dimecres, 18 de juliol del 2012

Rainforest World Music Festival



La jungla i les muntanyes que m’envolten són un bon fortí contra les ones hercinianes. De les poques emissores que detecto, la majoria es passen el dia resant, la resta només parlen en malai. Totes excepte una.

Tracks FM és la única emissora de radio en anglès que capta la meva radio de camí cap a la feina. Una emissora del govern on una de cada 20 cançons valen la pena i on cada matí em feien un resum de com anaven les lligues de futbol del món (ara comencen a parlar dels Jocs Olímpics).  A l’hora en punt un breu resum dels titulars del dia et fa comprendre lo gran i fabulós que és el partit que governa i lo bé que ho fan els seus polítics, i de tant en tant alguna notícia de veritat.

Fa uns mesos van començar a emetre un anunci, la freqüència del qual s’ha anat intensificant en les darreres setmanes i que anunciava el 15è Rain Forest World Music Festival.

La meva primera impressió va ser que això es devia tractar d’un festival de músiques tradicionals i danses de tipus amb taparabus i canutus llença dards vinguts de diferents regions del món. Interessant? Potser si, però no com per pagar un bitllet d’avió, hotel, entrades...

Amb el temps però van començar a anunciar els grups que participarien i tot i que no en coneixia cap tampoc sonaven gaire tribals. Sobretot un grup que venia d’Spain. Oreka TX. Els vaig buscar a Google i efectivament eren bascos. I a més tocaven la Txalaparta, un instrument del qual ja n’havia sentit a parlar i que sempre havia volgut veure en directe. Un cert interès per aquest festival començava a créixer dins meu...

La Txalaparta, per als que no ho conegueu, és un instrument basc que es podria definir com el xilòfon basc. Si el dels xinus és finet i fa un soroll molt dolç (com els xinus) ja us podeu imaginar com serà el basc. Fustes ben amples i sense massa polir que necessita dues persones amb masses de fusta per aporrejar-la i mantenir una conversa musical. Perquè és d’això del que tracta la txalaparta, de mantenir una conversa entre els dos músics.


Segons ens van explicar, la txalaparta neix a partir de la producció de la sidra. Els cops que es donaven a la fusta alhora d’esclafar les pomes marcava el ritme de treball. A partir d’aquí algú va recollir quatre fustes velles i va començar a tocar. Avui en dia la txalaparta es pot fer de qualsevol cosa: fusta, pedra, plàstic, gel... l’única cosa imprescindible és tenir algú altre amb qui compartir-la.

Fet l’apunt cultural...

Finalment va arribar el dia que convençut de que volia assistir al festival (si ve gent d’Austràlia i Anglaterra expressament a veure-ho és que deu valdre la pena) vaig començar a organitzar el viatge. A més, com que la feina aquí a la jungla s’ha acabat prematurament hi he de tornar cap a la capital, puc aprofitar el viatge per baixar trastos i així carregar part de la factura a l’empresa!
El primer és comprar les entrades. Vaig a la pàgina web i miro quines ofertes tenen. Hi ha packs d’hotel més entrades que tenen bona pinta. Per desgràcia tots són per mínim dos persones, com la paella. Decideixo trucar a veure si em poden fer algo especial per a només una persona. Si que poden, però l’única habitació lliure és la suit i només costa 1800RM la nit (uns 500€). Mmm... deixim-ho pens..ja m’ho he pensat, NO gràcies. Decideixo que compraré les entrades i ja em buscaré la vida per dormir.

Com que el festival és divendres, dissabte i diumenge necessito saber quins dies podré baixar a la ciutat. Comença un anar i venir de mails amb els meus superiors que no saben ben bé que he de fer, uns diuen que tornar ja, els altres diuen que em quedi, i al final el més jefe de tots diu que faci el que a mi em sembli. Doncs molt bé. Em quedaré a la jungla fins divendres al vespre per enllestir tota la feina, baixaré a Kuching, aniré a treballar dissabte pel matí i a la tarda quan comenci el segon dia del festival agafarem el bus i a fer festa!

El problema és que amb tant anar i venir han passat un parell de dies, i quan entro a reservar les entrades la pàgina web m’anuncia que fa una hora que ja no es poden comprar online. Ja és mala sort... però encara sóc a temps de comprar-les per telèfon! 100% ambelscollonsalama tours!

Fet, l’endemà compro les meves entrades per telèfon, reservo els vols i una habitació al mateix hotel on sempre m’allotjo quan vaig a Kuching. L’habitació em surt bastant millor de preu del que paga l’empresa normalment. Després descobriré perquè, i es que tenen unes plantes reservades per als nicotinosos amb moquetes vermell-rosat, mides reduïdes i com no, una infinitat de marques de cigarret mal apagat per tot el mobiliari. Se’m fa impossible pensar que abans trobéssim aquestes coses tan normals.

Quan arriba dissabte em llevo d’hora perquè sé que el bus cap a l’oficina surt ben d’hora. Esmorzo a l’hotel, llegeixo el diari, m’espero i al final pregunto al porter si sap algo del nostre bus. No. Diu que el bus no ha vingut, però que l’altre noi que treballa amb mi (l’únic que queda després que tots els demés fossin obligats a agafar-se unes setmanes de vacances) ha sortit a passejar amb la seva família. Baja, el que treballa amb mi avui no treballa i a l’oficina no em contesta ningú (la secretaria hi hauria de ser). Suposo que davant una força major... no hauré d’anar a treballar! De totes maneres, com que el festival no comença fins a les 2 em quedaré a la meva habitació fent feina.

A la una agafo el bus que ens porta directe des de l’hotel al festival. Perfecte en cas que un no acabi recordant ni qui és l’alcalde. 40 minuts de viatge. Abandonem la ciutat i ens dirigim cap a la costa. Cap a una zona de cales que hi ha darrera una petita muntanya. Les parets rocoses em recorden els cingles dels Motllats vistos des del camí que porta a Farena.  Entrem a la zona dels ressorts. Una zona de platges de sorra blanca, palmeres, manglars i edificis refrigerats amb sostres de canya.

Entre tant ressort hi ha una zona, al peu de la muntanya que està destinada al Sarawak Cultural Vilage, una espècie de parc temàtic cultural de borneu. Aquí és on es celebra el festival. 

Passats els controls de l’entrada agafo un mapa i em dirigeixo directe cap a la zona del menjar. Compro algo de menjar i la primera cervesa. Em claven 4RM pel menjar (1€) i 9RM per una llauna de Heineken! Que se n’ha fet de les 3 llaunes per 10RM del meu restaurant de Lawas!? Hidratat i alimentat ja em sento en condicions per començar a explorar la zona.

El recinte és una espècie de poblat al voltant d’un llac al mig de la jungla. Les cases són totes diferents ja que cadascuna representa una cultura diferent. Aquí a Borneu el tema de les cases és algo molt distintiu de cada tribu. Tots viuen en cases comunals gegants. Alguns les penjen d’arbres i les fan allargades, altres circulars amb una zona comú al mig, altres les fan ben altes i amb escales impossibles... Suposo que amb una jungla tan densa deu ser complicat moure’s de casa al bar i per tant ho han agut de construir tot junt. És un bon sistema, tot i que el que aquí t’ensenyen és una petita reproducció del que es troba per l’illa.



Avui les cases estan envaïdes per exercits de turistes amb ganes de festa i per venedors d’artesania. La típica artesania que es pot trobar a tots els mercats d’artesania del món. Per què ens segueixen enganyant? Que ho anomenin mercats de coses mones fetes a xina, o volen que em cregui que tots els artesans del planeta s’han posat d’acord per fer les mateixes arracades i polseres?

Per sort dins d’alguna de les habitacions fosques et trobes amb una dona vella que es guanya un sobresou ensenyant al visitant com cuina galetes tradicionals, i venent-les es clar. La veritat és que estan boníssimes, ah i la majoria no porten gluten!

Com que Malàisia és un país multicultural i per extensió Borneu també ho és; aquí també es poden trobar una casa d’estil malai i una casa d’estil xinès.  Em pregunto quan posaran la casa-apartament amb mobles d’Ikea tan tradicional del centre de la ciutat.

Havent fet tot el tomb al llac i havent memoritzat on puc trobar menjar oliós, cervesa, i els escenaris, decideixo participar en el primer dels tallers que es fan avui.

El festival té una cosa molt ben muntada. Els concerts comencen a les 7 i no acaben fins mitjanit. Durant el dia, com que la calor és horrible es dediquen a fer tallers a l’interior de les diferents cases. Així pots veure i conèixer els músics que després estaran sobre l’escenari.

El primer taller al que entro és el de Strings of Fire (cordes de foc). On músics de les diferents bandes que participen ens ensenyen com sonen els seus instruments de corda tradicionals. Llògicament el meu interès no rau tant en els violins, el baix, les violes o els Oyunguerels mongols. El principal motiu per escollir corda sobre percussió o vent és el local climatitzat, la foscor i les cadires còmodes del teatre principal. Ja no aguantava els 40 graus que fa a fora.


La majoria dels instruments els conec i els he sentit moltes vegades. M’ho passo bé escoltant com els músics fan bromes i toquen algo tradicional. Però aleshores arriben els mongols. Porten una espècie de violí de dues cordes quadrat, que s’acomoden a les cuixes, i que està coronat pel cap d’un cavall. Ens fan una introducció on ens expliquen que els seus temes són sobre els seus avantpassats, sobre els cavalls de les planícies, sobre amors impossibles... ens expliquen que el seu instrument imita els sons dels cavalls i que normalment canten amb la gola per acompanyar la música. Millor toquem i ho enteneu millor.

Si algú, igual que hem va passar a mi, pensava que la música mongola seria algo molt asiàtic i relaxant no podíeu estar més equivocats. Quan aquells tres homes van començar a serrar les cordes dels seus instruments, jo no sé d’on van sortir amb només dues cordes, però les notes eren realment cavalls galopant, renillant i jugant sobre l’herba. El ritme era el més pur estil country, ràpid, excitant, tenies ganes d’aixecar-te i començar a ballar. Aleshores un d’ells comença a cantar i la veu fina amb la que ens havia introduït el seu instrument es converteix en la veu d’un carajillero conservat en wiski i tabac sense filtre. Déu meu senyor quina potencia de música i de veu. Aquests tres mongols es van convertir en les estrelles del festival, no només per a mi, per a tothom.

Impressionat i refrigerat em dirigeixo cap a un altre taller. Uns indis (de la Índia)expliquen en una de les cabanes com és comuniquen amb els timbals. L’home es torna boig traduint cada síl·laba que els seu company toca a un ritme frenètic. Pretén que la gent l’acompanyi en el seu deliri però tot el que aconsegueix és que de tant en tant i de forma descompassada, uns quants piquin de mans.
Aleshores demana al públic si algú sap cantar Boliwood per acompanyar els timbals. Després d’un estira i arronsa s’aixeca un noi del púbic. Jo ja l’havia vist abans. La seva cara i sobretot el mocador modern al mode de turbant em recordava molt la d’un amic punjab-malai del meu últim any a Sydney. L’introdueixen com Setpal... el nom del meu amic... no pot ser! Masses coincidències!

Quan acaba l’actuació l’intercepto i li pregunto si ell va estudiar a Sydney fa un parell d’anys. Automàticament em reconeix i ens abracem. Cap dels dos esperava trobar una cara familiar tan llunyana en el temps i en la distància al mig d’un festival a Borneu.

En Setpal em presenta algunes de les amigues que l’acompanyen i els músics que viatgen amb ell. És el mànager d’un dels grups que toquen al festival i li fa il·lusió que conegui a tot el personal. Aquella mateixa nit, als concerts descobriré que els seu grup és el més popular entre els assistents. Molta gent ha vingut des de Kuala Lumpur només per veure’ls a ells.  El govern de Malàisia, molt autoritari i islàmic no es gaire donat a permetre grans esdeveniments musicals i la gent aprofita les poques oportunitats que tenen per passar-s’ho bé (al ritme que va el nostre país sembla que aviat acabarem igual). M’invita a que vagi al següent taller que fa el seu grup, per desgràcia he de rebutjar ja que jo tinc intenció de tornar al teatre principal. Aquest cop no és per l’aire condicionat sinó perquè l’últim taller del dia és el dels bascos de la Txalaparta. Intercanviem telèfons malais i quedem que ens trobarem més tard per als concerts.
 
Al teatre principal tres del músics d’Oreka TX presenten els seus instruments: una Txalaparta de fusta de roure amb la que es fan les tines de sidra, una de pissarra de les costes basques i una de plàstic de... de qui sap on. Dos dels músics toquen i van explicant la història de l’instrument i del que l’envolta, ho fan en basc i en espanyol. El basc no l’entenc, però l’espanyol si i veig que el tercer músic que només ha pujat a l’escenari per traduir a l’anglès té una forma molt lliure d’entendre la traducció. Deu ser el que té ser basc.

Durant el taller ens ensenyen que el millor de la txalaparta és la improvisació. Un toca algo i el company respon amb la reacció que li sembla. Poc a poc van creant una composició nerviosa i ràpida que anima el públic. Al final ens fan servir a nosaltres com a txalaparta i els nostres aplaudiments es converteixen en les notes de la seva conversa. Tal com ens han explicat, qualsevol cosa pot ser una txalaparta, el més important és compartir la conversa.

El seu concert serà l’últim dia de festival i com fan tots els músics ells també signaran autògrafs i vendran els seus discs. La sorpresa serà meva al comprar un dels últims exemplars que al final s’acabaran esgotant i al haver de fer una cua llarguíssima per aconseguir les firmes del grup.

Amb tots els tallers del dia acabats ens donen un parell d’hores de descans per passejar pel poblat artificial, per relaxar-nos una mica, veure la posta de sol, menjar alguna cosa i  omplir l’estomac de suc de civada holandesa.

Els concerts comencen amb gongs tradicionals de Malàisia. Sobre l’escenari principal un grup de nois i noies dansen i canten mentre fan sonar peces de metall. De sobte, d’entre el públic comencen a sortir tot de nens vestits amb la roba típica regional fent sonar gongs i corrent amunt i a vall. No és un mal començament per no saber ben bé que esperar d’aquesta nit.

El grup de  mongols és el següent. La gent es torna boja amb els sons guturals dels descendents de Gengis Kan. El so de cavalls que surt dels seus “violins” fa que la gent comenci a moure’s. La gent té ganes de festa i a mi m’agrada. Abans de venir tenia por que això fos una congregació d’abraça-arbres i pro-recicladors de ciutat amb ganes de fer veure que els agrada fer coses “diferents” (més d’un me n’he trobat per aquí, però per sort són minoria).

Després dels Mongols, un home de l’Illa de Reunió pateix espasmes epilèptics a l’escenari del costat. Entre les mans porta un instrument estrany. Sembla un àbac fet de canya i cada cop que es sacseja fa un soroll que se’t posa al cos i no pots evitar moure’t.  L’home sua gairebé tant com jo. A ell li paguen i ha de continuar amb els seus espasmes, jo marxo a buscar una cervesa.

Pel parc hi ha tot d’altaveus i pantalles per poder seguir els concerts ni que estiguis menjant. Molt bona idea, sobretot veient l’aglomeració que comporta el següent concert. La zona destinada als concerts està a petar. Fins hi tot un petit toll de fang età ple de gent que es rebolca i deix de banda les distincions racials per passar-ho bé, ja no hi ha blancs, negres, asiàtics... aquí ara tots són marrons.

La raó de tanta multitud és el grup del meu amic Setpal, Diplomats of Drum. El grup és malai en escència. Els músics són tots de nacionalitat malaia, però tots representen una de les cultures del país. Punjabs tocant timbals hindús, xinesos tocant la guitarra elèctrica, malais a la bateria, etnies locals tocant flautes o jambés... una verdadera imatge del que és Malàisia i no la de la unitat islàmica que intenta vendre el govern.

El grup compta amb dos cantants. No entenc el que diuen, però entenc que sobretot un d’ells són la raó principal per captar tanta gent. Sembla més un convidat que no pas part original del grup. Està clar que ell és l’estrella. La gent es torna boja.

El següent grup a tocar a l’escenari petit són Raiz de Cafezal, un grup d’un poblet de l’amazones que no paren de dir que borneo i l’amazones són germanes, unides per la selva tropical (el Rainforest en anglès i motiu del festival). Als pocs minuts queda clar que això és tot el que saben dir en anglès i per tant és millor passar a la música, el seu veritable punt fort. La veritat és que tot i que el grup és molt bo els han col·locat en una mala franja horària. La gent venia molt animada i amb ganes de ballar, la promesa d’un grup brasiler feia creure que la cosa aniria a més, però la seva música és tranquil·la i relaxant. Després de 8 hores amunt i avall és un cop mortal. Si la gent deix de ballar comença a notar el cansament acumulat.  Jo aprofito per retrobar-me amb en Setpal i felicitar-lo a ell i al seu grup per l’actuació.

L’últim grup de la nit venen d ela República Txeca. L’home sembla un mossèn ortodox amb sobrepès i que s’acaba de fotre alguna droga sintètica. La música és una espècie reggae fusionat amb música tradicional txeca. L’home canta molt ràpid, no l’entenc però sembla que estigui insultant algú. L’endemà unes amigues txeques m’explicaran que elles tampoc l’entenien perquè el que cantava era tot inventat, no era txec.

Cansat i content pel dia d’esbarjo fora de la rutina habitual agafo el bus. Si l’hora de cua no era suficient, els controls policials a la carretera fan que l’espera sigui eterna. Estic molt suat i començo a poder olorar la meva samarreta. Em sembla que la dóna canadenca del meu costat també l’olora però és simpàtica i amable i no deix de conversar en tota la nit.  Al arribar a l’hotel dutxa i cap al llit.

El matí del diumenge passa volant. Quan per fi arriba un bus amb places per anar cap al festival ja és tard per al primer taller del dia. La veritat és que avui tampoc tenia cap preferència per als tallers. Decideixo passejar pel parc, fer un cafè frapé d’aquells amb nata i caramel (de regim suposo jo) i estirar-me una estona a la gespa.  A la taula del costat hi ha un grup de gent jove que semblen venir de tots els racons del planeta. Com que segur que encara no tenen cap català decideixo afegir-m’hi.


La major part del grup són txecs que treballen a Kuala Lumpur i que han coincidit aquí, també hi ha una noia Taiwanesa, una Malaia, i un parell de males pintes (però bones persones) que van massa fumats per presentar-se. Algo estrany tenint en compte lo estricte que és la llei aquí.


Es nota que el grup ja porten dies junts, hi ha algunes parelletes i tots es tracten com si haguessin compartit el llit la nit anterior. De fet m’expliquen que va ser així perquè van perdre el bus i van acabar compartint l’habitació que té un al resort. Volen anar a la platja a veure la posta de sol, no puc rebutjar la invitació, els tallers d’avui no són gaire interessants i fer amics no és algo que passi cada dia aquí on visc jo. A més, la noia txeca del meu costat (que està molt bona) a demanat a un dels nois que li porti la bandera pàtria perquè no porta roba interior per banyar-se i farà servir la bandera com a banyador. Definitivament quests txecs estan tots torrats.
 
La posta de sol a la platja és preciosa. Els colors rosats del cel es barregen amb els daurats de les taques d’oli que deix la marea sobre la sorra al retirar-se. Com que la platja està plena de gent i l’aigua s’ha enretirat molts metres, ens fa mandra banyar-nos. Una llàstima ho sé, jo també tenia ganes de sentir-me un bon patriota i jurar la bandera.

Tornem cap a l’interior del parc, per torns perquè no tots tenen entrada hi em de compartir les polseres. Ens dirigim directe a la zona dels concerts on uns quants ens han reservat un lloc en un turonet prop de l’escenari on podem seure.  La bandera-banyador ara fa d’esterilla. Els fumetes han pogut passar un parell d’ampolles de Bacardi, jo contribueixo amb unes cerveses.

El primer concert és una barreja de música tradicional taiwanesa, xinesa, azeri i malai. Tranquil·la i perfecte per acompanyar els primers cubates.  Seguidament toca el grup basc. És curiós, després d’un comentari a cau d’orella a la presentadora del taller del dia anterior el grup ja no és presentat com Spanish, des d’aleshores son Basque, i qui no sàpiga on cau això, sempre tindran el Google per descobrir el món.

La música de la txalaparta va acompanyada d’un vídeo amb imatges d’un viatge que han fet per l’Àsia central (de fet el seu disc es diu Nomadak). Mentre van tocant la seva música es combina amb el so d’instruments dels països que visiten i de les veus de cançons tradicionals. Un perfecte exemple del que és la txalaparta.

En el seu viatge fabriquen txalapartes amb gel siberià, roques del Pakistan i fusta de Mongòlia. Com no podia ser d’altra manera, havent passat per mongolia, al final de la seva actuació inviten a pujar a l’escenari un parell dels mongols del dia anterior. La gent es torna boja i es que realment aquests mongols són molt bons.

Després del concert, aprofito que uns nois brasilers canten cançons d’amor massa lentes sobre l’escenari per escapar-me a comprar el disc d’Oreka TX i demanar que me’l firmin els components del grup. Quan torno a l’esplanada dels concerts em topo amb en Septal i la seva colla. Junts ballem al ritme de Burkina Faso que ofereix Mamadou Diabate i el seu grup. Aquest és el punt d’inflexió de la nit. A partir d’ara tot serà ballar, i ballar. Els africans saben com fer moure la gent. Sobretot el grup que ve a continuació, Kanda Bongo Man. Venen del Congo, són un home gras vestit de mafiós i unes noies que l’acompanyen i que ballen com possesses (en algun moment em recorden a la coreografia de Chikilicuatre a Eurovisió).


Els txecs s’han perdut entre la multitud i tot i que per la pantalla gegant puc veure onejar la bandera-banyador-esterilla, prefereixo quedar-me amb en Setpal. Fins i tot quan el concert ja s’ha acabat i tots els músics del festival han pujat a l’escenari a despedir-se nosaltres ens quedem a ballar amb la música d’algún DJ que acompanya el ritme frenètic dels treballadors que desmunten l’escenari.

Potser pel Bacardi i la cervesa, potser per trobar-me al mig de Borneu en mig de la jungla, o possiblement perquè és Juliol i toca anar de festa major i no a treballar, tinc ganes de quedar-me tota la nit aquí, dormir a la platja i l’endemà, després d’una dutxa ja anirem a treballar com puguem.

En un moment de lucidesa m’adono que tot i que ara la gent encara està de festa, la majoria són asiàtics que segurament tenen habitació en algun dels ressorts del voltant i que si em quedo és molt probable que acabi sol. Així que m’afanyo i agafo un dels últims autobusos cap a la ciutat. Avui m’he comprat una camiseta de recanvi i per tant la noia que porto al costat no ha de patir la suor de tota una nit ballant. La conversa dura poc, passen uns segons de silenci i cau fulminada sobre la meva espatlla. No és el primer cop que em diuen que sóc molt còmode per dormir-hi a sobre (suposo que es refereixen a això quan diuen que ets un home objecte). La pobra es desperta de tant en tant, s’aparta avergonyida i automàticament torna a caure en un son profund sobre la meva espatlla. Al final li dic que s’hi pot quedar, que a mi no em molesta.


Com sempre sóc l’últim passatger al bus, sort que m’he aixecat i m’he apropat al conductor, sinó no hauria parat al meu hotel. Pujo a l’habitació, em dutxo i corrents cap al llit. D’aquí tres hores m’he de llevar, fer la maleta, check out i anar cap a l’oficina a treballar. Per la tarda m’espera una nova sessió de vols fins a Lawas.

Me n’adono que viatjar en avioneta ja no és tant interessant. M’he passat el primer vol dormint i el segon llegint.

Ja sóc a Lawas. Content per haver fet una mica de festa. Ara toca recollir i tenir-ho tot llest per abandonar aquest poblet a finals de setmana. Aquesta nit aniré a acomiadar-me del meu amic el cambrer. No sé quan el tornaré a veure, potser mai, potser algun dia. Aquest cap de setmana he après que quan menys t’ho esperes pots retrobar una cara amiga que creies desapareguda.

El proper cap de setmana toca la capital. No em refereixo a Kuching, la capital de l’estat de Borneu on em traslladen temporalment, em refereixo a la Capital, a KL, Kuala Lumpur. El Keiran, un amic i company de pis australià ve a visitar la família de la novia (ella és de KL) i jo encara no he vist les grans torres Petrones que un dia van ser el sostre del món.  L’excusa és perfecte.

Ens veiem a KL!

dimecres, 11 de juliol del 2012

Palau Labuan


Arriba dissabte i com sempre també arriba una nova aventura.

Quan un porta tant te temps tancat en un petit poblet al final se’n cansa de repetir sempre els mateixos restaurants, les mateixes cares, les mateixes cerveses... Així que comentant-ho amb un dels geòlegs de camp em va aconsellar que perquè no anava a visitar l’illa de Labuan? A més, ell estaria encantat d’acompanyar-me en el viatge.
La foto no és meva

Dit i fet. Pleguem d’hora a la feina, fem les maletes i agafem el cotxe. El recorregut en cotxe és el mateix que vaig seguir per anar al Klias River a veure els micos de nas gros, els proboscis. Hem de passar el control fronterer entre Sarawak i Borneo (cosa a la que ja m’hi començo a acostumar), seguim per Beaufort, passem pel costat del Lodge on vaig compartir habitació amb les rates i seguim fins a la costa, fins a Menumbok.

A Menumbok no només hi desemboca el Klias River, també hi desemboquen centenars de cotxes, taxis i autobusos plens de gent amb molta set! I és que des de Menumbok surten els ferris cap a la illa de Labuan. Una illa a la que ja no li queda gaire més atractiu que el fet que és un IOFC (International Ofshore Financial Center) o per a entendre’ns millor és com Andorra o les Canàries: DUTY FREE!!!

Tot i que hi ha un ferri que fa el trajecte Menumbok-Labuan uns parell de cops al dia, la concurrència de camions i cotxes es tanta que si no es reserva amb antelació és molt difícil poder pujar el cotxe al vaixell. Però això no és cap problema. Al voltant del petit port s’ha creat tota una infraestructura que ha canviat completament el poble. Mentre uns venen gasolina i menjar a la porta de casa, un altre aprofita per posar un restaurant, i la majoria dels veïns ofereixen el seu jardí com a pàrquing; ballat i vigilat (per ells mateixos des del bar del veí), tot per només 5RM al dia (1.25 Euros).

Aparquem i ens dirigim cap a l’embarcador.

Tot i estar a tocar de Sabah, l’illa no forma part d’aquest estat sinó que és part del territori federal, igual que ho és Kuala Lumpur. Això fa que haguem de passar un altre control de duanes abans d’entrar al moll.  Hi ha dues casetes, totes dues buides. I es que aquí no els interessa tant el que t’endús sinó el que portes a la tornada. Com que vens d’un lloc on no es paguen impostos... Teòricament la regulació és molt estricte: només 200 cigarrets i un litre d’alcohol per persona! Tot i que el fet que el restaurant xinès de Lawas només serveixi cerveses lliures d’impostos de Labuan cada dia em fa sospitar que com sempre, les normes són flexibles.



Com que el ferri ja va ple nosaltres comprem bitllets per un Speed Boat (barca ràpida), una mena de taxi-llauna que flota lo suficient i que porta un motor estúpidament sobredimensionat per la mida de la barca.  

Ens embotim una vintena de persones dins aquesta capsa de llumins, el noi que la porta aprofita per reomplir el dipòsit de la gasolina fent el buit amb els pulmons ja que la bomba no funciona. Arrenquem i sortim disparats cap al mar.

Com que aquests dies segueix bufant el Monzó del sud la mar està una mica agitada i  amb cada onada la barca salta. La gent comença a perdre les ulleres, el pentinat i les bosses. Però això fomenta el bon humor dins la barca.

Tot i que no ens allunyem gaire de la costa ja es poden veure perfectament les plataformes petrolíferes de Brunei. Aquí el petroli es troba molt a prop de la costa.

En vint minuts ens hem plantat a Bandar Labuan. Creuem un port industrial ple de petrolers, mercants i una infinitat de remolcadors. Hi ha tants remolcadors perquè Labuan és el centre d’operacions per a la infinitat d’explotacions petrolieres que s’escampen per aquestes costes.


Desembarquem i ningú ens atura al control de duanes. Sortim a la ciutat i el primer que hem de fer és trobar un lloc on dormir aquesta nit. La meva guia no ofereix gaires opcions. Al port només s’anunciava un backpacker’s que sembla quedar una mica lluny. Decidim fer un tomb i provar sort.

Si estiguéssim jugant al pocker ja ens hauríem forrat. Fa gairebé una hora que tombem (potser menys, però amb la calor que fa a mi em sembla etern) i ja portem sis Full House! Tot ple. Hem provat des de l’hotel més maco (on si que tenien habitacions però massa cares) fins a petits hotelets encastats entre discoteques i restaurants. 

No em sorprèn trobar-me tots els hotels plens. Els treballadors de les plataformes petrolíferes es passen tres mesos sense tocar terra, compartint dia si dia també un espai molt limitat amb els mateixos companys i fent mols més calers que la mitjana de la població. Per tant quan arriba el seu dia de festa i els porten a terra, amb les butxaques plenes, és normal que vulguin quedar-se a gastar tant com puguin en alcohol, tabac i dones.

Al final decidim provar l’hotel que recomana la guia però que és el que té més mala pinta de tots.  Sembla que el lloc no s’ha renovat des que els japonesos van ocupar l’illa durant la segona guerra mundial. Les parets estan pintades de groc nicotina i no té ni un trist bar per esmorzar. Les noies de la recepció ens diuen que età tot ple. La nostra cara de decepció deu ser molt convincent perquè automàticament ens diuen que l’única cosa que ens poden oferir és un parell d’habitacions individuals per uns 20€ cadascú. A mi em sembla bé. Tot i que si hagués hagut de compartir habitació amb en Young, l’altre geòleg, no m’hauria fet res, tampoc el conec tant i l’opció de dormir sol em sembla millor. A ell el preu també li sembla bé així que ens les quedem. Les noies insisteixen en que l’habitació és molt petita i que no hi cap més d’una persona. No entenc tanta insistència.

Pugem a les nostres habitacions i sincerament, la mida reduïda no em sembla que sigui el pitjor. Si que són molt petites, però suficient per dormir la mona aquesta nit. El que és xocant de veritat són els mobles. La fusta (conglomerat del barato) està tota pelada. L’aire condicionat goteja directament dins la tassa de cafè gentilesa de la casa, els llençols tenen un color groguenc nicotínic i taques que prefereixo no pensar com s’han produït. Hi ha marques de cigarrets mal apagats per tot arreu, la més sorprenent, una dins el plat de la dutxa. Qui coi fuma mentre es dutxa?!


Un cop dutxat i canviat em retrobo amb en Young i sortim a explorar la ciutat. Són les set passades i és hora de sopar. Tot i que a mi em feia gràcia algo de menjar més occidental (cansat de menjar asiàtic dia rere dia) al final decidim anar a un lloc regentat per xinesos (com la majoria de llocs de menjar en aquest país). 

Per sopar demanem ànec amb gingebre, una planta local i jo tinc ganes de provar això que l’amo ens ha venut com a Spanish vegetables. Ah, i cervesa, molta cervesa!

Quan arriba el menjar resulta que els Spanish Vegetables en realitat eren Spinaches (espinacs) pronunciats en un mal anglès. Tan li fa, estan boníssims.

Mentre sopem conversem sobre la seva família i sobre la seva vida. Ell és originari de Borneu, però la seva família segueix la tradició xinesa. Parlen una mena de mandarí barrejat amb malai, celebren l’any nou xinès i mengen menjar xinès.  Quedem en que quan tornem a Lawas em portarà a menjar tot de menjar tradicional: no se quina part del peix bombolla, plantes que només creixen a l’illa de borneu, fulla de patata... serà interessant, segur.

Un cop sopats i amb el primer litre de cervesa al cos és hora de trobar un lloc on passar l’estona fins que el món es torni borrós.

Tot i que la zona està plena de locals d’on surt una música infernal, o bé són karaokes o bé són locals amb les portes de vidre tintat on si t’hi apropes pots entreveure que dins està tot buit a excepció d’unes quantes senyoretes arropenjades a la barra i lluint les seves més que curtes faldilles. No és això el que he vingut a buscar aquí. Jo el que vull és gaudir d’un bon cubata i relaxar-me una mica, no tinc ganes d’espantar busca-vides i donar conversa a noies que no vull conèixer.

Escapem d’aquesta zona de la ciutat i ens dirigim cap a una part comercial on havíem vist un pub amb música en directe a l’aire lliure mentre donàvem tombs buscant un hotel on passar la nit.

Ell lloc té bona pinta. No hi ha turistes i ens ofereixen una taula fora del local. Comencem amb dos guisquis i una tapa de cacauets. 36RM, gairebé 10€ (recordeu aquest preu). Arriben els del grup de música, una parella de filipins i una noia que sembla xinesa però que té un nas més aviat jueu, i a més és guerxa. Segur que també és Tagala. L’home vesteix pantalons texans amb apedaçats amb tela de colors, barret de cowboy i un mostatxo que el fa semblar mexicà. La dona porta un vestit perla ple de volants i unes botes per sobre dels genolls. La noia porta un vestit que sembla del desigual i dues cuetes que no li donen aire de col·legiala. Comencen a cantar i al moment es posa a ploure.

Ens ofereixen una tala dins el local, ben bé al costat dels altaveus. Serà dur així que demanem una altra ronda. Dos guisquis i cacauets 36RM.

La nit va passant i la conversa amb el meu company és impossible fins que la banda no para a descansar.  Vull canviar de beguda així que demano un parell de roms amb cola. Tot i que he especificat el rom (Captain Morgan) no ho he fet amb la cola. Greu error, ens porten algo pitjor que la Conga-Cola del Fraga. He vist que a la barra tenen una ampolla de Sambuca Galliano (una espècie d’anís molt popular a Austràlia). Com que en Young no ho ha provat mai demano un parell de xupitos. Ens porten dos gots plens i amb gel. Buenu, Ron amb Cola i Anis... tard o d’hora ho hauríem demanat així que ja ens ho beurem. Les quatre begudes ens costen 31RM. Interessant...

La banda torna a la càrrega. Repeteixen casi consecutivament Corazón Espinado de Santana. Com que es poden demanar cançons no fan més que encarrilar romanticona rera romanticona. Totes encarregades per una taula de vells que no paren de fer senyals a la noia que canta.

En Young comença a mostrar signes de no ser-hi tot. Ja ha fet un parell de viatges al bany i comença a concentrar-se en algun punt indefinit. Potser no hauria d’haver presumit de la seva tradició xinesa de grans bevedors. Jo he passat un parell d’anys nous xinesos a Taiwan i ja sabia que aquesta gent no tenen la tolerància mediterrània per als fermentats i els destil·lats.

Un dels cambrers s’asseu al meu costat. En Young no sembla ni adonar-se’n. L’home també és filipí, i com la majoria dels que he conegut, té més pluma que el president del Suprem. L’home no para de xerrar. Em diu que em pot portar a un lloc on tindré tot el que vulgui i més. Ni de conya gràcies. Com que sembla que no té pressa per treballar li ofereixo que es demani alguna cosa per beure (més sarcàsticament que res). Es demana una cervesa que pagaré jo, es clar. En Young, que havia desaparegut al bany un altre cop torna amb un plat de pollastre fregit. Buf, aquest pollastre porta tot l’oli que el cambrer ha perdut.

El cambrer intenta treure’m en quin hotel ens hostegem. Li dic que no en sé el nom, que no l’he reservat jo. De fet no és cap mentida, jo no he reservat cap hotel. Al final cansat d’insistir amb mi, li pregunta al Young. En un moment de lucidesa que em sorprèn en Young em segueix el joc i diu que ell tampoc sap el nom de l’hotel, però que queda prop del port (com tot en aquesta ciutat). Potser és hora que li demani una nova beguda al noi.

El cambrer ja té la seva cervesa i marxa cap a una altra taula on hi ha un grup d’anglosaxons que acaba d’arribar. Nosaltres demanem dos guisquis més. 16RM. Començo a pensar que si passem la nit aquí ens acabaran pagant per beure. O això o la tapa de cacauets valia 20RM.

El grup s’acomiada amb una cançó pop malaia. Sense música i amb ganes d’un ambient no tan ple d’homes els clients comencen a desfilar cap al locals de senyoretes. Jo ja he complert amb l’objectiu de la nit que era relaxar-me i prendre algo. Li pregunto a en Young que vol fer, anar a un altre lloc o anar cap a l’hotel? Ell pren la segona part de la pregunta com una sentència i recollim cap a les nostres habitacions. Son tot just quarts d’una.

Aquest no era el nostre hotel però casi
Segons m’han explicat aquí a Labuan no cal que t’emportis noies a l’habitació. Pel que es veu elles es presenten soles a mitjanit oferint serveis especials. Bé, si alguna es va presentar a la meva porta segur que no es va atrevir ni a trucar al sentir els roncs d’ós hivernant que venien des de dins.

L’endemà em llevo d’hora per la costum de llevar-me sempre a quarts de set. A fora plou i no invita a sortir a córrer, res té a veure la ressaca d’alcohol barat. Dormo una hora més. Em dutxo, recullo i ens trobem amb en Young a la recepció.  Volem fer una mica el turista abans de tornar cap a casa.

Visitem el museu de la ciutat. Un resum de la historia de l’illa en una caseta de dues plantes entre els nous edificis d’acer i vidre on hi ha les seus de les petroleres que treballen a la zona.

Tot i tenir algunes de les restes arqueològiques més antigues de la regió i d’haver tingut una gran importància com a port comercial durant la dinastia Ming entre els segles XIV i XVII, el que sempre es destaca d’aquesta illa és el seu passat més recent. El de la segona guerra mundial.
Death March (la foto no és meva)

Durant la guerra, Borneu va caure en mans dels japonesos. Les tropes aliades van lluitar molt durament per “alliberar” l’illa. Per alliberar s’entén tornar-la a mans britàniques. Les tropes que van caure en mans dels japonesos van ser sotmeses a treballs forçats i a les famoses Sandakan Death Marches (Marxes de la Mort de Sandakan), una forma tan típica d’extermini que s’havia demostrat molt eficient en els genocidis comesos pels turcs sobre els armenis i els alemanys amb els jueus.


Death March (la foto no és meva)
Dels més de cinc mil presoners, gairebé la meitat eren soldats del tercer batalló australià i alguns anglesos. La resta eren civils indonesis, però aquests no semblen importar a ningú.  Els presoners van ser obligats a reconstruir un aeròdrom al mig de la jungla que les forces aliades havien destruït. Accidents, tortures, malnutrició i malalties tropicals van reduir considerablement el nombre de presoners. Els supervivents van ser obligats a recórrer distancies de fins a 250km en les famoses marxes (tres marxes en concret). Al final tan sols van sobreviure sis soldats australians i un anglès, els únics amb forces suficients per poder escapar abans de ser afusellats.

Aquí, a Labuan es troba un cementiri-memorial  dedicat a aquests soldats morts. Dels civils ningú en parla. M’hauria agradat visitar el memorial, però queda una mica allunyat de la ciutat i no podrà ser.
Rendició Japonesa (la foto no és meva)

Al nord de l’illa hi ha el cementiri-memorial dels soldats japonesos. Els civils morts segueixen sense aparèixer. Aquest es troba en una petita població que més que ser famosa pel memorial, és famosa perquè va ser aquí on el general japonès Massao Baba va signar la rendició de les seves tropes després de veure com els americans bombardejaven Hiroshima i Nagasaki.

Després de la nostra visita cultural comprem una beguda a base de litxis molt refrescant i ens dirigim cap al centre, cap al port.  No podem desaprofitar que estem aquí i tornar amb les mans buides. Jo compro un cartró de tabac per als sondistes per 9RM (2.25€), una ampolla de vi blanc xilè que acompanyarà la lectura de les properes nits i una ampolla de Captain Morgan reomplerta amb algun tipus de licor adulterat que m’intoxica mentre escric aquestes línies i que crec que també regalaré als sondistes; ells tenen més estomac que jo.


Comprem els nostres bitllets per tornar a Menumbok i fem cua per passar el control de duanes. Per entrar ningú ens va preguntar res, però per sortir si que miren que no portis més duty free del compte. En Young està una mica preocupat perquè ha comprat una caixa de cinc litres de vi i una ampolla de rom. Li dic que posem les ampolles a la motxilla i que passem amb la bossa a la ma amb el vi i el tabac, així potser no sospiten i no ens paren. Total només hauríem de pagar un parell d’euros en impostos i prou, però fa gracia saltar-se la llei.
 
Per desgràcia tothom ha de passar totes les bosses per un escàner i per tant no serveix de res amagar les ampolles. Serveix gairebé de tan poc com l’escàner mateix. Els policies que controlen els passatgers estan tant enfeinats pensant amb les amigues amb que van passar la nit anterior que ni miren les pantalles, i si ho fan, els seus ulls no les veuen. Tothom passa carregat de bosses amb ampolles i caixes de vi i ningú els diu res. És bo saber que encara queden racons del món que encara són civilitzats, llocs on no s’apliquen les normes estúpides.

La barca ens retorna a Borneu de forma encara més ràpida que ens en vam allunyar. Un dels passatgers matisa que ahir el trajecte el van fer en 22 minuts i que avui n’hem tardat 21. Ole xaval, t’has guanyat un premi!

Recuperem el cotxe del jardí on el vam deixar i agafem la carretera de retorn a casa.  Seran un parell d’hores que en Young passarà dormin la ressaca tranquil·lament mentre jo condueixo.


dimarts, 3 de juliol del 2012

El timo de l’estampeta.


Estem en plena temporada seca. Fa molta calor, el sol pica de valent i la calitja fa que el dia sigui trist.

La calitja en aquesta zona del món és molt seria. Pot arribar a causar problemes de salut seriosos. Més al nord és una mescla de pols, pol·len i fums tòxics. Per sort aquí només ve carregada de pols i fum dels molts focs que cremen per tota la illa. No són incendis, és la forma més barata i ràpida de netejar el terreny per després plantar-hi palma.


Ja no plou cada dia. Pels drenatges de la ciutat ja gairebé no baixa aigua i tot fa molta pudor. Per sort de tant en tant bufa el Monzó del Sud i sense saber per on arriba et bufeteja una ràfega de vent huracanat, tot seguit, i sense més avís que aquest es desencadena una tempesta que fa que no és vegi res. No dura més de mitja hora i quan replega, torna a sortir el sol i la calitja ha desaparegut, fins l’endemà que tornarà a engrisar el dia.


Després de la pluja sembla que l’olor a cloaca ha marxat. És un miratge. Torna tan bon punt creues per sobre d’un dels canals que drenen la ciutat. Crec que és hora de sortir d’aquí, si més no uns dies.



El cap de setmana arriba i em decideixo a partir. Aquest cop no aniré cap al nord com faig sempre. Avui provarem alguna cosa nova, avui canviarem de país! Us ve de gust visitar Brunei?





El primer que s’ha de fer és consultar la guia de viatge. La Luc me’n va regalar una per Sant Jordi que no està del tot malament. A veure... mesquites, res d’alcohol, res de tabac, cal reservar hotel abans de plantar-se allí al mig, com arribar-hi... vaja, res que valgui la pena llegir amb deteniment. Agafa el cotxe i tira milles, no perdis el temps llegint!


Alguna cosa si que sé sobre el meu viatge, per sort amb els companys de feina és un tema del que hem parlat algun cop i m’han informat una mica. La carretera és bona, només hi ha un problema. No sé quantes cerveses portava al cos l’anglès encarregat de dividir l’illa, però segurament, si es va aixecar per anar a pixar ho devia fer dins la banyera. Per començar va col·locar Brunei al mig de l’estat de Sarawak, deixant Lawas (on jo em trobo) aïllat entre Brunei i l’estat de Sabah. Molt intel·ligent l’home. Com que això li devia fer molta gràcia va decidir liarla encara una mica més i uns anys després va donar un trosset de Brunei a Sarawak. L’home podia haver donat un troç de la vora, però això no tindria cap mena de gràcia. Va decidir concedir la regió de Limbang al bell mig de Brunei.


Això fa que si algú té la brillant idea de creuar Borneu en cotxe, un cop arriba a Miri necessita un segell de sortida de Sarawak i un altre d’entrada a Brunei. Un cop creua la primera part de Brunei i ha d’entrar a la regió de Limbang (també Sarawak) el mateix, segell d’entrada i segell de sortida. 30 kilòmetres més endavant segell de sortida de Sarawak i segell d’entrada a Brunei. 30 km més i entres a Lawas, no sense abans haver obtingut el segell corresponent a la sortida de Brunei i a l’entrada a Sarawak. Si a sobre se t’acudeix conduir fins a Kota Kinabalu (destí turístic de Sabah), també et faran falta els segells de sortida de Sarawak i d’entrada a Sabah, que tot i formar part del mateix país tenen control de passaports a la frontera. I si a sobre vols fer el viatge d’anada i tornada... millor que demanis un passaport nou perquè no et quedaran pàgines per omplir! Ah! I no només tu, el cotxe té el seu propi passaport per entrar i sortir de Brunei! Un bon timó de l’estampeta!

Amb el rato que es tarda en entendre això ja he arribat al primer pas fronterer. Cap problema. Segell de sortida i seguim cap a la duana de Brunei. Allí em posen el segell d’entrada al meu passaport, però no em donen el del cotxe. Pregunto que on s’ha de posar. M’indiquen que darrera les casetes de control hi ha una finestreta on m’ho faran. Molt útil tenint en compte que tothom que passa per aquest control va en cotxe. Aparco a l’únic pàrquing que hi ha. Creuo els carrils de carretera fins a la finestreta i em trobo un home dormint en un sofà i un de més jovenet demanant els papers del cotxe. Els hi dono, s’ho mira i els estampa. No ha mirat ni de quin color és el cotxe. Jo em pregunto que de que coi serveix el control aquest.

Tot i estar tan a prop la diferència entre Brunei i Sarawak es nota en seguida. La carretera està en molt bones condicions. L’asfalt és perfecte, hi ha llums a tot arreu, les cases a banda i banda són molt maques i estan molt cuidades. Fins i tot les zones comercials dels pobles que creuo sembla que tenen tendes normals. Però el miratge dura poc més de 40km. Un nou control de duana. Segell pel cotxe a la primera finestreta, segell per al meu passaport a la segona finestreta i a fer cua per agafar el ferri.

Portem més d’una hora fent cua. Ja m’havien avisat que aquest punt del trajecte és exasperant. Jo encara he tingut sort. A vegades t’hi pots passar dos i fins a tres hores allí fent cua. A la vora de la carretera hi ha unes dones que venen coses, me les miro i el que ofereixen són pots de fideus instantanis... no és precisament el que més em ve de gust amb la calor que fa. Segueixo llegint el meu llibre. Al final arribo davant del ferri. Sóc el primer en quedar-se fora. Així puc gaudir de l’increïble visió de de com d’inútil pot arribar a ser un govern. Al ferri no hi caben més de sis cotxes, posats de dos en dos. Per tant el ferri fa la llargada de tres cotxes. Aquest és el motiu pel que la circulació és tan lenta. A cada viatge només pot portar pocs cotxes. És normal que us pregunteu “i perquè no posen un ferri més gran?” doncs us explicaré per què: senzillament perquè no hi cabria al riu! Que coi riu, però si el Francolí al costat d’això sembla l’Amazones! Tan els hi costava fotre un pont aquí en ves d’un ferri?! Suposo que algú deu treure un tan per cent dels dos euros que costa el trajecte.


Entrem un altre cop a Sarawak. Sorprenentment la carretera està lliure. No hi ha punt de control. A no ser que sigui aquell edifici que hi ha sense senyalitzar a un costat de la carretera. No poden ser tan estúpids de deixar la carretera lliure i fotre el control a tomar pel sac. Més tard aprendré que si, que si que poden ser tan estúpids.

La carretera que creua Limbang està tota apedaçada i bruta. La senyalització és terrible i gairebé em perdo un cop. Les cases tornen a tenir aspecte de deixades. Creuem la població de Limbang i és força depriment. Riu amunt hi tenim un altre projecte i és possible que algun dia hagi de venir de visita. Esperem que aleshores ja hagi passat l’epidèmia de còlera que estan patint els treballadors per culpa de la falta d’higiene que hi ha al campament.

Arribo al següent control fronterer. El policia agafa el meu passaport i comença a passar pàgines. Endavant i enrere, endavant i enrere... al final em pregunta que on està el segell d’entrada a Sarawak. Li contesto que després del ferri no hi havia cap control a la carretera i que per tant no tinc cap segell. Em diu que el control està fora de la carretera, trencant a ma esquerra. No li dic, però penso que són gilipolles perduts. En canvi li pregunto que què podem fer. Em diu que hem de tornar enrere i estampar el passaport. En aquest moment és difícil saber si la meva cara és de gos apallissat o de psicòpata assassí en sèrie. L’home consulta el seu supervisor. Torna al cap d’un parell de minuts, estampa el meu passaport i em deixa passar.

Tornem a entrar a Brunei. Estampeta pel passaport i estampeta pel cotxe, en casetes diferents es clar, no fos cas que algú sigui capaç de posar dues estampetes alhora! Per fi, últim control de passaports. A partir d’ara ja ens podem relaxar una mica més. Sortim de la duana i hi ha una rotonda. A Brunei les carreteres estan molt ben senyalitzades. Tant, que al cartell de la rotonda hi ha una vintena de noms. Jo em dirigeixo cap a la capital.

Qui em digui el nom de la capital en menys de deu segons està invitat a sopar una mariscada!

Ho sento, heu perdut tots!

Ningú coneix el nom de la capital de Brunei, i menys encara sencer. Jo tampoc, i això suposa un petit problema alhora d’orientar-se. Potser si que hauria pogut mirar un mapa abans de sortir... però aleshores on està la gràcia!?

Jo segueixo la direcció amb el nom més llarg. No recordo el nom de la ciutat, però si que recordo que és impronunciable i molt llarg. Uns metres més endavant decideixo que tampoc cal ser tan animal i miro el mapa que hi ha a la guia, no tinc ganes de donar tombs pel país tota la tarda (tampoc tardaria massa més en fer tota la volta al país). He pres el camí correcte. Aquesta carretera em portarà directe a Bandar Seri Begawan.

Es nota que m’apropo a la capital, les carreteres tenen dos carrils per banda i en menys de cinc minuts ja m’han avançat Tuaregs, Mercedes esportius i Porsches. He passat de ser depredador a apartar-me per deixar passar altres cotxes.

Segons la guia hi ha un hotel bé de preu i no molt allunyat del centre. No cal dir que el mapa està totalment desproporcionat i sense saber-ho he creuat la ciutat i m’he plantat al port. Dono un parell de voles a la ciutat, no perquè estigui perdut, és bastant fàcil moure’s per aquí, només hi ha dos carrers. Ho faig més que res per veure una mica com és tot i veure també si hi ha cap hotel que tingui més bona pinta que el que recomana la guia. Res, no penso pagar un Sheraton, per tant me’n torno enrere.

La guia diu que és recomanable reservar amb antelació... aquests devien fer la visita amb el Google Earth. Aquí no hi ha ni cristu. A més, axiò de que aquí no es pot fumar enlloc no m’ho acabo de creure. Si es veritat les cortines d’aquest hotel les van fer amb nicotina directament perquè la fortor de tabac és horrible.

L’hotel és senzill i antiquat, però l’habitació està neta i tinc internet. Tinc tele. Si ja, això no és noticia avui en dia, però hem veig obligat a comentar-ne quatre coses. És una Sony Triniton (la que regalaven a Amor a Primera Vista). Una xapa anuncia els tres colors que fa servir per crear la imatge i el millor de tot: no té comandament a distància. No és que s’hagi perdut o l’hagin robat. Senzillament mai en va arribar a tenir! Per sort com a la resta del món cap dels canals val la pena i per tant no caldrà aixecar-se gaire sovint. Un canal que si que tenen sintonitzat és el meu canal preferit des que sóc a Malàisia.

No se si us n’he parlat mai, però aquí a Borneu tinc televisió per satèl·lit. Per desgràcia només tinc quatre canals. Un d’esports, el National Geographyc, el Disney Channel i un que es diu Max. Aquest últim és el millor. És de pel·lícules que es repeteixen una i altra vegada. Però abans de la pel·lícula fan la crítica. I no només t’expliquen el final (ja que són pelis antigues que tothom ha vist) sinó que a més les deixen a parir. Que si és horrible... que si és gràcies a idiotes que paguen l’entrada després ens hem de tragar la segona part... Vamos, que inviten a quedar-te i mirar la peli. Jo com que no tinc més opció me n’he tragat unes quantes. Quan vaig arribar no paraven de repetir tots els Rocky i altres pel·lícules de l’Stallone. Ara per sort ja han acabat i ara estan repassant l’antologia de Lou Ferrigno. Si no sabeu qui és us recomano que el busqueu a Google o a Youtube. Impagable.

Surto a sopar un peixet fresc en un mercat nocturn que hi ha en un parc just davant del meu hotel i cap a dormir que demà m’espera un dia molt llarg.

Pel matí l’esmorzar no està inclòs en el preu de l’hotel. Tampoc tinc ganes d’un gran bufet així que només demano un cafè i ja menjaré algo en ruta. Esmorzo al costat de la piscina de l’hotel. Molt mona per cert.

Com que no sé ben bé que visitar he decidit seguir la ruta que plantegen a la guia. És una ruta a peu que en dos hores et permet veure la ciutat.


La primera parada es troba molt a prop de l’hotel. És el Royal Regalia Museum. Un museu on es mostren els regals que l’hi han fet al Sultà. Un edifici immens ple de “pongos”. Que si una carrossa daurada, que si un trabuc de plata, un paraigües fet amb fil d’or, una xapa de plata signada pel Juanca d’Espanya... ja no es regalen rentadores ni bateries de cuina.

Alguns dels objectes són realment impressionants. Hi ha maquetes de mesquites, palaus i vaixells, fets amb mareperla, plata, or, cristall, vidre... i també hi ha una sala que reprodueix una desfilada reial. El Sultà viatja en una carrossa daurada que empenyen un exercit de soldats. A banda i banda de la carrossa quaranta soldats uniformats amb el vestit tradicional escorten la comitiva. Músics, soldats portant els símbols reials... és el que té ser l’home més ric del món.



Ara molts pensareu “no era un mexicà el més ric del món?” si i no. Tot depèn de com es calcula. El Mexicà té molta pasta, però no té un país i encara menys un percentatge dels camps de petroli del sud est asiàtic. I es que aquí, el sultà és propietari de tot. Per a que us feu una idea de quants diners parlem el sultà va decidir col·locar un dels seus fills com a ministre d’economia. Uns anys després es van despertar amb un forat d’uns setze-mil milions de dòlars. 16000000000$ per si no havia quedat clar. I es que mantenir 35 dones deu ser molt car.

Lògicament son pare el va fotre fora del càrrec, i per recuperar part dels calers perduts van agafar la caseta que s’havia construït el nen i la van convertir en un hotel-resort-camp de golf. Compta amb una burrada de vàters xapats amb or i marbre italià. M’hi vaig arribar amb el cotxe, però feia molta mandra entrar així que al final no ho vaig visitar. També van agafar les atraccions que tenia al seu parc particular i les van vendre, no totes, ara el parc està obert al públic.


Sortint del museu dels regals es passa davant del palau justícia. Aquí funcionen dues justícies, dos tribunals. El dels homes i el de Déu. Et poden jutjar en un tribunal ordinari o en un tribunal religiós. Els dos tribunals funcionen totalment independents l’un de l’altre.


Passat el tribunal hi ha l'assamblea. Que de què serveix? Dncs suposo que per al mateix que el nostre senat.
Per a res!



Seguint l’avinguda principal passes per sota d’un dels molts arcs finançats per empreses i associacions que treballen al país i que veneren al gran sultà. Molts recorden que l’home farà 66 anys aquest Juliol.

Passat l’arc del sultà hi ha un rellotge molt lleig. Aquest és el Km0 de Brunei. A partir d’aquest punt es comencen a contar les distàncies de les carreteres.

Girem a la dreta per l’avinguda d’Elisabet II. Passem de llarg una espècie de camp de futbol que fan servir per a les demostracions d’estima massives cap al sultà i arribem a la mesquita d’Omar Ali Saifuddien. El 28è sultà de Brunei i pare de l’actual sultà. La mesquita és impressionant. Marbre italià, vidrieres angleses, mosaic venecià i molt d’or per tot arreu. El minaret fa 44m d’alçada i aquesta és la màxima alçada que poden fer els edificis de la ciutat. Segons diuen, l’edifici del principal banc es va passar d’alçada i van obligar a desfer les plantes que superaven el minaret.



Al voltant de la mesquita hi ha l’ablució per rentar-se abans de resar i un llac amb una barca cerimonial feta de pedra.

Son vora les onze del matí i cau un sol de justícia. Com no podia ser d’altra manera la suada és impressionant i l’aire condicionat de la mesquita no ha estat res més que un miratge. Creuo el centre comercial que hi ha al costat de la mesquita i a l’altra banda trobo un mercadillo de carrer. Aprofito per comprar uns pinxos de pollastre amb salsa satai.


Arribo al riu. Immediatament unes quantes barques s’ofereixen a portar-me. Aconsegueixo que un em porti per 25B$, un robo però considerant que el preu normal per al turista són entre 30 i 40B$ suposo que puc estar content. Un cop a bord l’home intenta pujar el preu. Com que jo ja me’ls conec aquests li ensenyo la cartera on curiosament només porto 26B$ (s’ha preparar tot amb antelació! I no té perquè saber que a la butxaca n’hi ha més).

Resignat l’home em porta a fer un tomb per Kampong Ayer, la ciutat flotant més gran del món. Aquí dins, en aquestes cases muntades sobre pilars dins del riu hi viuen més de vint mil persones. La ciutat té mesquites, aigua corrent, electricitat, restaurants, escola, museu turístic... tot el que pot fer falta en una ciutat vaja (a excepció de les carreteres s’enten).

Deixem la ciutat enrere i ens endinsem un tros dins la jungla. Si vens aquí a l’alba pots veure monos proboscis (els del nas gros). Entre els arbres es comença a divisar alguna cosa daurada. Tot seguit apareixen les teulades del palau reial amb les cúpules forrades d’or de 24 carats. Havia dit que aquesta gent té molta pasta? El palauet del sultà és només quatre vegades el de Versalles i cinc vegades més gran que Buckinham Palace. Tenint en compte que tots els regals els guarden al museu, no sé que coi tindran allí dins que fa falta tant d’espai!

La barca gira cua i tornem a entra a Kampong Ayer. Ens perdem pels “carrerons” de la ciutat. Passem per davant d’una de les mesquites i fins i tot per una zona verda. És divertit veure la gent fent vida normal dos metres per sobre el teu cap. N’hi ha un que fins i tot es passeja per les passarel·les en bicicleta.

Un cop el meu barca-taxi em retorna a terra ja no queda res per visitar a la ciutat. Torno a l’hotel per agafar el cotxe i sortir cap a les afores. Em dirigeixo cap a la mesquita de Jame’Asr Hassanil Bolkiah, el 29é i actual sultà de Brunei.

Si la mesquita del pare era impressionant, aquesta no es pot ni descriure. És enorme. Dos doms d’or cobreixen les sales de pregaria (homes i dones separats). El dom dels homes està escortat per quatre minarets gegants i també forrats amb or. Dins tot és marbre italià. Fins i tot les escalinates que porten a les sales de pregaria són de marbre blanc i dignes del millor palau de conte. La sala de pregaria és enorme. Pot acollir més d’un miler de feligresos i al entre hi penja un candeler de cristall immens. Si per si sola la mesquita ja és impressionant, de nit, amb la il·luminació fa que no pugui parar de fotografiar-la.



La guia que et donen a l’entrada de la mesquita recomana no pujar als minarets, pot ser un esforç físic massa dur per alguns. Jo lògicament i pujo. Ho faig a peu tot i que hi ha ascensor. No sé quanta estona porto donant tombs a escales i mes escales que cada cop esdevenen més empinades. Al final arribo dalt de tot completament rabejat en suor. Les vistes del dom daurat són increïbles, les de la ciutat no tant. Per baixar si que agafo l’ascensor i em dirigeixo novament a la sala de pregaria. No m’he tornat un fervent musulmà... es que tenen un aire condicionat que ara mateix em fa molta falta.


Torno a agafar el cotxe i després de fer uns tombs estúpids per la zona m’arribo al museu de Brunei. Un edifici molt gran pel poc que s’hi mostra.

Una sala està dedicada a relíquies islàmiques (de no massa valor). L’altra mostra la vida tradicional del país (representada per nenucos). Una tercera sala està destinada a explicar com funciona el món del petroli. No és més que un gran anunci totalment propagandístic de Shell. La quarta és un monstruari de cadàvers d’animals dissecats. Ossos, orangutans, micos de tota classe i mides, ocells... molt tètric. La planta superior està dedicada a la història. Una sala està dedicada a la vida política del sultà, per sort no tindré temps per visitar-la. L’altra si i la veritat és que estava prou bé. Les curtes explicacions en anglès t’expliquen com la zona ha estat sota control xinès, portuguès, espanyol, holandès, pirata, anglès i finalment de la pròpia “gent” de Brunei.

Després del museu em dirigeixo a la zona comercial que hi ha a les afores. Vull provar el plat tradicional de Brunei i la guia recomana un parell de restaurants que en serveixen. La guia indica l’adreça d’un dels restaurants i el descriu en detall, de l’altre només n’indica el nom. Segueixo les indicacions de la guia per arribar al primer i acabo trobant el segon... per això no m’agrada seguir les guies. Les noies que serveixen no parlen gens d’anglès. Amb senyes em fan fora i m’envien cap a l’altre restaurant (el que si que detalla la guia). Allí parlen algo més d’anglès. Tot a punt per provar l’Ambuyat, el plat nacional de Brunei.

L’ambuyat no és més que una pasta super espessa i viscosa que es fa amb la fècula que s’extreu de la palmera. És algo similar a la tapioca. Per pescar-ho et donen dos bastonets de bambú (han de ser resistents per arrancar boles de pasta). Enrotlles una mica d’aquesta pasta i la treus del bol amb molt d’esforç. La suques en una salsa de peix, marisc, fruita i bitxos i te la poses a la boca. No es pot mastegar. No es que estigui prohibit, es que senzillament no es pot mastegar. T’ho has d’empassar tal qual.

Igual que amb la nostra paella la ració mínima és per a dos. A més com que amb la noia no ens acabem d’entendre demano el menú especial que a part de l’ambuyat, la salsa, una amanida, una sopa de peix, algo d’herbes i arròs també porta vedella. Serà un soparet lleuger.

La primera bola d’ambuyat baixa molt bé. La veritat és que és força bo. Combino una mica d’ambuyat, vedella, arròs i amanida. La sopa de peix la deixo a banda perquè és pestilent (és normal l’olor, jo no la suporto). La tercera bola d’ambuyat segueix baixant força bé però fins i tot el meu estómac fet a proba de bombes a començat a enviar missatges de que “que coi li estic fotent dins”. Pagaria perquè algú m’obris en canal ara mateix i pogués veure la potinga que s’està formant dins la meva panxa (això si, pago un cop cosit de nou). Paro quan el simple pensament de fer lliscar una altra bola gola avall em fa venir arcades. Per avui ja n’hi ha prou.

De tornada cap a l’hotel paro a fer fotos a les mesquites il·luminades. Fa ràbia que la gent es gasti tanta pasta en tonteries, però la veritat és que la visió enamora.

Es diumenge a la nit i demà he de ser a la feina a les 9. Me’n vaig a dormir i a la roja que la donguin. Total, jo... NO soy espanyol espanyol espanyol...

Em llevo d’hora, agafo el cotxe i desfaig el camí cap a Lawas. A primera hora del matí la calitja i el fum dels focs que cremen per la zona cobreixen el dia amb un tel gris blavós. En tots els controls de passaport em feliciten... suposo que serà per tenir la tassa d’atur més alta d’Europa, o pel rescat econòmic, o per mantenir una classe política de pandereta.


Aquest cop m’asseguro de no saltar-me cap control i finalment arribo a Lawas a les 8:55. Just a temps per comprar algo de fruita per esmorzar i per dinar més tard. Comença una nova setmana de feina.