dissabte, 5 de maig del 2012

Sopar Malai


Si en l’últim post us presentava un personatge molt interessant, avui no serà menys.

La història d’avui no va de viatges, ni d’aventures, ni de motos, ni de descobridors, la història d’avui va de la vida. De com pot arribar a ser de dura en aquesta regió del món i de com sempre se li pot respondre amb un bon somriure.

La vida a Lawas és molt tranquil·la. Sense bars ni llocs on anar de festa, sense centes socials, sense grans esdeveniments sense... bàsicament sense res. És molt difícil poder creuar més de quatre paraules amb algú. Les úniques persones amb qui he pogut xerrar d’una forma més o menys distesa és amb les noies que m’atenen a l’hora d’esmorzar quan jo compro el meu dinar i que cada dia m’ensenyen una mica de Malay. Les altres persones que parlen una mica d’anglès per aquí són l’encarregada del restaurant xinès on normalment sopo. I l’altre és en Diman, un noi grassonet i alt que que tot i no parlar massa l’anglès aprofita quan l’amo del restaurant no mira per plantar-se al meu costat i practicar una mica la llengua de la reina Elisabeth per no perdre el poc que ha après a base de converses com les nostres en els llocs on ha treballat. És amb en Diman amb qui he fet més amistat en aquests dos mesos a Lawas.


Una persona que agafa la propina que li deixes un dia (sóc l’única persona en 200Km a la rodona que deixa propines als restaurants) per invitar-te a una cervesa al dia següent era algú que tenia ganes de conèixer millor. Així que un dia, aprofitant un dels moments en que es plantava al meu costat li vaig preguntar que quan era el seu dia lliure, i que aquell dia hauríem de quedar i buidar unes quantes llaunes junts. La sorpresa va ser meva quan em va dir que no tindria cap dia lliure fins al cap de quinze dies. Vint dies seguits treballant d’onze del matí a una de la matinada. I després en queixem que tenim feines dures...

Quan va arribar el dia en Diman m’esperava al mateix restaurant. Jo m’havia passat el dia treballant i ell l’havia passat dormint. No el culpo, jo segurament faria el mateix si només tingués un dia de cada vint per dormir una estona. L’encarregada del restaurant ens havia reservat una taula i les cerveses i el menjar no van tardar en arribar.

Ell ja m’havia explicat que en realitat no era de Lawas sinó d’una petita vila de Sabah, a més de 12 hores en cotxe. Havia decidit venir a Lawas perquè el seu avi viu aquí i al seu poble les màfies feien la vida massa difícil. Com que tenia experiència en altres restaurants i en hotels de Singapur i del nord de Sabah no li va costar obtenir la feina al restaurant. Una feina que no li agrada perquè ell esperava poder treballar a l’hotel com a supervisor, però ja se n’havia adonat que això no passaria.

Aquella nit vam parlar sobre tot d’ell. Em va explicar que l’anglès que parlava l’havia après a base d’apropar-se als turistes que visitaven els hotels on ell treballava. Li hauria agradat poder anar a alguna escola per millorar però la vida no li havia permès de fer-ho. El seu pare va morir quan ell era petit i la seva mare es va quedar sola amb ell i quatre germans més. Quan ell va fa fer 12 anys va proposar a la seva mare d’anar a treballar per ajudar a casa. Sa mare li va prohibir, li va dir ja se’n en sortirien i que ell el que havia de fer era anar a l’escola. Però tots sabem com son el jovent d’avui en dia. Ell cada matí sortia de casa amb la maleta i els llibres i agafava el camí de l’escola. Aleshores quan perdia casa de vista es desviava i anava cap al mercat o cap al camp a veure si algú necessitava ajuda. Així guanyava algo de diners que feia servir per a que els seus germans petits no haguessin de seguir aquell camí i ells si poguessin acabar l’escola. Amb el temps els va poder ajudar a comprar llibres, un ordinador, i fins i tot una Play Station (no gaire útil per a l’escola, però segur que és el que als seus germans els va fer més il·lusió).

Amb el temps va marxar de casa (sense deixar d’enviar diners per ajudar a sa mare) i va anar a buscar feina als hotels que hi ha a la jungla de Sabah; lodges com al que vaig anar jo a veure els Proboscis. Un dels amos li va oferir d’anar a treballar a un dels seus hotels a Singapur i així va sortir de l’illa. Amb el temps va conèixer una noia, van començar a sortir i quan ja portaven un temps junts li va demanar per casar-se. Els prometatges aquí no són com els occidentals. L’anell si que hi és, però el nuvi també ha d’organitzar una festa per a les famílies, molts regals i molt de menjar.

Però la vida és molt cabrona. Quan ja ho tenia tot preparat per a la boda va descobrir que la seva promesa s’entenia amb un altre. Allí es va acabar el somni de viure junts.

Amb el temps les ferides es tanquen i la gent recupera la seva vida. Ell va seguir treballant als hotels fent horaris infernals i vivint en habitacions compartides en condicions poc agraïdes. Aleshores va conèixer una nova noia, i amb el temps també s’hi va prometre. Pagant novament de la seva butxaca una gran festa per a la família. 

He dit que la vida era molt cabrona? Volia dir que la vida és molt puta. La història es va repetir. Mentre ell es trencava l’esquena treballant, la seva promesa s’ho passava bé amb un altre. 

Després de dues males experiències sembla que n’ha après alguna cosa, i tot i que ara surt amb una noia que només veu un cop cada tres o quatre mesos, s’ho pren amb més calma i diu que no hi ha pressa per comprar anells.

Després de les males experiències viscudes a Singapur va tornar a casa. Però la vida a la petita vila on va néixer no era fàcil. La feina al camp era poc gratificant i al poble no hi havia gaire cosa més per fer, a més les màfies que controlen aquests llocs no li posaven les coses fàcils. Aleshores va ser quan va decidir marxar i baixar a Sarawak i anar a viure amb el seu avi per provar sort a Lawas.

Ell va arribar a Lawas més o menys al mateix temps que vaig arribar jo. Tot i que al principi vivia a casa del seu avi, al final va trobar una habitació en un hostal on també viuen altres treballadors del restaurant. Així pot tornar de treballar i no ha de patir per despertar als petits que ja dormen.

El sopar es va acabar i tan ell com jo ens havíem d’aixecar d’hora l’endemà. Però a tots dos ens va semblar poc aquella trobada així que vam quedar que el pròxim cop, en ves de trobar-nos en un restaurant aniríem a casa del seu avi i la seva tieta ens cuinaria menjar típic Malay. Un oferiment així no es podia rebutjar i vam quedar que al cap de vint dies tornaríem a sopar junts, però aquest cop amb tota la família.

Els  dies vana anar passant i gairebé cada dia que sopava al restaurant em recordava que aniríem a sopar a casa del seu avi. A mi la veritat és que em feia molta il·lusió. Això de viure en un hotel durant dos mesos no només no és viure la vida malaia sinó que és molt pesat. Una mica de vida familiar segur que serà un bon canvi. A més podré descobrir de primera ma com viuen aquesta gent.

Finalment passen els vint dies (volant per cert) i en Diman em recull amb la seva scooter. Deixem el carrer principal, agafem un carreró de grava i després d’un parell de cruïlles arribem a una casa. Per fora es veu una mica envellida pel pas del temps (com gairebé tot en aquest lloc) però cuidada. A la porta ens espera un nen de no més de dos anys amb els ulls esbatanats que s’espanta quan m’apropo. El seu germà gran li pren el relleu.







L’avi ve a rebre’m a la porta i sense parlar res d’anglès em dona la benvinguda. El meu malai es just per quedar bé. Entrem a la casa, directament a la sala d’estar. Allí uns altaveus gegants contrasten amb la televisió que està en mode silenci. M’ofereixen de seure en una de les butaques prop de l’avi. El nen que ens ha rebut a l’entrada ara seu a la seva falda i el germà gran fa els deures en una tauleta a l’altre costat de la sala. Des de la cuina una de les tietes treu el cap i saluda avergonyida. L’altra tieta, més segura, surt de la cuina, ens saluda en malai i li demana al meu amic que vagi a comprar alguna cosa. De la cuina també a sortit una nena de poc més de sis mesos que no gateja però si que s’arrossega per terra.

En Diman em pregunta si em fa res quedar-me allí mentre ell va a comprar. I tant que no! Els nens ja han perdut la por a l’estranger i ara juguen amb mi. El suborn que portava a la meva maleta ha funcionat i mentre el més gran decideix com començar a pintar el llibre que he portat, el petit intenta obrir la capça de bombons que he portat com a present. La més petita de la casa encara em mira amb curiositat a vegades, amb por d'altres.



El que més m’agrada de la nit és que no han fet el típic numeret d’invitar tot el poble i muntar un gran banquet a casa. Tal com m’havia dit en Diman, aquesta serà una nit típicament local. Sense res especial, sense coberteria de boda ni convidats especials ni plats sumptuosos. Un sopar com qualsevol altre dia de la setmana, la única diferència és que avui compartiran “taula” amb mi.









Mentre el meu amic ha estat fora la família m’ha ignorat bastant i m’han deixat jugant amb els nens, la barrera de la llengua. Quan el meu amic torna de comprar em convida a passar a la part de darrera de la casa on l’avi i un dels tiets netegen un parell de crancs per sopar. Pel pati corren un parell de galls gegants, i mitja dotzena més ens observen a través les fustes de les seves gàbies. Tots són galls de lluita. L’afició de l’avi i d’un dels tiets. Criar galls i preparar-los per a que un parell de cops l’any es llueixin en una de les baralles il·legals que s’organitzen per la zona. La majoria dels galls que m’ensenya són trofeus obtinguts en aquestes baralles, i es que el guanyador es queda el vençut... si es que aquest sobreviu. Sinó aquella nit toca caldo.



A la cuina la tieta prepara el pollastre que també soparem avui. No, no és un dels galls que corrien per fora, aquest és del mercat.  El que més em sorprèn és que aquí tot es fa al terra.









I quan dic tot em refereixo a gairebé tot. Quan el menjar està a punt em conviden a passar a la cuina. Allí una esterilla de platja a terra serà la nostra taula. Arròs, pollastre, verdures, cranc, diferents salses (cadascuna més picant que l’anterior) aigua i coberts... no coberts no. A Malàisia es menja amb les mans.










Primer mengem els homes. Aquesta és una tradició que detesto, però no és el moment per venir a predicar.  La conversa a la taula es concentra al nostre racó. No sé si és per educació, per tradició o per vergonya, però ningú obre boca a no ser que sigui per empènyer una mica de menjar amb el dit gros.



Després de menjar tornem a la sala d’estar i toca el torn als nens. Des de la butaca puc entreveure com els petits es barallen amb una cullera per intentar portar el menjar a la boca. La petita, curiosa com qualsevol criatura no tarda en remenar el menjar i portar-se a la boca tot el que pot  fins que la mare l’agafa i ens la porta a nosaltres per a que li fem de cangurs.

Finalment és el torn de les dones.
 


Un cop hem menjat tots i la cuina ja és neta les dones s’enduen els nens cap a l’habitació per renta’ls cobrir-los en polvos de talcu i deixar que tornin amb nosaltres per una última sessió de jocs. La petita aquest cop sembla que ha perdut la por i es dedica a investigar que és aquesta cosa que tinc a la cara. Aquesta gent no poden fer créixer una barba per molt que ho intentin.







Al final de la nit les fotos de família de rigor i un altre cop sobre la moto de tornada cap a “casa”, cap al meu hotel. Per fi he pogut viure una nit malaia de veritat.