Si en l’últim post us presentava un personatge
molt interessant, avui no serà menys.
La història d’avui no va de viatges, ni
d’aventures, ni de motos, ni de descobridors, la història d’avui va de la vida.
De com pot arribar a ser de dura en aquesta regió del món i de com
sempre se li pot respondre amb un bon somriure.
La vida a Lawas és molt tranquil·la. Sense
bars ni llocs on anar de festa, sense centes socials, sense grans esdeveniments
sense... bàsicament sense res. És molt difícil poder creuar més de quatre
paraules amb algú. Les úniques persones amb qui he pogut xerrar d’una forma més
o menys distesa és amb les noies que m’atenen a l’hora d’esmorzar quan jo
compro el meu dinar i que cada dia m’ensenyen una mica de Malay. Les altres
persones que parlen una mica d’anglès per aquí són l’encarregada del restaurant
xinès on normalment sopo. I l’altre és en Diman, un noi grassonet i alt que que tot i no parlar massa l’anglès aprofita quan l’amo del restaurant no mira
per plantar-se al meu costat i practicar una mica la llengua de la reina
Elisabeth per no perdre el poc que ha après a base de converses com les nostres
en els llocs on ha treballat. És amb en Diman amb qui he fet més amistat en
aquests dos mesos a Lawas.
Una persona que agafa la propina que li deixes
un dia (sóc l’única persona en 200Km a la rodona que deixa propines als
restaurants) per invitar-te a una cervesa al dia següent era algú que tenia
ganes de conèixer millor. Així que un dia, aprofitant un dels moments en que es
plantava al meu costat li vaig preguntar que quan era el seu dia lliure, i que
aquell dia hauríem de quedar i buidar unes quantes llaunes junts. La sorpresa
va ser meva quan em va dir que no tindria cap dia lliure fins al cap de quinze
dies. Vint dies seguits treballant d’onze del matí a una de la matinada. I
després en queixem que tenim feines dures...
Quan va arribar el dia en Diman m’esperava al
mateix restaurant. Jo m’havia passat el dia treballant i ell l’havia passat
dormint. No el culpo, jo segurament faria el mateix si només tingués un dia de
cada vint per dormir una estona. L’encarregada del restaurant ens havia
reservat una taula i les cerveses i el menjar no van tardar en arribar.
Ell ja m’havia explicat que en realitat no
era de Lawas sinó d’una petita vila de Sabah, a més de 12 hores en cotxe. Havia
decidit venir a Lawas perquè el seu avi viu aquí i al seu poble les màfies
feien la vida massa difícil. Com que tenia experiència en altres restaurants i
en hotels de Singapur i del nord de Sabah no li va costar obtenir la feina al
restaurant. Una feina que no li agrada perquè ell esperava poder treballar a
l’hotel com a supervisor, però ja se n’havia adonat que això no passaria.
Aquella nit vam parlar sobre tot d’ell. Em va
explicar que l’anglès que parlava l’havia après a base d’apropar-se als
turistes que visitaven els hotels on ell treballava. Li hauria agradat poder
anar a alguna escola per millorar però la vida no li havia permès de fer-ho. El
seu pare va morir quan ell era petit i la seva mare es va quedar sola amb ell i
quatre germans més. Quan ell va fa fer 12 anys va proposar a la seva mare
d’anar a treballar per ajudar a casa. Sa mare li va prohibir, li va dir ja se’n
en sortirien i que ell el que havia de fer era anar a l’escola. Però tots sabem
com son el jovent d’avui en dia. Ell cada matí sortia de casa amb la maleta i els llibres i agafava el camí de l’escola. Aleshores quan perdia casa de vista
es desviava i anava cap al mercat o cap al camp a veure si algú necessitava
ajuda. Així guanyava algo de diners que feia servir per a que els seus germans
petits no haguessin de seguir aquell camí i ells si poguessin acabar l’escola. Amb
el temps els va poder ajudar a comprar llibres, un ordinador, i fins i tot una
Play Station (no gaire útil per a l’escola, però segur que és el que als seus
germans els va fer més il·lusió).
Amb el temps va marxar de casa (sense deixar
d’enviar diners per ajudar a sa mare) i va anar a buscar feina als hotels que
hi ha a la jungla de Sabah; lodges com al que vaig anar jo a veure els
Proboscis. Un dels amos li va oferir d’anar a treballar a un dels seus hotels a
Singapur i així va sortir de l’illa. Amb el temps va conèixer una noia, van
començar a sortir i quan ja portaven un temps junts li va demanar per casar-se.
Els prometatges aquí no són com els occidentals. L’anell si que hi és, però el
nuvi també ha d’organitzar una festa per a les famílies, molts regals i molt de
menjar.
Però la vida és molt cabrona. Quan ja ho tenia
tot preparat per a la boda va descobrir que la seva promesa s’entenia amb un
altre. Allí es va acabar el somni de viure junts.
Amb el temps les ferides es tanquen i la gent
recupera la seva vida. Ell va seguir treballant als hotels fent horaris
infernals i vivint en habitacions compartides en condicions poc agraïdes.
Aleshores va conèixer una nova noia, i amb el temps també s’hi va prometre.
Pagant novament de la seva butxaca una gran festa per a la família.
He dit que
la vida era molt cabrona? Volia dir que la vida és molt puta. La història es va
repetir. Mentre ell es trencava l’esquena treballant, la seva promesa s’ho
passava bé amb un altre.
Després de dues males experiències sembla que
n’ha après alguna cosa, i tot i que ara surt amb una noia que només veu un cop
cada tres o quatre mesos, s’ho pren amb més calma i diu que no hi ha pressa per
comprar anells.
Després de les males experiències viscudes a
Singapur va tornar a casa. Però la vida a la petita vila on va néixer no era
fàcil. La feina al camp era poc gratificant i al poble no hi havia gaire cosa
més per fer, a més les màfies que controlen aquests llocs no li posaven les
coses fàcils. Aleshores va ser quan va decidir marxar i baixar a Sarawak i anar
a viure amb el seu avi per provar sort a Lawas.
Ell va arribar a Lawas més o menys al mateix
temps que vaig arribar jo. Tot i que al principi vivia a casa del seu avi, al
final va trobar una habitació en un hostal on també viuen altres treballadors
del restaurant. Així pot tornar de treballar i no ha de patir per despertar als
petits que ja dormen.
El sopar es va acabar i tan ell com jo ens
havíem d’aixecar d’hora l’endemà. Però a tots dos ens va semblar poc aquella
trobada així que vam quedar que el pròxim cop, en ves de trobar-nos en un
restaurant aniríem a casa del seu avi i la seva tieta ens cuinaria menjar típic
Malay. Un oferiment així no es podia rebutjar i vam quedar que al cap de vint
dies tornaríem a sopar junts, però aquest cop amb tota la família.
Els
dies vana anar passant i gairebé cada dia que sopava al restaurant em
recordava que aniríem a sopar a casa del seu avi. A mi la veritat és que em
feia molta il·lusió. Això de viure en un hotel durant dos mesos no només no és
viure la vida malaia sinó que és molt pesat. Una mica de vida familiar segur
que serà un bon canvi. A més podré descobrir de primera ma com viuen aquesta
gent.
Finalment passen els vint dies (volant per
cert) i en Diman em recull amb la seva scooter. Deixem el carrer principal,
agafem un carreró de grava i després d’un parell de cruïlles arribem a una
casa. Per fora es veu una mica envellida pel pas del temps (com gairebé tot en
aquest lloc) però cuidada. A la porta ens espera un nen de no més de dos anys
amb els ulls esbatanats que s’espanta quan m’apropo. El seu germà gran li pren el relleu.
En Diman em pregunta si em fa res quedar-me
allí mentre ell va a comprar. I tant que no! Els nens ja han perdut la por a
l’estranger i ara juguen amb mi. El suborn que portava a la meva maleta ha
funcionat i mentre el més gran decideix com començar a pintar el llibre que he
portat, el petit intenta obrir la capça de bombons que he portat com a present.
La més petita de la casa encara em mira amb curiositat a vegades, amb por d'altres.
El que més m’agrada de la nit és que no han
fet el típic numeret d’invitar tot el poble i muntar un gran banquet a casa.
Tal com m’havia dit en Diman, aquesta serà una nit típicament local. Sense res
especial, sense coberteria de boda ni convidats especials ni plats sumptuosos.
Un sopar com qualsevol altre dia de la setmana, la única diferència és que avui
compartiran “taula” amb mi.
Mentre el meu amic ha estat fora la família
m’ha ignorat bastant i m’han deixat jugant amb els nens, la barrera de la llengua. Quan el meu amic torna
de comprar em convida a passar a la part de darrera de la casa on l’avi i un
dels tiets netegen un parell de crancs per sopar. Pel pati corren un parell de
galls gegants, i mitja dotzena més ens observen a través les fustes de les seves
gàbies. Tots són galls de lluita. L’afició de l’avi i d’un dels tiets. Criar
galls i preparar-los per a que un parell de cops l’any es llueixin en una de les baralles
il·legals que s’organitzen per la zona. La majoria dels galls que m’ensenya són
trofeus obtinguts en aquestes baralles, i es que el guanyador es queda el
vençut... si es que aquest sobreviu. Sinó aquella nit toca caldo.
A la cuina la tieta prepara el pollastre que
també soparem avui. No, no és un dels galls que corrien per fora, aquest és del
mercat. El que més em sorprèn és que
aquí tot es fa al terra.
Després de menjar tornem a la sala d’estar i
toca el torn als nens. Des de la butaca puc entreveure com els petits es
barallen amb una cullera per intentar portar el menjar a la boca. La petita,
curiosa com qualsevol criatura no tarda en remenar el menjar i portar-se a la
boca tot el que pot fins que la mare
l’agafa i ens la porta a nosaltres per a que li fem de cangurs.
Finalment és el torn de les dones.
Un cop hem menjat tots i la cuina ja és neta
les dones s’enduen els nens cap a l’habitació per renta’ls cobrir-los en polvos
de talcu i deixar que tornin amb nosaltres per una última sessió de jocs. La
petita aquest cop sembla que ha perdut la por i es dedica a investigar que és
aquesta cosa que tinc a la cara. Aquesta gent no poden fer créixer una barba
per molt que ho intentin.
Al final de la nit les fotos de família de
rigor i un altre cop sobre la moto de tornada cap a “casa”, cap al meu hotel. Per fi he pogut viure una nit malaia de veritat.