Ruta de los Exploradores Olvidados

Dijous passat, just després de dinar m’informen que tenim un canvi de plans a la feina. En ves de tenir el dia lliure diumenge, serà divendres. Fantàstic, només tinc unes poques hores per organitzar-me...

Ja fa temps que tenia pendent una visita a Kuching, la capital de l’estat de Sarawak. I tot i que hauria preferit que fos per motius turístics la veritat és que les raons per baixar a Kuching són simplement burocràtiques. Necessito un visat especial que m’autoritza a treballar a la regió i la carta del ministre que m’han donat no és suficient, també necessito una estampeta al passaport. Així que aprofitant que tinc lliure un dia laborable l’oportunitat és immillorable.

A la tarda, un cop acabada la feina al camp acompanyo els visitants d'aquell dia a l’aeroport. Com que els vols des de Lawas no són gaire constants i la combinació amb Kuching encara és més complicada, aprofito que sóc a l’aeroport per preguntar si hi ha cap seient disponible en un dels vols de la tarda. A l’aeroport no m’ho saben dir, però em recomanen que vagi a l’agència de viatges de la ciutat ja que ells són els que se n’encarreguen de reservar els vols.

M’acomiado dels visitants i vaig a l’agència de viatges. Després d’uns minuts investigant possibles rutes em diuen que els vols estan tots tancats i que només puc viatjar l’endemà (cosa que a mi ja no em serveix perquè arribaria a Kuching massa tard per fer tota la paperassa). Abans de marxar cap al meu hotel, un dels encarregats em diu que el que puc fer és anar a l’aeroport mentre fan el check in de l’últim vol i aleshores demanar si queda cap seient lliure. Si n’hi ha, aleshores el puc comprar i mentre espero a embarcar puc tornar a la ciutat per reservar el vol de connexió fins a Kuching. Buf, quina mandra... això si que seria anar amb els collons a la ma.

De camí cap a l’hotel vaig pensant que potser em fa massa mandra córrer tant. Està bé viatjar així quan es per plaer, però quan és per feina... Poc em podia esperar el que estava a punt de passar.

A l’entrada de l’hotel hi ha una moto aparcada. Una d’aquelles motos BMW gegants carregada de maletes i de fang. Algun aventurer que emulant l’Ewan Macgregor vol donar la volta al món en moto, penso jo. Me la miro i per a sorpresa meva la matricula porta la bandera europea i sota una E. Em va costar uns segons desxifrar el jeroglífic.  Un espanyol per aquestes contrades! Si que n’és de petit el món!

Entro a l’aire condicionat de l’hotel i allí a la recepció trobo un homenet amb pintes de sense sostre. Cobert dipols i fang i amb una barba de més de dos mesos intentant regatejar el preu de l’habitació.

Des de la porta li dic: “Estás muy lejos de casa!”. Es gira sorprès i em saluda també en castellà.  Em comenta que les noies de la recepció no li volen fer cap rebaixa i que el preu li sembla car (la veritat és que ho és una mica de car), però que si tenen cervesa ja l’hi estarà bé. Aleshores li dong les males notícies: aquell hotel pertany a una cadena musulmana i no serveixen alcohol. Ahhh catàstrofe!!! Em demana si hi ha cap lloc a la ciutat on es pugui trobar cervesa. Li recomano el restaurant xinès on normalment vaig a sopar, a més el restaurant forma part d’un hotel que pel que m’han dit està força bé i molt econòmic. El viatger m’agraeix la informació i quedem a les 7 per sopar junts i buidar unes quantes llaunes.  Suposo que el viatge a Kuching ja ha quedat cancel·lat per a mi.

Potser aquest cap de setmana no podré anar enlloc, però m’esperen un parell de dies vivint les aventures d’en Silvestre Miquel. Un valencià-madrileny que un dia va decidir abandonar la seva feina de registrador de la propietat per anar a descobrir velles rutes sobre la seva moto.

A les set ens trobem al restaurant i el primer que fem és demanar una galleda de cerveses. En Miquel (que és com el coneix tothom) no porta gaire estona a la ciutat, però la seva presència no ha passat desapercebuda. La moto aparcada fora de l’hotel atrau l’atenció de tothom que passa pel carrer i molts s’aturen a fer-se fotos amb la màquina.

Com a bon espanyol, en Miquel és sorollós, parla cridant i es dirigeix a tothom de forma molt directa, això si, sempre amb bon humor i amb un somriure a la cara. Jo com ja sabeu no sóc gaire bon espanyol i normalment intento passar desapercebut barrejant-me amb la cultura local. Els cambrers que normalment m’atenen estan una mica sorpresos pel xoc en la seva idea sobre els forasters que venen del sud d’Europa.

Les cerveses cauen una rere l’altre com soldats al camp de batalla. Des de la rereguarda el comandament del restaurant segueix enviant més soldats verds a per nosaltres, però els buidem com si fes dos mesos que no tinguéssim una conversa de bar. El menjar és secundari, aquí el que realment és important és acumular llaunes buides.

La primera impressió que vaig tenir d’en Miquel era la d’un nen ric que s’ha comprat una gran moto i se n’ha anat a fer la volta al món per després explicar-ho en algun bar de Madriz als seus amics i a alguna joveneta que no sap on dormirà aquella nit. Com sinó s’explica que algú es pugui finançar un viatge com aquest i sense treballar durant tant de temps. Res d’això en Miquel ha fet del problema la seva solució. Ha convertit l’aventura en la seva professió i a base d’escriure les seves vivències en llocs remots del planeta es paga els costos del viatge, a més ha aconseguit que un grup d’empreses li patrocinin part del material i la logística.

La segona impressió després de la nit de cerveses és que en Miquel, a part de bon payo no és un pijo nen de papa sinó que es guanya les garrofes a base de viatjar i escriure. En el meu cap la idea és més aviat com la de la parelleta Joan-Anna que van de viatge per Sud Amèrica i de tant en tant alguna revista els compra algun article o alguna foto. Res per fer-se rics i justet per anar tirant.  Segurament en Miquel fa alguna cosa semblant.

Divendres pel matí patint els afectes d’una tan enyorada ressaca, busco a internet que és el que puc trobar sobre el meu nou amic. I oh sorpresa. Del viatjant que de tant en tant escriu en algun bloc o revista passo a descobrir que en Silvestre Miquel té multitud d’articles publicats, no només en revistes de motoristes, sinó que també publica de forma més o menys regular a El Pais, a l’ABC, a la revista de Vueling (aquella que hi ha a la butxaca del seient) i que els seus articles es publiquen fins i tot a l’estranger!

Per si els articles no eren prou, en Miquel té publicats varis llibres, i no tots són de viatges, i fins i tot s’ha representat teatralment un dels seus llibres. Una ullada a La Casa del Libro demostra que el nou llibre que acaba de publicar “Europa Low Cost” és líder de vendes en l’apartat de llibres de viatge! Una autèntica guia de com viatjar low cost per Europa deixant la moto a un aeroport diferent cada cap de setmana i tornant a treballar a Barcelona de dilluns a divendres, tot finançat per Vueling.

En una de les moltes pàgines web que parlen d’ell descobreixo que la seva princesa ha estat donada per BMW Espanya per demostrar que aquestes motos són resistents i fiables si es vol donar la volta al món.  Els neumàtics també han estat donats pel fabricant, i tot el necessari per adaptar la moto al viatge i a ell mateix també és un patrocini de 2TMoto. A part, altres patrocinadors li solucionen els problemes de logística com ara enviar la moto de país en país. Aquest home realment ha fet de viatjar en moto la seva vida!

Com a bon motorista viatger també ha creuat els EEUU i Europa sobre dues rodes. A “Un Millon de Piedras” Miquel ens explica les seves aventures per l’Àfrica, un viatge interessantíssim que el va portar a recórrer part del continent negre. També té històries publicades sobre la seva aventura per l’Àsia central on recorria la mateixa ruta que van seguir en desbandada els 10.000 de Xenofont ara ja fa massa temps per ser recordats.

El viatge que en Miquel està fent ara consisteix en seguir la ruta que van seguir exploradors espanyols ara oblidats per la història. Tothom coneix els grans descobridors de les Índies, però molt pocs se’n recorden dels aventurers que van creuar mars i continents per mantenir i descobrir noves línies comercials o evangelitzadores.  L’objectiu del Miquel en la seva “Ruta de los Exploradores Olvidados” és recuperar la memòria d’alguns d’aquests viatgers, i si a això li sumes fer la volta al món i ser el primer espanyol a arribar a Filipines en moto, doncs ja tens un bon ganxo per vendre la història.

A aquells que us agrada la història, als que us agrada descobrir el món a través dels ulls dels altres, als que us fascinen aventures impossibles, als bojos de les motos, als que els agrada viatjar, a tots us recomano llegir el que escriu aquest personatge. No només és interessant el que explica, sinó que la seva forma d’escriure fa que no puguis parar de llegir i que quan acabis un article seu ja busquis el següent. Us penjo els seus enllaços. Valen molt la pena.

 Pàgina web principal.

Un Millon de Piedras

Hem quedat per dinar. Uns fideus i el temps just perquè li expliqui quatre coses del que faig jo per aquí i de quins llocs val la pena visitar per aquí a la vora. No ens podem allargar gaire perquè ell ha de continuar escrivint i publicar un parell d’articles i vídeos abans de seguir la ruta. De totes maneres el convenço que es quedi a passar una altra nit a Lawas i puguem tornar buidar una dotzena de llaunes més.

Després de passar la tarda treballant, cadascú a la seva habitació-oficina ens retrobem al restaurant xinès. Aquest cop res de parlar de feina. La conversa viatja d’Armènia a Xenofont, de la religió a la política Malaya, de la volta al món a petites excursions per Borneu. I per suposat, no seria una bona conversa de bar si no solucionéssim els problemes econòmics i polítics d’Espanya mentre buidem llaunes de cervesa! Per desgràcia ningú ens escoltarà i els polítics del nostres països seguiran enfonsant-nos en la misèria econòmica, cultural i social.

Ens despedim amb l’esperança que algun dia potser 
ens retrobarem per compartir més cerveses, en un altre viatge, en un altre racó del món, en altres circumstancies o potser només digitalment a internet.

Jo me’n torno cap al meu hotel disposat a afrontar un capd de setmana de feina però content per haver pogut viure a Lawas un tast del que és la vida a casa. En Miquel torna a la seva habitació a preparar les noves etapes del seu viatge. Ell encara no ho sap, però acaba de guanyar un nou lector per als seus llibres i articles.   

Un dia a Lawas

Dilluns després de tornar de Klias no estava gaire per pensar en que faria el cap de setmana següent. De fet encara tenia tota la setmana per pensar-hi. Dimarts va passar volant, dimecres no sé on es va amagar i dijous va ser només un punt d’impàs per arribar a divendres quan totes les perforadores van presentar problemes. Així que vaig decidir que ja decidiria que fer el cap de setmana el mateix dissabte a última hora.

(jo fent veure que treballo)

Dissabte va començar amb un encàrrec de l’oficina principal. Com que els resultats que estem obtenint no són els millors volen canviar la localització de la presa uns metres riu amunt i es clar algú hauria de mirar si el lloc és gaire millor que l’actual o no. Mmmm... algú vol dir jo.  8 del matí, recullo el geòleg de camp amb qui treballo, ens calcem les botes, agafem les brúixoles, els pics, llibretes, GPS i matxet. A punt per passar tot el matí fent mapes sota un sol de justícia amb puntes de més de 40ºC i un 80% d’humitat. La suada que vaig fer va ser espectacular. La roba rabejada talment com si m’hagués banyat al riu vestit.

El terrorista de la cara tapada és el company de feina 

                                                      que es protegeix del sol.

Esgotats i deshidratats (tot i els 3 litres d’aigua que portàvem a sobre) tornem al campament just després de l’hora de dinar. Mengem una mica i quan jo ja estava a punt de donar el dia per acabat m’adono que hi ha un parell de caixes que encara no s’han mostrejat, i el material que hi ha és sensible al temps canviant que fa aquí per tant s’han de prendre les mostres ja!

Al final se’ns van fer les 5 de la tarda i com a traca final una pluja torrencial. De tornada cap a l’hotel em va semblar veure passar un home dalt d’una barca amb una parella de cada espècie animal...

Després d’un dia així l’últim que volia fer era començar a buscar llocs on anar, sobretot amb aquell temps i menys encara aixecar-me l’endemà a les 5 del matí per conduir tres hores per veure alguna ciutat. Així que vaig decidir quedar-me a Lawas i gaudir d’una vegada per totes de la piscina de l’hotel que encara se’m resistia.

Diumenge per fi vaig poder dormir fins tard.  A les set i mitja saltava del llit preocupat perquè feia tard a la feina, i després d’uns bons minuts intentant entendre si avui tocava o no anar a treballar vaig tornar a dormir... fins a tres quarts de nou. L

Després d’esmorzar a l’hotel vaig sortir a fer un tomb pel poble. Vaig arribar-me fins al mercat amb l’esperança de que pel camí potser podria veure algun acte de celebració per la coronació del nou rei. L’anomenat Yang di-Pertuan Agong.

Malàisia té un total de 9 sultans, i només un d’ells és rei, però no ho és per sempre. El període de regnat dura només 5 anys, aleshores un dels altres sultans ocupa el lloc, i així successivament.

La veritat és que no em va sorprendre gaire no trobar cap signe de celebració per la ciutat i es que els dos estats de Borneo que pertanyen a Malàisia són, per dir-ho d’alguna manera com Catalunya i el País Basc. A part de tenir la seva pròpia llegua (de fet en tenen una vuitantena entre dialectes i llengües minoritàries), tant Sabah com Sarawak no tenen sultà sinó que tenen primer ministre. Tots dos estats són els grans motors econòmics del país gràcies a les reserves de gas i petroli, l’oli de palma i la fusta, però de tots els diners que produeixen (a canvi d’un gran cost mediambiental) van a parar a les arques de Kuala Lumpur d’on poca cosa en torna. Per això no es estrany veure en moltes cases les banderes de Sabah o de Sarawak sense anar acompanyades de la bandera malaia.

Per tant no era d’estranyar que aquí a la gent tant li fes que Abdul Halim sultà de Kedah fos investit rei de Malàisia quaranta anys després del seu anterior regnat (és el primer dels sultans que repeteix des que el 1957 Malàisia va deixar de ser colònia britànica, la part de la península, Borneu va tardar encara uns quants anys més).

Lawas és un petit poble de no més de 30.000 habitants repartits per un gran territori. A la ciutat en sí hi viuen uns poc milers, i els edificis principals de la ciutat, de dos o tres plantes es componen bàsicament d’una planta baixa comercial i vivendes a les plantes superiors. La majoria de les tendes són tendes de tot a cent, tallers, restaurants, colmados regentats per alguna dona vella i algun que altre lloc on venen aparells electrònics dignes de la pitjor paradeta del mercadillo de Bonavista.  Res té a veure aquesta Lawas amb la ciutat fronterera plena de prostitutes i mafiosos que solia ser fa uns anys.

Sense res per veure  a la ciutat i amb una xafogor mortal que s’aixecava del terra humit encara per la pluja de la nit anterior vaig decidir tornar cap al confort de l’aire condicionat de l’hotel. Això si, abans de tornar vaig aprofitar per passejar per dins del mercat i comprar algo de fruita.

Quan vaig arribar a Lawas ningú em va avisar que a l’hotel hi havia una piscina, si es que aquí lo del marketing no es porta gaire. De fet no va ser fins al cap d’un parell de setmanes quan donant un tomb al voltant de l’hotel vaig veure a través de l’una reixa que a l’altra banda hi havia una piscina que tenia molt bona pinta!

No vaig trigar a preguntar-li al conserge si es podia fer servir, i la resposta va ser que encara no estava a punt, que l’acabaven d’omplir i que encara s’havia de regular el pH de l’aigua, que quan estigués a punt m’ho faria saber.

Les setmanes van anar passant i no tenia noticies sobre la piscina. Finalment, uns dies abans que jo marxés cap a Klias a veure els monos de nas gros el manager de l’hotel em va anunciar que aquell dissabte farien una festa d’inaguració de la piscina amb els treballadors i que m’hi convidava a mi també. Per desgràcia jo no hi podia ser i me la vaig perdre.

Des d’aleshores cada dia, mentre em torro i deshidrato al camp només puc pensar en tronar a l’hotel i refrescar-me a la piscina abans d’anar a sopar. I cada dia, abans d’abandonar el camp... es posa a ploure.

Pel que veig, aquí el més normal és que durant el dia les temperatures siguin altíssimes i el sol piqui com un dimoni, però cap al tard, el cel es tapa, s’ennegreix i en qüestió de segons una pluja torrencial et cau a sobre sense donar-te temps a amagar-te.

Per tant, avui, aprofitant que és diumenge i que sóc a la ciutat quan encara fa sol, per fi podré descobrir aquesta piscina que fa tants dies que se’m resisteix.

La veritat és que no és res de l’altre món, i que de fet ni tan sols encara tenen tumbones o cadires on jaure. Però en un lloc tan remot, s’agraeix una mica d’aigua freda per refrescar-se.

Una mica de música, els meus mini-plàtans i el llibre que em va regalar el padrí. Perfecte per passar la resta del dia a la vora de l’aigua. Bé, el dia fins que els núvols amenaçadors tornin a aparèixer per put... per fastiguejar. J

Tornant a la meva habitació una bona notícia: la família creix!!! El nou Ramon III ja és entre nosaltres!!! Felicitats Ramón i Ana!!!

Després d’un dia de no fer res, que necessitava, uns fideus per sopar, un suc de pastanaga, un parell dels meus mini-plàtans i a omplir informes abans d’anar a dormir. L

A veure si aquesta setmana puc organitzar algo més interessant.

Un petó molt fort a tots!!!

Per cert, els meus amics de Mozambic també tenen familiars per aquí!

I d'aquest últim me n'he hagut de treure'n un parell de sobre, mira que són raros!

Jo la tinc més grossa que tu!

No lluny de la frontera entre l’estat de Sarawak i el de Sabah, hi ha una península, i en aquesta península hi ha un riu, un riu que desemboca al mar i que al llarg del seu recorregut rega una amplia zona de manglars. Aquest riu és el Klias River, la destinació escollida per aquest cap de setmana. I aprofitant que es troba a només unes dues hores del lloc on treballo m’hi quedaré dues nits i dilluns aniré directament a treballar.

Per primer cop en molt de temps volia fer les coses ben fetes i vaig passar uns quants dies fent recerca per trobar algun operador turístic que em pogués organitzar un hotel i algun tour pel manglar (lògicament fa falta una barca i permís per navegar-hi i per tant no ho podia fer tot sol).  Vinga a buscar tríptics, pàgines web, a fer trucades... a tot arreu rebia la mateixa resposta. O bé aquell cap de setmana no s’organitzava cap tour per falta de gent, o ho havia de reservar amb molta més antelació.  Només en un lloc em van dir que m’ho podien organitzar, però que m’hi havia de presentar el dia abans. Aquest lloc era el Shangrila i això voldria dir pagar dues nits per no passar ni un dia allí...

No pot ser, segur que hi ha alguna altra opció... sempre n’hi ha una... sempre la mateixa... Ambelscollonsalama tours!

Consulto amb el doctor Google: “Hotel Klias River”. Fàcil no? No tant... però al final surt un Lodge que no té mala pinta. Hi ha un telèfon mòbil, hi truco i... tenen habitació lliure, i a més ells organitzen els tours pel manglar! Perfecte! Si es que el que no es soluciona a última hora es que no val la pena solucionar-ho!

El lloc era fantàstic, un petit Lodge a la vora del riu, amb unes petites cabanes a mode d’habitació i jo com a únic inquilí per al cap de setmana.

El lloc perfecte per a relaxar-se sempre i quan no et molesti dormir entre rates i no tenir aigua calenta per dutxar-te... i de tant en tant ni aigua freda.

Comencem per l’habitació, i acabem per les coses bones que vull que us quedi una bona impressió del lloc igual que m’ha quedat a mi:

Les parets fetes amb canya de bambú deixen entreveure forats per on es filtra la llum del sol que crema fora. Res impedirà als mosquits fer un festí amb mi aquesta nit.

 

El bany: molt típic asiàtic. El límit entre da dutxa i la resta del bany es defineix segons el que arribis a esquitxar. En el meu cas no gaire ja que la dutxa no funcionava (o més ben dit, va deixar de funcionar un cop vaig tenir el cap ben ensabonat) i vaig acabar fent servir l’aixeta que es veu a la foto, la que hi ha al costat de la tassa del bater.

El llit era molt còmode. La veritat es que s’hi dormia molt bé... fins que les rates van començar a rossegar la fusta darrere les parets i a barallar-se pel sostre.

Finalment, pel matí una família de micos es passeja pel sostre de la caseta, no fos cas que se m’acudís dormir més del compte.

Un cop acceptat que aquestes seran les condicions en les que hauré de viure un parell de dies, la resta és tot el que buscava al Klias River i més.

Per començar em rep la Margaret, l’encarregada del lloc. Durant els dos dies que estaré al seu hotel em cuidarà i s’assegurarà que no em falti de res (és el que té ser l’únic client del dia i l’únic que s’ha quedat més d’una nit en molt de temps).  Ella em va fer de guia, em va acompanyar en els ressopó de mitjanit (20:00), va organitzar les barques per als meus tours, i sobretot em va donar noves idees per a futures excursions! Un sol de dona!

Mentre jo descobria els conforts de la meva habitació i em rentava el fang de la feina, al Lodge van començar a arribar furgonetes amb turistes, tots xinesos es clar. I al tornar a la zona principal de l’hotel allí me’ls vaig trobar, atacant ja el sortit de pastes locals, el te i el cafè que s’inclouen amb el pack del tour.

En teoria la barca surt a les 16:00 però com que fa molta calor (i ni als animals ni a mi ens agrada) és millor esperar gairebé una hora a que el sol deixi de cremar. Mentrestant ens ofereixen uns fils de pescar i un ham per si volem provar sort. Ningú va pescar res.

Finalment embarquem.  I si hi ha una cosa que em sorprèn molt dels xinesos és que són l’única gent en aquest planeta que poden fer que tan els espanyols com els italians semblin gent tranquil·la i silenciosa! Mare meva quins crits, si hi havia cap animal a la vora ja us asseguro jo que ara mateix està nadant per creuar l’oceà.

El riu sembla un mirall. Vist des de fora un diria que l’aigua ni es mou, però de tant en tant passa alguna colònia de plantes aquàtiques empesa per la corrent i aleshores es demostra l’autèntica força de l’aigua.

Avui tenim marea baixa i per tant les arrels dels manglars queden exposades donant un aire tètric a la llera del riu.

Un soroll... sembla com si s’hagués trencat una branca... el conductor atura el motor de la barca i l’encara cap als manglars. L’empenta que portàvem és suficient per apropar-nos als arbres. Aleshores, allí davant nostre ho veiem, asseguda en una branca, mig amagada de nosaltres hi ha una femella de Proboscis o mico de nas gros (o segons els australians, mico amb el nas en forma de cigala). Un tipus de simi únic que només es troba en aquesta zona de Borneo i principal raó per la qual tots hem vingut fins aquí.

Originalment es creia que aquests micos només es trobaven a la zona mes oriental de l’illa, una zona que queda molt lluny de les principals ciutats i on per tant es van haver de construir hotels i serveis arribant a sobreexplotar la zona. Fa uns set anys, a algú se li va acudir mirar si en algun altre lloc de l’illa també hi havia micos de nas gros, i en van trobar una gran comunitat aquí als manglars del Klias. Aleshores, el govern de l’estat va decidir protegir la zona, concedir unes poques llicències per a hotels i touroperadors i establir un projecte re recuperació del manglar. Part d’aquest projecte també inclou introduir un miler de cocodrils per mantenir la població de peixos a ratlla. A algú li ve de gust un banyet?

Klias queda a només una hora de Kota Kinabalu i per tant permet que els turistes vinguin aquí a passar només la tarda. Això ajuda molt a que la zona no s’hagi sobreexplotat i permet un bon control del número de visitants al manglar.  El millor de tot és que també queda força a prop de la zona on estic jo. Perfecte.

Algú ha avistat un altre mico prop d’on som i ens hi apropem. Una altra femella, que quan sent els crits dels xinus que m’acompanyen no dubta en fugir braços ajudeu-me. Si, braços, perquè la forma de desplaçar-se més habitual dels micos de nas gros es llençant-se al buit i intentant pescar alguna branca al vol per poder passar al següent arbre. No seria precisament el simi més elegant a l’hora de moure’s, però són espectaculars.

Entre els arbres podem veure més femelles del mateix grup, totes ben amagades i difícils de caçar amb l’objectiu de la meva càmera.

El fet que fins ara només haguem vist femelles es perquè cada grup de Proboscis consisteix d’una vintena de femelles i de tan sols un mascle (digues-li tonto). A més, els mascles són els més porucs i els primers en amagar-se quan veuen intrusos. Els mascles es poden distingir fàcilment per tres característiques: tenen el nas molt més gros i inflat que les femelles, tenen una cua molt llarga i blanca, i porten calçotets blancs (els típics Abanderado). Així és si més no com m’ho va explicar la Margaret.

Després d’espantar tota la comunitat de micos seguim riu avall fins que trobem una altra barca fent fotos a Langurs platejats. Una dona de la barca del costat (xinesa com no) li tira trossos de fruita, i el guia en ves de cridar-li l’atenció aprofita per assenyalar amb un punter làser els micos que hi ha dalt d’un arbre (aquesta gent son uns impresentables, perdoneu però algú hi havia de dir!). El mico ens mira entre les fulles mentre gaudeix dels trossos de poma que entre crits li segueix tirant la veïna.

Durant l’hora que va durar el tour pel manglar vam seguir causant infarts entre la comunitat de Proboscis i havent de veure’ls des de la distancia, una pena. Si haguéssim estat una mica més silenciosos segurament hauríem pogut veure’n algun de més a prop.

Quan ja havia passat l’hora vam tornar a remuntar el riu fins a una zona on tenien muntat un menjador i on ens esperava un bufet per sopar, amb el temps just per menjar i fer una cervesa mentre esperem la posta del sol.

Amb la foscor tocava enfilar-se a la barca i anar a veure la segona atracció de la zona, les cuques de llum.

Temps enrere era molt fàcil distingir l’època de pluges de l’època seca, per desgràcia, com a la resta del món, el temps s’ha tornat una mica boig i ara les pluges s’allarguen més del compte. Per sort, aquest cop això jugarà al meu favor i les temperatures més moderades fan que les cuques segueixin molt actives en aquesta època de l’any. Espectacular.

El conductor de la barca, armat amb una llanterna va il·luminant amb flashos els arbres que hi ha a la vora del riu. Com a resposta els arbres s’encenen amb milers de cuques, tal com si fos Nadal al Corte Inglés.

Tot i que a ull nu la visió és espectacular, em resulta impossible capturar una bona foto amb la meva càmera.

Per tant, per a que us en feu una idea de com era aquí teniu una foto d’algo semblant. J

Un cop acabat el tour nocturn deixem els turistes xinesos al restaurant on agafaran el bus de tornada cap a Kota Kinabalu i jo em quedo a la barca per desfer el camí fins al meu hotel. Això suposa una sessió extra de cuques de llum.

A l’arribar a l’hotel una altra cerveseta mentre espero que tornin la Margaret i les cuineres amb el meu ressopó: una sopa de llet de coco i moniato molt dolça que em recorda una tassa de Colacao abans d’anar a dormir. Aquest vespre el passaré xerrant amb la Margaret i descobrint moltes de les coses que us he explicat abans.

Finalment abans d’anar a dormir li pregunto a la Margaret que em recomana fer l’endemà mentre espero que comenci de nou el tour de la tarda. Una mica indecisa em diu que poca cosa a fer, potser un cop torni del tour matinal i hagi esmorzat puc dirigir-me amb el cotxe cap a la costa i visitar alguna de les platges que hi ha per allí.

Un moment un moment! Quin tour matinal?

Si, demà a les sis tens un tour inclòs pel manglar per veure els Proboscis amb les primeres llums del dia. Genial! No en tenia ni idea! Tot i que això vol dir que m’hauré de llevar a les 5 i per tant no podré recuperar el son perdut tal i com jo pensava... potser que vagi ja cap al llit.

M’acomiado de la Margaret i dels altres treballadors que es queden a veure pel·lícules al menjador i m’endinso a l’habitació dels sorolls estranys. Entre mosquits i rates rosegant la fusta darrera la paret aquesta nit no dormiré gaire.

L’endemà al matí m’espera una barca petita i sense cap turista, de fet no hi ha cap més barca al riu. Aquest cop tinc un tour privat. I això és genial perquè així, sense els crits dels xinesos ni el soroll dels motors de les barques tinc l’oportunitat de veure ocells tropicals i moltíssims micos (segons em diu la Margaret, no és normal veure’n tants i per tant he estat de molta sort).

Per desgràcia segueixen sent molt espantadissos i costa molt fels-hi una bona foto.

Després d’esmorzar m’encamino cap a la costa tal i com m’havien aconsellat. Els poblets que vaig passant per la carretera no tenen res d’especial a part d’un aire tranquil que segurament es deu al fet que és diumenge. Finalment arribo a la costa i descobreixo unes platges solitàries on només algun local aprofita el diumenge per intentar pescar alguna cosa.

Seguint per la carretera que voreja la costa arribo a una altra badia solitària on un grup de pescadors recullen les xarxes des d’una barca. Poc després la carretera s’acaba i he de fer mitja volta. Just a temps per arribar d’hora a dinar.

Després de dinar i passar qui sap quanta estona devorant el meu llibre tornen els turistes xinesos. Uns turistes diferents, però igual de sorollosos.

Repetim el tour del dia abans. Riu avall per veure micos, riu amunt per anar a sopar. Després de sopar toca el torn a les cuques de llum, i mentre tots els guiris miren als arbres al·lucinant amb les llumetes, jo tinc la mirada clavada al seient de davant meu. Perdent el temps? No.

Una cuca de llum despistada ha anat a aterrar just al seient de davant meu i no crec que tingui millor oportunitat per a veure-la d’a prop.  El conductor de la barca, que m’ha vist jugant amb la cuca de llum, fa rafegues de llum cap a on sóc jo per a excitar la bestia i fer que brilli més. Al final empren el vol i desapareix en un dels arbres, camuflada entre els milers de llumetes que des d’allí arriben.

De tornada cap a la destinació dels turistes passem a la vora d’un grup de cuques despistades i el conductor aprofita per caçar-ne una al vol i portar-nos-la a nosaltres per a veure-la.

Deixem els turistes i agafem el camí de tornada cap a l’hotel, aleshores el conductor de la barca fa una cosa estranya. En ves de dirigir la seva llanterna cap als arbres per a poder veure més cuques de llum, la dirigeix cap a l’aigua. És el mateix conductor que he tingut pel matí i s’ha fixat en una cosa... que jo buscava els cocodrils. Entre malai i anglès em fa entendre que em fixi en la zona que ell il·lumina i que si veig un reflex vermell que li digui, això seran els ulls del cocodril.

Efectivament, no tardem en veure el reflex. Ens hi dirigim i allí mig submergida hi ha una cria de cocodril. Ens hi apropem encara més, i una miqueta més. Si allargo la ma segur que la puc tocar... De sobte un moviment brusc i l’animal desapareix sota l’aigua. L’únic rastre que en queda son unes bombolles de fang que pugen des del fons del riu.

Un cop a l’hotel una altra tassa de colacao, aquest cop amb fesols vermells (però amb un gust molt similar a la de la nit anterior) i cap a passar la nit amb les rates un altre cop.

L’endemà al matí esmorzo a la vora del riu gaudint de l’última visió d’uns Proboscis saltant d’arbre en arbre a l’altre llera del riu i d’una família de Langurs corretejant pel sostre de la meva cabana (a aquests ja havia tingut el plaer de sentir-los abans, quan intentava apurar les hores de son).

Després carretera i manta, dues horetes de cotxe, duana i directe a treballar. Una cosa m’ha sorprès però. Tinc una mossegada al colze. Fa bastant de mal i es molt vermella. Això no ha estat cap mosquit. Només hi ha dues opcions: o bé ha estat una aranya, o bé ha estat un ratpenat. I és que aquí hi ha uns ratpenats  vampir semblants als de l’Amazones i que són sospitosos de ser els culpables de la transmissió de l’Encefalitis Japonesa. Per sort la setmana passada el Doctor Chong em va subministrar de la seva nevera de minibar la segona dosis de la vacuna contra aquesta malaltia. Esperem que no sigui res.

Mentre acabo d’escriure aquest article ja fa un parell de dies de la mossegada. Queda una mica de ferida però la inflamació ja ha baixat bastant i no sembla ni que hi hagi infecció ni que jo estigui patint cap efecte estrany, a part d’un tercer mugró de color verd... J