dijous, 14 de juny del 2012

Jungle Trecking. Un dia al camp


Sota el sol la temperatura supera els 35ºC, la humitat és de més del 70% fent que la sensació de calor sigui encara més pesada. És dissabte i falta poc per les nou del matí.

Avui som tres geòlegs. El geòleg de camp del meu equip, un geòleg que ha vingut des d’un altre projecte per aprendre com fem nosaltres les coses i jo. Aparquem el cotxe en una esplanada plena de fang que normalment fan servir per carregar els troncs que tallen a la jungla. Ens posem les botes de pluja per evitar que ens entrin sangoneres als pantalons. Ens armem amb pics de geòlegs, matxets per netejar el camí, un GPS per enregistrar la ruta que farem i la meva super brúixola per prendre les mesures que calgui. A la motxilla poca cosa més a part d’un parell de litres d’aigua a la cammel-bag. Ja ho tenim tot a punt per començar el nostre dia de trecking per la jungla.

Al començament el camí es força fàcil. Seguim antigues pistes obertes per l’empresa que tala els arbres de la zona. No fa massa que han estat abandonades i tot i que hem d’esquivar algun arbre caigut en general el camí és còmode.  La pista que seguim ens pota ben bé fins a la vora de la paret de gres on suposadament volen construir la presa. A partir d’aquí ja no hi ha camí. La pendent supera els 50 graus i la direcció que hem de seguir la marcarà el GPS.

Comencem el descens cap al riu. Ens espera un desnivell de 200m. Al principi el terreny no és del tot dolent. Es molt vertical però la vegetació encara no és gaire alta i hi ha prou troncs caiguts per fer servir com a suport mentre anem baixant. Tot i que alguns troncs semblen segurs per suportar el nostre pes, per dins estan tots podrits i quan posem el peu a sobre es desfan com si estiguessin fets de serradures. Sort que portem les botes. Aquests troncs són colònies de sangoneres i enfonsar el peu fins a mitja cama és una invitació a que s’enfilin als teus pantalons.

Als pocs minuts de descens  arribem a una zona on es poden veure unes quantes roques. Això és el que nosaltres busquem. En una jungla tropical el sòl ho cobreix tot i la vegetació tan densa fan que costi molt trobar bons afloraments per treballar. A més l’erosió d’un clima tan radical fa que molts blocs caiguin pendent avall i quan aquests queden mig cobert per les fulles caigudes i el fang costa molt distingir si la roca que trobes és real o ha caigut de més amunt.

El punt on ens trobem és natural. La paret de roca s’estén més de 20m horitzontalment i ens ofereix un aflorament perfecte per a treballar. Ens repartim la feina. Un es dedica a netejar la paret d’herbes i fulles, l’altre marca punts amb el GPS i va apuntant totes les dades que jo li dicto. I jo, com a persona amb més experiència dels tres seré el que pringarà enfilant-se per la paret per netejar els punts més allunyats i prendre mesures de tot el que es pugui trobar.

La següent hora la passarem recollint dades sobre fractures, plans de deposició de sediments, duresa de la roca, orientació de les estructures i sobretot analitzant un seguit de falles menors que apareixen cada 1.5m. Per començar el dia no està gens malament. No m’esperava trobar un lloc com aquest en aquesta pendent.

La paret de roques que acabem d’investigar marcava una petita terrassa en el terreny que feia que el descens no fos tan dolent. A partir d’ara i fins arribar al riu la inclinació de la paret s’accentua i el fang, les fulles caigudes i troncs morts faran que el descens sigui d’allò més divertit.

Dins de la jungla el sol no pica tant. Per sort. Però les fulles dels arbres uns 10-20m per sobre dels nostres caps creen un petit efecte hivernacle que juntament amb la humitat del sòl fan que costi molt avançar dues passes sense sentir-se completament exhaust.

Abans de començar amb aquest tipus de feina, quan veia els documentals de gent que s’endinsava a la jungla sempre em preocupava el fet de trobar-se amb alguna bestia desagradable. Però creieu-me que aquesta és l’última cosa que et passa pel cap. Sabem del cert que en questa jungla hi ha tot tipus de serps. Ens les hem trobat abans i sobretot les hem vistes atropellades al camí. Cobres imperials, vibores, pitons... una mica de tot. Però creieu-me, les serps són més intel·ligents que nosaltres (sinó pregunta’ls-hi a Adan i Esteve). Elles saben que no es menjaran a un humà i que si intentes atacar a algú que és deu vegades més gran que tu el més normal és que hi surtis perdent. Per tant quan senten que t’acostes, fugen per potes; bé, per potes no que són rèptils, si a cas fugen per panxes... el que sigui.

Escorpins, centpeus, granotes... tots els altres animals venenosos i els que no ho són com els senglars, cérvols o esquirols que hi ha per aquí, talment com fan les serps, fugen en sentir que algú s’apropa. Aquí les úniques feres amb les que s’ha d’anar amb compte són les sangoneres i els mosquits.

L’altre cosa amb la que cal anar amb compte és amb les plantes. Algunes que hi ha per aquí poden produir reaccions no desitjades. No crec que ningú es vulgui fer una sopeta de Ginseng  i després tancar-se en un campament amb 30 homes... hehehe. Les que si que són cabrones, de plantes, són un tipus de falgueres que t’irriten la pell i et fan sortir tot de granets allí on t’ha tocat la pell.

Per norma nosaltres sempre portem pantalons llargs, camisa de màniga llarga i guants quan fem aquestes caminades. Però tot i així... de tant en tant netejant les roques et cau alguna fulla o una mica de fang i t’entra per la camisa i aleshores... com pica el dimoni de planta! Ara fa una setmana de la caminada i tot i que ja no cou, encara tinc una mica de vermellor al braç.

Amb els pantalons plens de fang de les relliscades i d’enfilar-nos per les parets cobertes de fang i aigua em baixat no més de 20 metres verticals, però ha costat lo seu. Ens dividim, jo m’endinso en la vegetació intentant trobar alguna roca bona per prendre mesures, el del GPS va a buscar la localització d’un dels sondejos que haurem de fer, i el tercer s’asseu a fumar.
Una cosa que no he dit és que pot sonar que això és la gran aventura a lo Livingstone al mig de la selva. En part és així, però el mèrit de veritat és per als sondistes que hauran de fer el mateix camí carregant a l’esquena les peces de les màquines de perforació (per a que us feu una idea, és com portar entre dos el motor d’un cotxe).

Però tornem ala nostra aventura que aquí el protagonista sóc jo i no els que pringuen de veritat! Hehehe.

Mentre el del GPS aprofita per dinar i l’altre segueix fumant (es pitjor que el Jordi Trakes en època d’exàmens) jo m’he enfilat per una petita zona esllavissada i a l’altre costat he trobat un petit rierol que seguint una zona de falla ha rentat el sòl exposant la roca. Tot i que en aquest punt la pendent és molt més vertical que a la resta de llocs, si seguim el rierol, no només tindrem bones mesures de la roca sinó que a més ens portarà directament cap al riu.

Efectivament després d’una altra hora prenent mesures arribem a la llera del riu. En aquest punt el riu no és gaire ample, i com que ara fa dies que no plou gaire el riu tampoc baixa amb massa força, però els blocs de pedra que hi ha al llit del riu demostren que quan vol, l’aigua pot arribar a baixar amb moltíssima força.

Arribar al riu ens ha permès sortir una estona de la jungla, i aquí, a la vora de l’aigua la humitat no és tan pesada com entre els arbres. Però com que portem gairebé quatre hores caminant és ple migdia i el sol equatorial cau sobre els nostres caps sense compassió. Millor seguir caminant i acabar quan abans millor.

Seguim per la llera riu amunt. Saltant de pedra en pedra i prenent mesures de tot el que es roca natural i no còdols arrossegats per la corrent. Aleshores trobo la confirmació al que sempre he sospitat. Sé que si per molt que faci el cabra boja per aquest món no em passa mai res greu és perquè tinc un àngel de la guarda que no em mereixo. I avui li he vist la cara. 










Sempre he sabut que ell era el meu àngel de la guarda. Gràcies Abuelo.







Per molt que seguim caminant no trobem cap aflorament bo. Lògicament acabem de creuar alguna estructura principal (segurament una falla) i la geologia ha canviat molt. I ara entre els còdols del riu i la jungla es fa molt difícil veure res. Com que comença a fer-se tard i cap al tard sempre plou és millor que comencem a desfer camí perquè baixar per la pendent ens ha costat, però pujar... pujar serà infernal.

Mirem al GPS quina direcció hem de seguir per arribar al cotxe des d’on som ara. No hi ha camins per seguir i no volem desfer camí per així veure si trobem més roques. La solució com sempre, és tirar pel dret. Matxet en mà ens obrim camí i no tardem en trobar la paret. La voregem buscant un relleu una mica més suau i ens enfilem.

Com ja he dit, intuïm que en aquest punt hi ha alguna cosa estranya (geològicament parlant) i el que abans era una paret molt vertical aquí és més suau i a més no puja més de 5-10m. Després torna a caure cap a un rierol que baixa en direcció contraria al riu principal. Seguim el rierol per veure si ens porta per un camí més suau. Al terra del rierol es veuen les petjades d’un senglar molt gran, al costat unes altres petjades que recorden a les d’un gat, un gat molt gros. Es veritat que en aquesta zona de Borneu hi ha jaguars, però no he sentit a dir a ningú que n’hagi vist cap per aquí on treballem. Segurament serà algun gos que s’ha perdut.

Sense alè després de caminar muntanya amunt per la jungla mirem al GPS quant queda per arribar al cotxe. Em diuen que uns 200m. Fantàstic. Descansem uns segons, recuperem l’aire i seguim. La zona per la que ens enfilem no és tan empinada com abans, però segueix sent molt dur caminar i respirar amb aquesta humitat. La majoria de troncs que trobem estan podrits i costa trobar un bon lloc on posar el peu per no caure. Jo faig servir el pic com a piolet.

De fons comencem a sentir trets. És dissabte i alguns dels locals han aprofitat per anar a caçar. Aquesta és una bona zona per caçar senglar i cérvol. Val més que ens espavilem no sigui que algú s’emocioni i foti un tret al bulto que es mou entre la jungla. No pateixo per mi, jo porto la camisa groga reflectant i dubto que algú em confongui amb un animal, però els altres vesteixen marró i es podrien confondre.

Finalment arribem a una petita clariana. És tot el que queda d’una antiga pista forestal. Els arbres s’han pres la seva venjança personal i l’han engolit per complert. Pregunto quan queda per arribar al cotxe, dins de la jungla no és veu res i no tinc cap referència visual. Uns 150-200m. Perdona? M’estàs dient que casi no ens hem mogut? Però si em sento com si acabés de pujar l’Everest!

Poso la marxa de muntanya. A caminar poc a poc però sense parar. Els altres dos prefereixen parar a fer un cigarret de tan en tan. Quedem que ens trobarem al cotxe.

De sobte el fang marró del sòl tropical es torna blanc i depèn d’on trepitgi m’enfonso fins al genoll. Això toca molt els collons però m’alegra. Aquest fang només pot ser el resultat de les excavacions i per tant ja he de ser molt a prop de l’esplanada on hem deixat el cotxe.

Efectivament després d’arrossegar-me pel fang uns quants metres veig el cel per sobre la pendent. M’enfilo el tram que em queda i surto al sol.  Són gairebé les tres de la tarda, fa un sol de justícia, encara no he menjat i gairebé m’he acabat tota l’aigua que portava. Un petit descans abans de pujar al cotxe per treure’s les possibles sangoneres que s’hagin aferrat als pantalons i quan ja hi som tots ens enfilem i tornem cap al campament.

Jo tinc un problema molt gran amb la suor. Només que em mogui una mica ja suo, i en aquest ambient humit encara més. Després del trecking per la jungla estic rabejat i he preferit pujar a la safata del cotxe i no dins. Sé que ho hauria deixat to moll de suor i aquest no és el meu cotxe.


El millor de tota aquesta aventura és que tres dies després el meu superior vindrà de visita i em dirà que vol visitar la mateixa zona i ens haurem de xupar un altre cop la caminada. L’endemà que el superior hagi marxat el geòleg del client també vindrà de visita i també voldrà visitar la zona. Començo a pensar que hauré de muntar una agència turística i cobrar per les visites. Potser posar una tenda de souvenirs amb postals. Les postals són el futur...