Merarap

Tot i que la idea inicial era arribar-se fins a les terres altes de Kelabit, el fet que el camí per arribar-hi fossin 150 km de camí de pedres i fang famós per deixar tirat més d’un 4x4 va fer que m’ho repensés dues vegades. A més, les pluges torrencials dels últims dies prometien que el camí seria força complicat.

Tenint en compte que només tenia dissabte per la tarda i diumenge per visitar la zona vaig deduir que 6 hores per trajecte em deixarien poc temps per gaudir de les gents d’aquelles terres.

Buscant alternatives a que podia fer el meu dia lliure vaig recordar que a l’entrada del camí que porta cap a Kelabit hi havia un cartell de carretera dels que anuncien un lloc d’interès turístic (un dels cartells marrons). Segons el cartell, a només 65Km es trobava un lloc amb aigües termals.

Li vaig consultar al conserge de l’hotel i em va dir que el lloc pagava la pena una visita, i a més, si volia m’hi podia quedar a dormir ja que també tenen habitacions.

Dit i fet. Tan bon punt acabem la nostra jornada de sondejos torno a l’hotel, em dutxo, i maleta en ma agafo el cotxe en direcció al camí de terra.

Els primers quilometres semblen fàcils. El camí és molt boterut, però prou ample. Si segueix així em plantaré a la meva destinació en poc més d’una hora.

El camí polsegós s’esmunyia entre les muntanyes verdes cobertes de núvols grisos que sempre amenacen tempesta. A la vora del camí, una immensa cicatriu travessa els boscos i les plantacions de palmera en línia recta. És el famós gasoducte que Petronas està construint a la zona.

EL primer ensurt me’l trobo quan en una zona ben ample del camí, amb bones condicions a banda i banda un parell de cotxes baixen a gran velocitat pel meu costat de la carretera. Veient que no tenen intenció d’apartar-se jo canvio de costat. No ho entenc, aquí es condueix per l’esquerra... durant uns segons comprovo que realment estigui conduint pel costat correcte (molts coneixeu els meus problemes a l’hora d’assenyalar dreta o esquerra).

Un cop comprovat que jo conduïa pel costat que marquen les normes de conducció del país un nou ensurt, un camió pel mateix costat. Començo a pensar que al ser un camí de terra, potser les normes aquí són diferents així que decideixo canviar de costat de forma permanent.

Ara resulta que no, que ara baixen pel costat que toca... Al final vaig decidir conduir pel mig del camí i que ja m’apartaria segons com veiés venir els demés.

Més tard m’explicarien el perquè d’aquest caos. I és que resulta que el camí es va obrir per a transportar la llenya que tallaven més amunt i es clar, els camions que transporten els arbres tallats fan més de 15m de llarg i han d’agafar les corbes molt oberts. Per tant, la norma és ben senzilla: tu sempre condueix pel costat on hi hagi la paret de la muntanya així sempre aniràs per l’interior de la corba. El problema es clar, és que els altres vehicles que no transporten troncs també ho faran...

Al final, després de tragar molta pols vaig arribar al que es pot considerar un petit paradís terrenal.

L’Alfred, un home retirat de la vida quotidiana, a base dels anys ha anat construint aquest petit racó amb l’ajuda de la seva dona, una filla i la comunitat cristiana de la zona.

Un portal just abans d’un petit pont de fusta dona la benvinguda a tothom que vulgui una estona de relax. El primer que et trobes és l’edifici on ells viuen quan no són a baix al poble. Unes escaletes cobertes de còdols de riu baixen a l’edifici principal de dues plantes, la part superior són habitacions, a la planta baixa la cuina i un menjador sense parets per poder gaudir de les vistes.

Des del menjador mateix s’accedeix al jardí, on L’Alfred a construït a la vora del riu una zona de piscines, excavades al terra i aprofitant les roques existents, conbertes amb còdols i amb un sistema de tubs subterranis per aconseguir la mescla perfecte d’aigua freda i aigua termal.

L’aigua freda baixa des d’una bassa situada dalt de tot de la muntanya i la pressió que guanya amb la diferència d’altura fa que es formin uns guèisers espectaculars a les piscines. Aquestes, però no són per al bany, aquestes són només per a la cria de peixos, alguns dels quals serviran per al sopar. L’aigua calenta ve d’un brollador que hi ha a l’altra punta de la parcel·la on brolla un manantial d’aigües sulfuroses.

Només arribar, l’Alfred m’ofereix una tassa de te i s’asseu amb mi a xerrar. Segurament en Joan li hauria tret tot d’informació sobre per què va deixar la seva anterior vida, sobre la gent que passa per allà, sobre... jo em vaig dedicar més a parlar del meu tema, l’aigua i les roques que es podien trobar per allà i altres detalls tècnics que envoltaven aquell loc.

Després del te, L’Alfred em va portar a fer un tomb pel jardí i em va explicar per a què servia cadascuna de les claus de pas. Unes per deixar entrar aigua calenta, altres per l’aigua freda, i les terceres per a buidar la piscina en cas que hi hagués massa aigua freda. Tot això perquè a partir d’aquell moment jo seria amo i senyor del meu confort, tindria tota la llibertat del món per regular l’aigua al meu gust.

I així va ser. Vinga a saltar de banyera en banyera intentant crear les meves pròpies termes romanes a l’aire lliure. Una d’aigua molt calenta, una de tèbia i una de freda. Un bon llibre per acompanyar l’estona de relax, i la càmera per immortalitzar el moment.

Poc després d’haver començat la meva sessió de banys una de les noies que treballen per l’Alfred i la seva família em va portar un caçó de plàstic i una pastilla de sabó per si volia aprofitar l’aigua calenta per rentar-me. Res millor per treure’m la pols que portava acumulada del camí.

Per sopar, un bon peix, algo de pollastre (que a Malàisia no pot faltar), arròs i verdures. Després una copeta de vi (és el que té trobar una família cristiana, veuen alcohol!!!) una butaca amb vistes al llac artificial i el  meu llibre.

A mitja nit (això vol dir cap a les 9 del vespre), quan tothom ja se n’havia anat a dormir, vaig pujar a la meva habitació. El llit només tenia un llençol per a cobrir el matalàs, i per tapar-me a la nit només tenia una tovallola gran. Com que al final vaig ser l’únic hoste que es quedava a passar la nit em van donar la millor habitació, ben gran i directament sobre el riu. El brogit de l’aigua que baixava de les muntanyes era eixordador. Aquella nit somiaria amb preses d’aigua que rebentaven i amb onades gegants que arrasaven ciutats.

L’endemà, després d’un bon esmorzar a base de torrades, fideus i ou, vaig tornar al meu toll preferit. Un que s’amagava entre els arbres i les roques, a la vora del vessant de la muntanya. Acompanyat tan sols pel meu llibre van anar passant les hores fins que em van cridar a dinar.

Després de dinar em vaig canviar la roba mullada per una muda seca, vaig carregar la maleta i em vaig acomiadar de l’Alfred i la seva família. Un cop més tornava a ser al camí ple de pols de retorn cap a la ciutat on m’esperarà una setmana més de feina sota el sol i la humitat.   

97% Humans

Després d’una setmana en la que he hagut de patir calor, humitat i les sangoneres, una nova visita a Kota Kinabalu estava prou justificada. Sobretot tenint en compte que la germana de la Luc i la seva parella encara s’estarien al Shangri-la fins diumenge.

Aprofitant que les coses estaven força tranquil·les al camp, dissabte vaig plegar una mica més d’hora i carretera i manta (lo de la manta, a 36ºC és només un dir).

Al arribar a l’hotel en Tony ja m’esperava a l’habitació amb un cobata de Capitan Morgan amb cola... una bona forma per començar-se a relaxar.

En Tony s’havia passat el dia amb un parell de locals pescant a la badia i havien tornat a casa amb una bona quantitat de peixos. En Tony va regalar tots els peixos als seus companys de pesca, tots menys un. Un el va reservar per a sopar al vespre. Durant la setmana, mentre els uns suàvem i donàvem sang a la natura, els altres aprofitaven els últims dies de vacances a la platja i fent excursions als parcs naturals de la zona. En una de les seves escapades havien descobert que a poca distància a peu de l’hotel hi havia un altre d’aquells mercats de peix amb una plaça plena de taules. I els preus en aquest mercat no tenien res a veure amb els del primer dia.

El dia abans en Tony ja s’havia encarregat de localitzar un parell de persones al mercat que li podrien cuinar el peix. Decidits, vam entregar el peix per a que ens el preparessin amb salsa agredolça (res a veure amb la que ens donen amb els rollitos primavera del xino), escollim algo per acompanyar: un bon cranc gegant, una dotzena de gambes, algo de verdures i sucs per fer-ho baixar tot. Com no podia ser d’altra manera, els sucs els vam escollir d’allò més normal, guava, dragon fruit i síndria (aquest últim el va demanar la cunyada que ja n’estava farta de provar coses noves). No cal dir que tot estava boníssim i el preu... mare, tot per 40€!!! El Nunyez aquí es tornaria boig!!! Això si que ho he de dir, ens van enredar per ser turistes, en realitat la cosa ens hauria d’haver sortit uns 10€ més barata, però amb aquests preus qui discuteix?

Farts fins no poder més vam decidir agafar un taxi fins a la ciutat per anar  prendre alguna cosa. Com que era St Patrick vam passar un moment pel pub irlandès. Veure un grup d’asiàtics vestits de Leprechaun i ballant al més pur estil irlandès (amb una coordinació més aviat lliure dels passos) no tenia preu, però el pub estava ple i vam decidir anar a algun altre lloc. Buscant buscant vam arribar al lloc on feia una setmana ens vam fer el massatge als peus. I clar... qui pot resistir la temptació? Ens hi vam tornar a quedar.

El primer dia ens va semblar que els nois en aquell lloc eren una mica efeminats, però amb els asiàtics això ja sol passar. L’amo del local el que més ho semblava, però pel que es veu la cunyada va sentir que algú parlava de la seva dóna i per tant tots vam assumir que eren prejudicis nostres respecte l’aparença i amanerament dels asiàtics. Aquest cop la dona estava allà... ella es va encarregar de portar-nos la beguda. I aquesta, de dóna en té el mateix que jo d’elefant. Si, trompa també en tenia.

El massatge als peus va ser tan genial que només acabar en Tony i jo ens mirem i això és tot el que necessitàvem per decidir quedar-nos mitja horeta més per un massatge d’esquena. GLORIA!!! Que bé que ajuda a baixar el marisc un bon massatge!!! Sobretot quan el noi que te’l fa posa les mans sota els calçotets i et magreja ben bé el cul!!! Suposo que tot fet per a fins terapèutics. I és que tantes sangoneres i hores al camp fan que les natges es carreguin molt... si ja! La Soseh, pobreta, no va rebre el tracte especial de la casa i es va haver de conformar amb un massatge normal.

Al final del massatge els nois es van voler fer fotos amb nosaltres, i un altre cop magrejada al canto. Asseguts a la nostra falda, abraçant-nos, aferrant-se ben fort... després d’això necessitàvem una bona beguda, algo que ens fes recuperar els nivells de testosterona...

Potser això no és el que tenia en ment...

El bar on vam prendre els nostres còctels tòxics era el més apartat de la zona turística, i tal com si es tractés del port esportiu de Tarragona, la fauna que per allí regnava era la més diversa: Camells, proxenetes, dones de moral baixa i faldilla molt alta, la mestressa fent números en una taula, un grup de música cantant balades en anglès i un cantant que amb prou feines s’aguantava de peus (devia haver pres el mateix que nosaltres).

Tornant a l’hotel em vaig beure un litre sencer d’aigua en previsió dels possibles afectes secundaris de l’alcohol de garrafa. Tot i així aquella nit vaig patir suors fredes fins al punt que vaig haver de canviar de costat del llit de lo xop que ho havia deixat tot.

Pel matí, a les 7, la Soseh m’envia un missatge avisant-me que ells no m’acompanyaran al megabufet de l’hotel. És l’últim dia que els queda de relax abans d’agafar l’avió per tornar a la realitat.  Jo em llevo, esmorzo i agafo el cotxe camí de l’altre Shangri-la que està a les afores de la ciutat. De camí cap allà passo per davant del campus universitari (enorme per cert) i en una de les corbes tallades a la roca un grup d’estudiants estaven fent talls estratigràfics!!! Quins recods!! Com enyoro aquella època en la que era jo el que es passava el cap de setmana al camp amb els companys i on la nostra major preocupació era saber si portàvem prou beure al cotxe per sobreviure tot un cap de setmana!

Al final arribo al Shangri-la. No tenia intenció de canviar d’hotel. El motiu per al qual m’he arribat fins aquest hotel és perquè un dels atractius que ofereix és una petita reserva natural de 60 hectàrees on hi ha instal·lat un centre de recuperació d’orangutans. Quan recuperen cries abandonades o en captivitat, les porten aquí per a rehabilitar-les i al cap d’uns anys tornar-les a la natura en un lloc protegit.

Mentre esperem per entrar al centre, un vídeo ens explica que fan aquí al centre i també una mica com són els orangutans. Sabíeu que amb un 97% de coincidència amb el nostre genoma, l’orangutan és el simi que més es distingeix dels humans? Segurament per això també són els més intel·ligents...

Sembla increïble, però fins i tot poden tenir els ulls de color blau, verd, marró... igual que els humans!

Entrem a la zona protegida. Caminem uns cinc minuts i ens porten a una de les plataformes prop d’on deixen menjar per acostumar als orangutans a buscar fruita. Només arribar ja comencem a sentir com soroll per sobre nostre. Dos orangutans acaben de sortir dels seus nius (si, els orangutans viuen en nius dalt dels arbres), i comencen a baixar cap al menjar.

Una hora allà plantat veient els dos simis gronxar-se de branca en branca va passar volant. I és que realment són uns animals impressionants.

Però el millor encara no havia arribat.  Ala sortida ens esperava un dels cuidadors per ensenyar-nos a una de les cries recent arribades al parc.

Quina monada!!! Mare meva, jo en vull un!!! Com es gronxava, com buscava al seu cuidador, i com plorava quan aquest s’apartava. Ara que el millor va ser quan es va pixar sobre el nostre guia! Monissima!!!

De tornada a l’hotel em vaig retrobar amb la piscina i amb en Tony. La veritat és que fer el turista està molt bé, però de tant en tant una estona de calma a la vora de la piscina llegint un llibre va molt bé per carregar piles. I si a sobre et cuiden com a un rei millor.

La nit anterior a la meva arribada la parelleta van demanar una pizza al servei d’habitacions, però la pizza que els van portar, no només estava freda sinó que no era la que ells havien demanat. Li van comentar al cambrer i l’endemà el xef els perseguia perquè volia compensar l’error. Així, mentre ens relaxàvem a la piscina, l’home apareix amb el seu barret de cuiner i li diu al Tony que li prepararà algo típic Malai.

Al cap d’uns minuts apareixen ell i un cambrer carregats de plats. Vedella al curri, tires d’arròs enganxifós i net-pancakes (algo típic d’aquí) acompanyats de la salsa tradicional en la que s’han de sucar. I per descomptat la pizza, aquest cop perfecte. Tot això acompanyat amb dos sucs naturals de fruites tropicals... Boníssim!!!  Jo per la meva banda m’havia demanat un coco per anar bevent.

Millor impossible!!!

Un cop relaxats i ben dinats va arribar l’hora dels adeus. En Tony i la Soseh van recollir les seves maletes i van pujar al seu taxi direcció cap a l’aeroport. Per a ells s’acabava el somni tropical.

A mi només em quedaven uns minuts per gaudir de la piscina i tornar cap a la meva jungla.

Me s’han comio los leeches!!!

Sabia que tard o d’hora passaria. Sempre allà amenaçant, treient el cap entre la fusta esperan’t que t’hi apropis per saltar sobre teu... Els Leech dels collons. Per als que encara no hagueu anat directament al traductor de google, un Leech no té res a veure amb un Litxi, un Leech és una sangonera!

Avui tocava trecking de varies hores pel mig de la jungla. S’havia de localitzar la posició d’un dels nous sondejos i ens havíem d’enfilar muntanya amunt.

Un sap dels possibles riscos que corre quan es mou per aquests llocs. Per això un s’ha de preparar bé. Botes altes, mitjons gruixuts, pantalons llargs, camisa de màniga llarga, repel·lent per a mosquits a la roba i al cos... tan li fa que els sol apreti fort, que la temperatura superi els 35ºC i que la humitat sigui gairebé del 100%, a la jungla s’hi va ben tapat, ah, i amb guants!

En principi volia dedicar aquest article a la suada que he fet. He acabat amb la roba rabejada igual que si hagués creuat el riu vestit. La pujada ha sigut mortal, però el pitjor ha sigut baixar fins a baix de tot, i aleshores decidir que havíem de tornar a pujar. No al mateix lloc, no som tan burros, però si a la mateixa altura. 300m de desnivell en pendents que superen els 60º d’inclinació i que difícilment baixen dels 40º. Tot això acompanyat d’un terra super fangós, ple de fulles i plantes que fan que rellisqui una mica més, i per si no fos prou, la majoria dels troncs on busques suport estan tots podrits i es desfan només de tocar-los.

Segurament ha estat en algun d’aquests troncs que s’ha desfet sota els meus peus i en el que jo m’hi he enfonsat de ple que la colònia de sangoneres ha decidit anar de vacances al restaurant de sang humana “Paudonals”. Això si, les putes són molt llestes, no s’han enfilat a les meves sabates i han començat el festí... no. Quan hem arribat a baix al camí ens hem inspeccionat les cames per assegurar-nos que ningú en portava, ens hem revisat la vora dels mitjons i res, tots nets... ya, tots tots no. No ha sigut fins que hem arribat al campament i em parat de caminar que ha començat el xeflis.

Sort d’un dels sondistes que ha vist com una treia el cap per sota els meus pantalons i m’ha avisat. Automàticament una altra ja pujava mitjó amunt i ja s’havia agafat a l’altura de la tíbia, per sort no gaire fort. Sabates fora i... sorpresa: una de gegant havia travessat el meu mitjó doble i s’estava inflant com una verra!

Lògicament al arrencar-la ha sortit sang per tot arreu.

De les sabates n’he tret encara tres o quatre més que esperaven el seu torn. Els sondistes s’ho han passat bé cremant-les i trinxant-les amb els seus matxets.

M’he netejat la ferida i la roba (en busca de més aliens), però la ferida no parava de sagnar. La sangonera injecta un líquid que dilueix la sang i fa que surti més ràpid. Fantàstic, a sobre fast-food! La solució quan no tens cap botiquí a ma? Tabac.

Tabac no per calmar els nervis i relaxar-se davant la sang, sinó per aturar l’hemorràgia. A saber la merda química que fuma la gent que és capaç d’anular el diluent que injecta una sangonera!

Total, que ara encara soc al camp i noto que em pica tot. La paranoia fa que cada dos segons m’estigui mirant els turmells per si puja alguna altra cosa cama amunt. I això que m’he canviat les sabates!!!

Per sort s’apropa el cap de setmana i podré recuperar-me!!! 

Kota Kinabalu

No passa cada dia que et trobes treballant al cul del món i resulta que ta cunyada es troba només a 3 hores en cotxe d’on tu ets. I és molt possible que aquesta sigui la única situació en la que algú s’alegri de coincidir amb la cunyada en vacances.

Lawas és una petita ciutat perduda al mig d’enlloc, tot i que rep moltes visites de gent de Brunei que venen a comprar no és per a res un lloc turístic. En canvi, Kota Kinabalu, 200km més al nord és un dels pocs llocs que queden al món on es pot gaudir a la vegada de platges paradisíaques, excursions salvatges, ressorts super luxosos i vida de ciutat asiàtica a la vegada. No crec que això duri massa perquè la ciutat està creixent molt i els ressorts hotelers cada dia s’apropien dels racons naturals, però ara mateix encara es pot gaudir d’un cert equilibri.

Quan la Germana de la Lucineh, la Soseh, em va dir que estarien per la zona, ella i el seu promès, el Tony em va fer mota il·lusió. Sempre és maco veure cares conegudes allà on et trobis, i més quan estàs tan aïllat del món. Així que sense ni pensar-m’ho dos cops vaig agafar l’ordinador i vaig començar a preparar la meva primera escapada per Borneu.

Val que quan era a Kenya les escapades eren una mica mes salvatges, i molt possiblement les següents que faci per aquí també ho siguin, però aquest cop part de la meva escapada era anar a veure a la cunyada i per tant havia de seguir una mica el seu ritme de vida. I ves quina tortura... em va tocar reservar una habitació al Shangri-la 5 star hotel ressort de Kota Kinabalu. A un d’ells, perquè pel que es veu n’hi ha uns quants. Tot just tornar de treballar dissabte al migdia vaig trucar a l’hotel i vaig fer la reserva. Com podeu suposar, per una sola nit vaig demanar l’habitació més econòmica, no té sentit pagar més si no has de passar temps a l’hotel.

El segon pas va ser veure com s’arriba a Kota Kinabalu des de Lawas. Més o menys ja sabia que hauria de seguir la mateixa carretera que agafo per anar a treballar cada dia però aquest cop uns 190 km més lluny. Però hi ha desvius, cruïlles, canvis de direcció? Ni idea. Normalment tens tres opcions: 1) comprar-te un mapa de carreteres, 2) fer servir un GPS, 3) confiar del tan fiable google maps.

Comprar un mapa volia dir sortir-me de la rutina per voltar la ciutat i no acabar trobar-ne cap així que va quedar descartat. El GPS és una bona opció, però el no en tinc cap a part del del mòbil així que tampoc. Doncs Google Maps.

Us recomano un exercici: demaneu a Google maps que us trobi la ruta per anar des de Lawas fins a Kota Kinabalu. Que surt? Una immensa linea recta entre Lawas i la frontera entre províncies. Ni muntanyes ni rius ni osties, aquests tiren pel dret! De fet, si voleu fer un zoom veureu amb detall tota la regió excepte la zona de Lawas. Ni s’han molestat en posar-la!!! Total, que com que no em servirà de res, tirarem d’experiència i farem servir el sistema ja conegut de Ambelscollonsalama: si m’equivoco de camí doncs aprofitaré per visitar algo més i tard o d’hora arribaré.

Decidit, faig la maleta, omplo el meu nou 4x4 de gasolina i carretera i manta!

Sorprenentment les carreteres aquí estan genials. 100Km/h tranquil·lament. Rectes llarguíssimes per avançar camions i jaios-tortuga amb total seguretat, vorals amples... res a veure amb Àfrica.

En la nostra societat Europea ens hem acostumat a poder viatjar d’un lloc a l’altre sense necessitat de portar el passaport (per molt que ara el tap de bassa del Sarkozy ho vol tornar a implantar), però aquí això encara no ha arribat, i no només et fa falta el passaport per canviar de país, però també per canviar de província!!! Us imagineu que els espanyols haguessin de passar per la duana per venir a Catalunya? Que bonic que seria!!! Hehehe.

Doncs si, control duaner a mitja carretera, segell i altre cop en ruta.

Per la carretera vaig poder gaudir dels boscos tropicals i de petites viles a la vora del camí, de plantacions de palmeres i de més d’una zona de desforestació indiscriminada. Preciós L

Al arribar a Kota Kinabalu canvi d’ambient total. Ciutat de gratacels a la llunyania, aeroport que moltes capitals mundials envejarien, autopistes, Burger Kings... civilització pura i dura.

L’hotel estava situat a les afores, a la vora del mar, amb vistes a les illes, entre palmeres i prop del camp de golf (como no). Habitació amb vistes a la muntanya (o en altres paraules, sense vistes), però com sempre amb la fortuna de cara! Com que ningú va a un ressort 5 estrelles a la vora del mar i es demana una habitació sense vistes, totes devien estar buides i em van donar la que feia cantonada. No només no tenia veïns sorollosos, no només pagava la meitat que els demés, sinó que al estar a la cantonada també tenia vistes al mar!!! Fantàstic!!! Ara calia trobar a la cunyada.

L’hotel té tres ales, 6 plantes per edifici i una infinitat d’habitacions per planta. La meva, la habitació num 9426 per a que us feu una idea. Així que li envio un missatge a la Soseh dient-li on soc i que em digui on podem quedar (piscina, bar, platja...) 20 segons després truquen al timbre. La Soseh! Com m’has trobat tan ràpid? Veus aquesta habitació de davant? Es la nostra!!! (per a experiències on tot surt tant rodat contactar amb Ambelscollonsalama Tours!!!).

Comencem amb uns cubates de rom duty free a la seva habitació, es vesteixen i marxem a sopar a la ciutat. Que et ve de gust? Vaja, ja que som aquí... algo de marisc? Fet, cap al mercat de peix nocturn!

El mercat de peix nocturn és una plaça plena de taules al centre i tot de botigues amb peixeres gegants al voltant. Les peixeres estan plenes de llagostes, crancs gegants, ostres, peixos, anguiles, mantes ratlla, gambes, peixos venenosos, cloïsses i coses que no tenia ni idea que existissin i menys que es poguessin menjar!

En Tony és un tio de puta mare, als seus 40 anys té l’energia d’un nen de 7 i una facilitat per conversar amb tothom que fa que tingui amics allà on vagi. En un tres i no res es va fer amic de la venedora, li va negociar un preu especial (molt millor que el que hi havia marcat a les peixeres), i amb l’emoció va començar a demanar coses:

Llagostes de cap pla, 3! Una manta ratlla, petiteta si us plau, una llagosta grandeta per al meu amic gràcies, i ens posaràs també un d’aquests peixos lloro gegants oi? Mentrestant la Soseh i jo vam escollir les verdures: espinacs i una espècie d’herba autòctona que té gust d’espàrrec. Tot cuinat a l’estil Malai, res d’estil xines o a la brasa! Un parell de cerveses mida xibeca per fer baixar i som-hi, a afartar-nos!!!

Mare meva quin munt de menjà i que bo! Vam sortir d’allí que amb prou feines podíem caminar!!! Necessitàvem un cafè. La nostra cambrera ens en va voler colar un però naltros volíem caminar una mica i ens va indicar que anéssim fins al passeig marítim que allí hi ha molts bars i segur que algo trobarem. Dit i fet, cap al passeig marítim. Un Starbucks... no gràcies. Seguim caminant, i com a tot arreu al mon ens assalta tot de gent brandant menús a la teva cara. Però tu m’has vist Enric? Si ja no hi cap res més en aquest estómac! Potser una beguda, còctel, massatge...? no teniu cafè? Cafè... no. Ah espera, si, tenim un cafè amb bombolles, el tiren des de molt amunt i fa bombolletes (en aquest moment jo veia al Joan a l’asturiano dutxant de sidra el cambrer), i un massatge? Així teniu cafè? Si, cafè i un massatge? Vale... quan val el massatge? 25 Ringuits (6€). Mmmm... deix que m’ho pensi... fet, tres massatges als peus i el cafè me’l poses gratis. D’acord.

Pos aquí ens tens, en unes tumbones a la vora del mar, fent-nos un massatge al peu i esperant el nostre tan desitjat cafè.

Mmm... quin cafè tan suau, seran les bombolletes? Serà la llet? O serà que això no és cafè sinó que és té! Tan li fa, com si em vols portar aigua del bater, mentre no paris de fer el massatge...

Per als que us pregunteu si hi va haver final feliç... NO, era a l’aire lliure i eren tres homes fent-nos els massatges. Per als que seguiu interessats us puc dir que de camí cap al port vam veure un jaio negociant amb una noia pel carrer, i després, al cap de més d’una hora, quan tornàvem cap a casa l’home sortia d’una casa d’estètica i relax amb un somriure d’orella a orella.

Després del massatge i el cafè especial era hora d’anar a pair tot el marisc que carregàvem a l’estomac al meu llitet super-còmode.

L’endemà pel matí ens vam llevar d’hora per anar a fer la ruta de les illes. L'intenció inicial era anar a veure els orangutans, però el número de turistes per dia és limitat i ja no quedaven reserves... tot i que algún urangutà si que vaig veure...

Una sèrie d’illes amb platges de sorra blanca i palmeres que hi ha a la mateixa badia i on es pot fer snorkeling (bussejar a pulmó) i gaudir del corall i fauna que feia poques hores corria pel meu estomac.

Havíem decidit sortir d’hora per aprofitar el màxim de temps i tornar a l’hotel per amortitzar els calers a la piscina i al Sunset  Bar. Abans de marxar però hem d’esmorzar una mica... I aquí vam demostrar un dels misteris de la física. Com doblegar les dimensions espai-temps. Espai: com es pot arribar a encabir tant de menjar en un estomac que està ple de la nit anterior. Temps: havíem dit el primer ferri oi? Buenu... que sigui el segon... millor el tercer.

Truites, pancakes, fideus, curry, fruita de tots colors, un bufet només d’embotits i formatges, un altre de pastes, sucs de totes les fruites... dinar queda descartat... o no.

Al final agafem el taxi i cap al port. Comprem els nostres passatges i els transfers d’illa a illa, lloguem ulleres i peus d’ànec per bussejar i som-hi a torrar-nos sota el sol! Tot per menys de 10€.

El ferri no és més que una barqueta amb el motor d’un transatlàntic que si tingues ales sortiria volant. En un tres i no res ens plantem a l’embarcador de l’illa.

La primera illa era petita però molt acollidora, sorra blanca, arbres que creixen en horitzontal sobre l’aigua... quin malviure!!! La primera hora bussejant va ser una mica decebedora, tot era corall mort i pocs peixos, però aleshores en Tony va trobar un passatge entre les roques, i un cop el creuaves... era com passar de la part espanyola dels pirineus a la francesa. D’algo mort i sec, a un paradís de colors! Nemos, peixos pallassos, peixos pal, gambes, morenes, corall de colors... Segons en Tony fins i tot va veure petits taurons, jo no me’l creia, però tampoc em volia creure que hi havia mantes ratlla i després a l’altra illa les vaig veure!

Fotos de protocol amb la parelleta, una estona de relax, mitja insolació i cap a l’embarcador a agafar la barca cap a l’altra illa en busca de l’altra mitja insolació.

La segona illa era algo més gran i més plena de gent. El primer que vam fer va ser trobar un bar per picar algo (si, encara podíem menjar) i fer uns còctels. Després cap a l’aigua un altre cop!

Aquí és on vaig veure les mantes, estrelles de mar de color blau, meduses, peixos i més peixos... preciós!!!

Al final tot s’ha de dir n’estàvem una mica farts de tanta platja. Per sort la barca de tornada ens esperava, i com que començava a ploure i al conductor no li agradava mullar-se, pel mateix preu del trajecte habitual ens va regalar una sessió de navegació amb jet a propulsió. Mare quin mal al cul!

Un cop a l’hotel, de cap a la piscina. Si que portàvem tot el dia a l’aigua, però quan tens davant una piscina d’aquestes que l’aigua s’ajunta amb l’horitzó i el cambrer et va portant cerveses perquè es el happy hour... a veure quí és el llest que diu que no! Ah! I la piscina també tenia un parc aquàtic i clar... els dos nens grans no se’n van poder estar. Ja ens tens al Tony i a mi amunt i avall els tobogans!! Hehehehe

Al final, càmera en ma, ampolleta de vi rosat i cap al Sunset Bar, a veure la posta de sol sobre el mar, al costat de les illes, entre palmeres... No vull anar a treballar demà!!! Jo em vull quedar!!!

Però no. Sopem unes pizzes a la vora de la piscina, ens acomiadem i jo agafo el cotxe i cap a casa. Sense mapa clar, i de nit!

Una cosa em va passar pel cap mentre sortia de l’hotel, però vaig pensar que era impossible així que no i vaig donar més importància. No fins que m’hi vaig trobar...

Després de gairebé tres hores conduint de tornada cap a casa en plena nit vaig arribar al control de duana, i a que no endevineu que va passar? Estava tancat! I el militar de la porta em va dir que fins a les 6 no obrien!

I ara que faig jo durant 8 hores! Dormir al cotxe al mig d’una carretera a Borneu? És una opció però...

Total, que poso la meva millor cara de bon minyó, fingeixo un atac de pànic i començo a barbussejar com puc “que m’esperen a Lawas”, “que l’hotel està pagat”, “que no puc fer tard”... Em va sortir un anglès que ni el Victor Valdés!!!

And the Oscar goes to...

L’home em va deixar passar!!! Això si, amb la condició que l’endemà pel matí tornés i portes el passaport per segellar!! HAHAHAHAHA Visca Ambelscollonsalama!!!

Total que aquest matí m’he presentat a la frontera, li he explicat al tio el que havia passat, m’ha mirat amb cara de per què coi has tornat i m’ha posat un segell. Després he vist que el segell que m’ha posat era el d’entrada a Sabah, l’altra província, no el que em tocava a mi!!! Però jo ja no hi torno...

O potser si, dissabte que ve la parelleta encara estan al Shangri-la!!!