofito el seu wifi per consultar el meu assessor professional, l’Agustí (Tinito). Al final resulta que la càmera és més cara que si me la compro a Austràlia! Que bombin al xinu dels collons! Ja faré les fotos amb el meu mòbil!

Surto del centre comercial i agafo un becak, una motocicleta amb un sidecar atrotinat al costat. Els Tuk-Tuks de Tailandia vindrien a ser la versió luxe d’aquesta cosa. Em dirigeixo a Merdeka Walk, el lloc que tothom recomana per menjar alguna cosa. AL final resulta ser el típic passeig ple de restaurants per turistes. Una pizza i de tornada cap a l’hotel.

L’endemà al matí, una sessió ràpida al gimnàs, dutxa, esmorzar i em trobo amb el meu contacte a l’illa. A la taula del costat tenim el client, ens presentem i ens introdueixen un francès que també intenta guanyar el mateix projecte que nosaltres. Normalment esperaríem que es presentessin varies consultories, avui només som dos.

Pugem a un dels cotxes i enfilem el camí cap a les muntanyes. Vuit hores de viatge d’infart. Sincerament pensava que després de Nairobi ja ho havia vist tot. Aquí la gent condueix igual o pitjor. Les normes de circulació són interpretatives i com que aquí hi ha moltes motocicletes i a més la carretera passa per moltes poblacions, els ensurts es repeteixen un rere l’altre. El francès ha acabat amenaçant el nostre conductor de fer-lo baixar i conduir ell. No el culpo. Trobar-te adelantant un camió en una carretera com la de Mont-Ral i que de cara et baixin dues furgonetes no està a l’altura de tots els estómacs.

Passem a la vora del llac Toba. En altres paraules, acabem de creuar la caldera del volcà que ha produït l’erupció més gran dels últims 2 milions d’anys. En la distància veig una paret de roca que es perd de vista. Assumeixo que això deu ser una de les parets de la caldera, el meu contacte m’informa que no, que això és l’illa que hi ha al mig del llac. Una paret de més de mil metres d’alçada i més de 50 km de llarg. Per als que no n’entenen, això és l’embrió del nou volcà que segueix creixent. El dia que peti tan li farà estar aquí dins com a Tarragona.  Segons diuen, l’última erupció d’aquest volcà va ser tan bestia que ho va arrasar tot en molts kilòmetres a la rodona i va provocar un hivern perpetu a l’hemisferi nord que va fer que la espècie humana gairebé s’extingís. De fet diuen que el nostre genoma presenta un coll d’ampolla que correspon amb aquesta erupció. Es a partir d’aquest punt que els humans adoptem la forma de l’esquelet que tenim avui en dia.

Seguim la ruta fins a Tarutung una petita ciutat a l’oest del volcà. Aquest serà el nostre centre d’operacions durant els propers tres dies.

L’endemà ens llevem ben d’hora ben d’hora ben d’hora. Ens esperen dues hores en cotxe muntanya amunt fins al poblet on anem. Pel camí passem camps d’arròs, els típics que la gent s’imagina quan pensa en el sud est asiàtic. A mesura que pugem el paisatge canvia i comencen a aparèixer pins! Baixo la finestra i l’olor que m’arriba és la mateixa que quan puges a Mont-Ral. De fet, si no fos pels poblets que anem creuant juraria que estic dalt els Motllats en direcció a Prades.

Les estadístiques diuen que Indonesia és el país amb més musulmans del món. Potser es veritat, però deuen estar tots a Jakarta, la capital. Aquí tot són esglésies cristianes. De fet, de cada deu construccions una és una església o algun monument funerari a l’estil indonesi amb creus cristianes dibuixades per tots els costats.

Quan arribem al poblat ja ens esperen un grup de joves amb les seves motocicletes. Un grapat d’Scooters i alguna Honda una mica més potent. Els camins que porten al riu són impracticables per als cotxes i per tant hem de seguir en moto.

Ma mare estarà molt orgullosa de mi quan sàpiga que he pujat de paquet a la moto d’un desconegut, sense casco i per camins iguals als que potent al glorieta des de Mont-Ral. No exagero. Al principi portava la càmera i anava filmant la ruta, però ho he deixat aviat i he preferit fer servir les dues mans per aferrar-me fort a la moto.

El meu pilot no para de demanar-me que m’aferri més a ell. Al principi mantinc una mica les distàncies, això d’aferrar-me al cul d’un desconegut no fa per a mi. Al final del viatge acabaré enganxat a ell., val més que sigui jo el que el doni pel cul a ell que no pas que acabi jo mal follat per fotre’ns més d’un cop per terra. I dic “més d’un cop” perquè s’entén que com a mínim una ostia ens la vam fotre. Per sort va ser només un avís, res important. Al encarar una pujada de pedres ell dóna gas i el meu cul gros que estava massa enrere fa contrapès, la moto s’encavalca i acabem tots per terra. El resultat, una rascada a l’esquena. A partir d’aquest moment m’aferraré a la criatura com a bon catòlic que sóc.

Després de passar un parell de poblets arribem a una espècie de missió perduda al mig del camí. Aquí hem de deixar les motos i seguir a peu. La baixada fins al riu és mortal. El terra enfangat rellisca molt i la pendent és inhumana.  Els nois que venen amb nosaltres ens recomanen que ens treguem les sabates per relliscar menys. Ho sento, però jo encara estic massa occidentalitzat. Com que jo ja hi estic acostumat passo sense masses problemes. La resta cauen de cul uns quants cops. Al final, només el francès, jo i un dels representants del client arribem a baix. La resta han girat cua.

Un cop al riu dinem en un petita platja de sorra... bé, no és ben bé sorra, són les restes desfetes de la cendra del volcà. Mengem el nostre pollastre amb arròs, recullo una mica de sorra pel Tino i abans de començar l’ascens cap a les motos ens pregunten si volem arribar a la cascada. Cascada? Si hi ha cascada hi ha paret de roca i si hi ha roca JO l’he de veure.

Avancem a cops de matxet per una selva impenetrable. Voregem el riu i finalment arribem a un petit toll. Una paret vertical s’aixeca al final del toll i del mig de la paret cau una cascada gegant. Tot i trobar-nos a certa distància de la cascada, la força de l’aigua aixeca una cortina densa que ens deix xops en qüestió de minuts.

Aquí acaba la part fàcil del nostre dia. Ara toca pujar.

El que abans havia sigut una baixada arriscada, ara es converteix en una pujada infernal. Per sort, per a mi això és el pa de cada dia, però per als altres no. El francès sembla que tira prou bé, però l’indonesi no pot, i només portem uns metres d’ascens. Quan veig que la resta del grup tira endavant sense esperar ningú decideixo posar-me al final i anar darrera l’home per no deixar-lo sol. Ja ens havia explicat que tenia 60 anys i que feia temps que no feia caminades com aquella, però en un dels descansos també em confessa que té problemes coronaris. Perfecte... Li recomano que ens ho prenguem amb molta calma, que begui molta aigua i que pari tan com faci falta.

Al final hem arribat al camí. La majoria de les motos han desaparegut amb els que s’han retirat a mig camí. Els nostres conductors ens esperen a l’ombra.  Pujo a la meva moto i m’aferro al meu conductor. Segurament si de jovenet m’hagués interessat més per les motos i hagués convençut a mons pares que em deixessin trencar-me alguna cama o fer algun cavallet a la rambla i empotrar la moto contra algun cotxe com feien els meus amics, avui podria portar la moto jo sol i no hauria de patir les envestides d’anar de copilot.

Cansat, suat, mullat i adolorit al final arribo al poblat,. Com us podeu imaginar, el meu cul gros ha sigut massa per aquesta merda moto de ciutat i més d’un tram del camí l’he hagut de fer a peu, potser no ha estat tan mala idea si tenim en compte que més d’un cop, però en particular un de concret, hem estat a punt d’estinvar-nos precipici avall, ben be al fondu del tot, sobre una pedra immensa, al fondu del barranc, oi lai cai, oilai carai  lairai carai... aix l’Albert Pla, quin gran poeta!!!

Per acabar el dia ens porten a un restaurant on ens serveixen multitud de plats. Peixos amb curri, pollastre, bou, coses fregides que encara no se que eren, sucs de fruites tropicals... això d’anar amb el client té la seva part positiva!

L’endemà repetim la ruta fins al poble, un cop allí ens esperen les motos, però sorprenentment el meu conductor no s’ha presentat. El pobre devia acabar fins els collons del big Mazale (com es coneix aquí al Urang Putai o home blanc). M’enfilo a la Honda d’un dels que si que s’ha presentat i no espero a que m’ho demani, el dong pel sac a la primera de canvi, no vull tornar a anar per terra! Aquest cop ens han anunciat que el camí és més curt, i per tant com diu la norma, si la distancia és menor, la pendent és més exagerada. El primer tram del camí està en força bones condicions, però això canvia aviat. El camí originalment va ser excavat en les cendres del volcà i aquestes, amb la pluja s’erosionen molt fàcilment. Les rodes de la moto amb prou feines caben dins el camí, a banda i banda tenim unes regateres que en el millor dels casos només tenen uns dos metres de profunditat, altres superen els vint metres de caiguda vertical, prefereixo no mirar.

Una cosa que encara no he explicat és que no només no porten casc, aquesta gent, tot el que porten per calça són sandàlies hawaianes,  i com que el camí es tan dolent s’han d’ajudar de les cames per empènyer o frenar la moto... prefereixo no mirar.

Passem un parell de ponts fets amb taulons de fusta que s’aguanten més per voluntat que per cap altra cosa. Enfilem un caminet estret que aviat queda interromput per una esllavissada. Aquí els nostres valents ja no s’atreveixen a passar. 




Hem de seguir a peu. El camí és preciós. Caminem entre els camps d’arròs, fent servir les rescloses de fang com a pas entre les zones inundades. Baixem per una zona de camps abandonats amb búfals amagats entre els matolls i finalment arribem a la vora del riu. D’allí a l’aigua hi ha una caiguda gairebé vertical de mes de 40 metres. Jo he vingut a veure les roques que hi ha al riu i per tant segueixo els nostres guies locals. Fent servir lianes, arrels i troncs com a suport arribem a baix de tot. El francès semblava que es negava a baixar per allí, però al veure que el geòleg de la competència hi baixava no li ha quedat més remei que baixar.

Al riu ens espera una petita cascada en mig d’una zona de ràpids, el lloc perfecte per dinar. Mengem, faig les fotos de rigor, prenc unes quantes dades, pico alguna roca (més per fer el número que per cap altre motiu) i quan ja hem recuperat forces toca tornar a pujar. A mitja pujada comencen a caure quatre gotes. No passa gaire estona que aquestes quatre gotes es converteixen en el gran diluvi. Els caminets que havíem fet servir per baixar ara s’han convertit en torrents.

Amb les sabates i la roba xopes tornem al punt on ens esperen les motos. Si la baixada ha estat interessant, ara, amb els camins xops no cal dir que l’experiència es multiplica. La primera part de la pujada no és del tot dolenta. De tant en tant hem de baixar de la moto i empènyer per treure-la del fang. Parem en una de les casetes de llauradors que hi ha pel camí. Aquesta gent prenen mesures del nivell de l’aigua diàriament, el client copia les dades, descarrega quatre fotos i ja son a punt per seguir. El meu conductor suposo que n’està fins els collons d’arrossegar-me i intenta col·locar-me a l’Scooter d’un dels nois més jovenets que ens acompanyen. El pobre és massa jovenet i no té experiència en portar la dona o la sogra (que en mides i pes deu ser el que més s’assembla a portar-me a mi). No ens la fotem de miracle. Al final hem diu que no pot i que m’esperi a que passi l’altra moto i que torni amb el conductor inicial. Mentre espero a que arribi la meva moto decideixo seguir a peu, com a mínim fins que passi la part més xunga, la de les regateres verticals. La moto m’atrapa a mig camí, pujo i enfilem muntanya amunt.  De pujada les regateres no fan tanta por, no perquè no hi siguin, sinó perquè no les veus.

Al final arribem al poblat i com a benvinguda  m’ofereixen un got amb un líquid groguenc. Després d’un dia de caminades i moto la veritat es que estic deshidratat i un got del que sigui entrarà molt bé. Em miro el líquid i en conya dic “espero que no sigui Tuak” El tuak és el licor d’arròs casolà que fan les tribus de Borneu. Faig el primer glop i... endevineu que eral el líquid groguenc? Efectivament, Tuak, aquest cop no d’arròs sinó de palma. Realment creuen que després d’un dia esgotador el millor que et poden oferir només arribar al final del camí és un got de licor fermentat?!

Suats, xops i esgotats, el client ens ha preparat una sorpresa. En ves de tornar al nostre hotel enfilem el camí de tornada a la gran ciutat. Ens ha promès que avui dormirem en un hotel molt millor, a la vora del llac Toba, el llac del volcà. Quatre hores dins un cotxe amb aire condicionat amb la roba xopa no és el millor que podria esperar ara, però la promesa d’un ressort a la vora del llac promet. Per als que estigueu pensant que en ves de portar aire condicionat podríem obrir la finestra del cotxe, només us diré que de les 4 hores de  camí, 3 són de pista de sorra i nosaltres érem el segon cotxe del comboi. Si portéssim les finestres baixades, amb la roba xopa acabaríem arrebossats com calamars a la romana.  

Arribem a l’hotel cap a les deu de la nit. Si les vistes són maques no ho sabrem fins l’endemà, ara mateix tot el que es veu es foscor. Pel que fa a l’hotel... no diré que és el pitjor hotel on he estat mai, no els recordo tots, però segur que està en el top 3.

A partir de les 10 no hi ha aigua calenta i nosaltres veníem d’una jornada de més de 16 hores, suats i xops. La decoració es podria definir com la d’un hotel del Salou més profund, un d’aquells que només accepten estudiants anglesos i que no s’ha renovat des dels anys 50. El bany i el bater d’un color marró xocolata són ideals per amagar la ronya que hi deu haver acumulada, una de les tovalloles tenia taques vermelles (sang? O pintallavis, no ho vull saber), les cortines i els llençols tenen cremades de cigarret i ... i buenu, he hagut d’anar a recepció a demanar paper de bater, han trigat més d’un quart d’hora en trobar-lo.

L’endemà pel matí, amb la sortida del sol, la visió del llac i l’embrió gegant del volcà al fons milloren una mica l’esperit, però els fideus de l’esmorzar (que per mi que els van bullir el mateix any que van construir l’hotel) ens retornen a la realitat del lloc.

Tornem als cotxes i recuperem la carretera. Per sort, el guia ha decidit agafar una carretera secundaria que voreja el llac. Ho agraïm profundament, no per les vistes, un cop surt el sol, la calor fa que s’aixequi una boirina que ho enterboleix tot, sinó perquè en aquesta carretera no hi ha gaire tràfic i a més, el mal estat de l’asfalt fa que el psicòpata del nostre conductor no simuli ser Fernando Alonso a Monaco.

Passem poblets a la vora del llac, tots amb la seva església d’estil germànic (aquí tots els missioners eren o bé holandesos o bé alemanys), passem antigues xemeneies del volcà que ara dorm, plantacions de cafè... i un altre cop tornem a ser a la carretera principal. El millor ara és fer una becaina, és la única manera de no patir un atac de cor veient com adelantem camions en carreteres estretes amb canalla a peu i en  moto per tots els costats.

Deixem els clients, al francès i al meu company a l’aeroport i a mi em tornen a l’hotel de la ciutat principal.  Avui per sopar he anat a un dels carrerons xinesos, he demanat fideus i porc i per tornar a l’hotel he agafat un dels becak que segurament hauria pogut avançar si hagués anat a peu, de fet a cada semàfor la moto se l’hi calava.

Ara a l’hotel, mentre faig un cafè que em costarà més que el   sopar acabo d’escriure l’article. Demà volo cap a KL on m’espera un cap de setmana poc habitual. Si voleu saber el perquè... haureu d’esperar al pròxim post!!!

Un petó i fins la setmana que ve!