Sota el sol la temperatura supera els 35ºC, la
humitat és de més del 70% fent que la sensació de calor sigui encara més
pesada. És dissabte i falta poc per les nou del matí.
Avui som tres geòlegs. El geòleg de camp del
meu equip, un geòleg que ha vingut des d’un altre projecte per aprendre com fem
nosaltres les coses i jo. Aparquem el cotxe en una esplanada plena de fang que
normalment fan servir per carregar els troncs que tallen a la jungla. Ens posem
les botes de pluja per evitar que ens entrin sangoneres als pantalons. Ens
armem amb pics de geòlegs, matxets per netejar el camí, un GPS per enregistrar
la ruta que farem i la meva super brúixola per prendre les mesures que calgui.
A la motxilla poca cosa més a part d’un parell de litres d’aigua a la cammel-bag.
Ja ho tenim tot a punt per començar el nostre dia de trecking per la jungla.
Al començament el camí es força fàcil. Seguim
antigues pistes obertes per l’empresa que tala els arbres de la zona. No fa
massa que han estat abandonades i tot i que hem d’esquivar algun arbre caigut
en general el camí és còmode. La pista
que seguim ens pota ben bé fins a la vora de la paret de gres on suposadament
volen construir la presa. A partir d’aquí ja no hi ha camí. La pendent supera
els 50 graus i la direcció que hem de seguir la marcarà el GPS.
Comencem el descens cap al riu. Ens espera un
desnivell de 200m. Al principi el terreny no és del tot dolent. Es molt
vertical però la vegetació encara no és gaire alta i hi ha prou troncs caiguts
per fer servir com a suport mentre anem baixant. Tot i que alguns troncs
semblen segurs per suportar el nostre pes, per dins estan tots podrits i quan
posem el peu a sobre es desfan com si estiguessin fets de serradures. Sort que
portem les botes. Aquests troncs són colònies de sangoneres i enfonsar el peu
fins a mitja cama és una invitació a que s’enfilin als teus pantalons.
Als pocs minuts de descens arribem a una zona on es poden veure unes
quantes roques. Això és el que nosaltres busquem. En una jungla tropical el sòl
ho cobreix tot i la vegetació tan densa fan que costi molt trobar bons
afloraments per treballar. A més l’erosió d’un clima tan radical fa que molts
blocs caiguin pendent avall i quan aquests queden mig cobert per les fulles
caigudes i el fang costa molt distingir si la roca que trobes és real o ha
caigut de més amunt.
El punt on ens trobem és natural. La paret de
roca s’estén més de 20m horitzontalment i ens ofereix un aflorament perfecte
per a treballar. Ens repartim la feina. Un es dedica a netejar la paret
d’herbes i fulles, l’altre marca punts amb el GPS i va apuntant totes les dades
que jo li dicto. I jo, com a persona amb més experiència dels tres seré el que
pringarà enfilant-se per la paret per netejar els punts més allunyats i prendre
mesures de tot el que es pugui trobar.
La següent hora la passarem recollint dades
sobre fractures, plans de deposició de sediments, duresa de la roca, orientació
de les estructures i sobretot analitzant un seguit de falles menors que
apareixen cada 1.5m. Per començar el dia no està gens malament. No m’esperava
trobar un lloc com aquest en aquesta pendent.
La paret de roques que acabem d’investigar
marcava una petita terrassa en el terreny que feia que el descens no fos tan
dolent. A partir d’ara i fins arribar al riu la inclinació de la paret
s’accentua i el fang, les fulles caigudes i troncs morts faran que el descens
sigui d’allò més divertit.
Dins de la jungla el sol no pica tant. Per
sort. Però les fulles dels arbres uns 10-20m per sobre dels nostres caps creen
un petit efecte hivernacle que juntament amb la humitat del sòl fan que costi
molt avançar dues passes sense sentir-se completament exhaust.
Abans de començar amb aquest tipus de feina,
quan veia els documentals de gent que s’endinsava a la jungla sempre em
preocupava el fet de trobar-se amb alguna bestia desagradable. Però creieu-me
que aquesta és l’última cosa que et passa pel cap. Sabem del cert que en questa
jungla hi ha tot tipus de serps. Ens les hem trobat abans i sobretot les hem
vistes atropellades al camí. Cobres imperials, vibores, pitons... una mica de
tot. Però creieu-me, les serps són més intel·ligents que nosaltres (sinó
pregunta’ls-hi a Adan i Esteve). Elles saben que no es menjaran a un humà i que
si intentes atacar a algú que és deu vegades més gran que tu el més normal és
que hi surtis perdent. Per tant quan senten que t’acostes, fugen per potes; bé,
per potes no que són rèptils, si a cas fugen per panxes... el que sigui.
Escorpins, centpeus, granotes... tots els
altres animals venenosos i els que no ho són com els senglars, cérvols o
esquirols que hi ha per aquí, talment com fan les serps, fugen en sentir que
algú s’apropa. Aquí les úniques feres amb les que s’ha d’anar amb compte són
les sangoneres i els mosquits.
L’altre cosa amb la que cal anar amb compte és
amb les plantes. Algunes que hi ha per aquí poden produir reaccions no
desitjades. No crec que ningú es vulgui fer una sopeta de Ginseng i després tancar-se en un campament amb 30
homes... hehehe. Les que si que són cabrones, de plantes, són un tipus de
falgueres que t’irriten la pell i et fan sortir tot de granets allí on t’ha
tocat la pell.
Per norma nosaltres sempre portem pantalons
llargs, camisa de màniga llarga i guants quan fem aquestes caminades. Però tot
i així... de tant en tant netejant les roques et cau alguna fulla o una mica de
fang i t’entra per la camisa i aleshores... com pica el dimoni de planta! Ara
fa una setmana de la caminada i tot i que ja no cou, encara tinc una mica de
vermellor al braç.
Amb els pantalons plens de fang de les
relliscades i d’enfilar-nos per les parets cobertes de fang i aigua em baixat
no més de 20 metres verticals, però ha costat lo seu. Ens dividim, jo m’endinso
en la vegetació intentant trobar alguna roca bona per prendre mesures, el del
GPS va a buscar la localització d’un dels sondejos que haurem de fer, i el
tercer s’asseu a fumar.
Una cosa que no he dit és que pot sonar que
això és la gran aventura a lo Livingstone al mig de la selva. En part és així,
però el mèrit de veritat és per als sondistes que hauran de fer el mateix camí
carregant a l’esquena les peces de les màquines de perforació (per a que us feu
una idea, és com portar entre dos el motor d’un cotxe).
Però tornem ala nostra aventura que aquí el
protagonista sóc jo i no els que pringuen de veritat! Hehehe.
Mentre el del GPS aprofita per dinar i l’altre
segueix fumant (es pitjor que el Jordi Trakes en època d’exàmens) jo m’he
enfilat per una petita zona esllavissada i a l’altre costat he trobat un petit
rierol que seguint una zona de falla ha rentat el sòl exposant la roca. Tot i
que en aquest punt la pendent és molt més vertical que a la resta de llocs, si
seguim el rierol, no només tindrem bones mesures de la roca sinó que a més ens
portarà directament cap al riu.
Efectivament després d’una altra hora prenent
mesures arribem a la llera del riu. En aquest punt el riu no és gaire ample, i
com que ara fa dies que no plou gaire el riu tampoc baixa amb massa força, però
els blocs de pedra que hi ha al llit del riu demostren que quan vol, l’aigua
pot arribar a baixar amb moltíssima força.
Arribar al riu ens ha permès sortir una estona
de la jungla, i aquí, a la vora de l’aigua la humitat no és tan pesada com
entre els arbres. Però com que portem gairebé quatre hores caminant és ple
migdia i el sol equatorial cau sobre els nostres caps sense compassió. Millor
seguir caminant i acabar quan abans millor.
Seguim per la llera riu amunt. Saltant de
pedra en pedra i prenent mesures de tot el que es roca natural i no còdols
arrossegats per la corrent. Aleshores trobo la confirmació al que sempre he
sospitat. Sé que si per molt que faci el cabra boja per aquest món no em passa
mai res greu és perquè tinc un àngel de la guarda que no em mereixo. I avui li
he vist la cara.
Sempre he sabut que ell era el meu àngel de la guarda. Gràcies Abuelo.
Sempre he sabut que ell era el meu àngel de la guarda. Gràcies Abuelo.
Per molt que seguim caminant no trobem cap aflorament bo. Lògicament acabem de creuar alguna estructura principal (segurament una falla) i la geologia ha canviat molt. I ara entre els còdols del riu i la jungla es fa molt difícil veure res. Com que comença a fer-se tard i cap al tard sempre plou és millor que comencem a desfer camí perquè baixar per la pendent ens ha costat, però pujar... pujar serà infernal.
Mirem al GPS quina direcció hem de seguir per
arribar al cotxe des d’on som ara. No hi ha camins per seguir i no volem desfer
camí per així veure si trobem més roques. La solució com sempre, és tirar pel
dret. Matxet en mà ens obrim camí i no tardem en trobar la paret. La voregem
buscant un relleu una mica més suau i ens enfilem.
Com ja he dit, intuïm que en aquest punt hi ha
alguna cosa estranya (geològicament parlant) i el que abans era una paret molt
vertical aquí és més suau i a més no puja més de 5-10m. Després torna a caure
cap a un rierol que baixa en direcció contraria al riu principal. Seguim el
rierol per veure si ens porta per un camí més suau. Al terra del rierol es
veuen les petjades d’un senglar molt gran, al costat unes altres petjades que
recorden a les d’un gat, un gat molt gros. Es veritat que en aquesta zona de
Borneu hi ha jaguars, però no he sentit a dir a ningú que n’hagi vist cap per
aquí on treballem. Segurament serà algun gos que s’ha perdut.
Sense alè després de caminar muntanya amunt
per la jungla mirem al GPS quant queda per arribar al cotxe. Em diuen que uns
200m. Fantàstic. Descansem uns segons, recuperem l’aire i seguim. La zona per
la que ens enfilem no és tan empinada com abans, però segueix sent molt dur
caminar i respirar amb aquesta humitat. La majoria de troncs que trobem estan
podrits i costa trobar un bon lloc on posar el peu per no caure. Jo faig servir
el pic com a piolet.
De fons comencem a sentir trets. És dissabte i
alguns dels locals han aprofitat per anar a caçar. Aquesta és una bona zona per
caçar senglar i cérvol. Val més que ens espavilem no sigui que algú s’emocioni
i foti un tret al bulto que es mou entre la jungla. No pateixo per mi, jo porto
la camisa groga reflectant i dubto que algú em confongui amb un animal, però
els altres vesteixen marró i es podrien confondre.
Finalment arribem a una petita clariana. És
tot el que queda d’una antiga pista forestal. Els arbres s’han pres la seva
venjança personal i l’han engolit per complert. Pregunto quan queda per arribar
al cotxe, dins de la jungla no és veu res i no tinc cap referència visual. Uns
150-200m. Perdona? M’estàs dient que casi no ens hem mogut? Però si em sento
com si acabés de pujar l’Everest!
Poso la marxa de muntanya. A caminar poc a poc
però sense parar. Els altres dos prefereixen parar a fer un cigarret de tan en
tan. Quedem que ens trobarem al cotxe.
De sobte el fang marró del sòl tropical es
torna blanc i depèn d’on trepitgi m’enfonso fins al genoll. Això toca molt els
collons però m’alegra. Aquest fang només pot ser el resultat de les excavacions
i per tant ja he de ser molt a prop de l’esplanada on hem deixat el cotxe.
Efectivament després d’arrossegar-me pel fang
uns quants metres veig el cel per sobre la pendent. M’enfilo el tram que em
queda i surto al sol. Són gairebé les
tres de la tarda, fa un sol de justícia, encara no he menjat i gairebé m’he
acabat tota l’aigua que portava. Un petit descans abans de pujar al cotxe per
treure’s les possibles sangoneres que s’hagin aferrat als pantalons i quan ja
hi som tots ens enfilem i tornem cap al campament.
Jo tinc un problema molt gran amb la suor.
Només que em mogui una mica ja suo, i en aquest ambient humit encara més.
Després del trecking per la jungla estic rabejat i he preferit pujar a la
safata del cotxe i no dins. Sé que ho hauria deixat to moll de suor i aquest no
és el meu cotxe.
El millor de tota aquesta aventura és que tres
dies després el meu superior vindrà de visita i em dirà que vol visitar la
mateixa zona i ens haurem de xupar un altre cop la caminada. L’endemà que el
superior hagi marxat el geòleg del client també vindrà de visita i també voldrà
visitar la zona. Començo a pensar que hauré de muntar una agència turística i
cobrar per les visites. Potser posar una tenda de souvenirs amb postals. Les
postals són el futur...