Viatge a l’interior de la jungla (convivint amb els Iban).

Aquesta és la segona part d'un post massa llarg per posar-ho tot junt. Els que torneu de vacances i aprofiteu ara l'ordinador de la feina per mirar el feisbuc i els posts nous ja us aviso ara que millor tireu avall i llegiu el post anterior per seguir la cronologia com cal!

L’endemà pel matí ens llevem d’hora. Tot i que el Sidek s’ha aixecat a les 4 per resar i menjar abans no surti el sol, nosaltres ens llevem sobre les 6. Esmorzem fideus i arròs fregit i sortim a buscar la barca. Els primers dies toca recórrer les zones desforestades per veure si n’hi ha cap que tingui prou roca per poder construir la presa. Aquí la majoria de la roca són margues i aquestes són massa tobes per una estructura tan gran com la que han projectat i per tant la meva feina és trobar prou el gres que no abunda precisament.

La barca ens ha portat fins a un dels campaments de tala que hi ha mitja hora riu avall. Allí hem llogat un dels 4x4 de la companyia llenyataire per que ens porti fins a la zona on hem de fer l’exploració. El cotxe només té dos seients i per tant els altres 6 ens embotim com podem a la safata del darrera. El dia s’ha llevat amb molta boira i a mesura que ens dirigim muntanya amunt superem els núvols baixos i la jungla verda sobresurt entre un mar blanc. La visió és impressionant. De sobte algo passa volant. El guia a perdut la gorra.

Suposo que a aquestes altures ja us haureu adonat de lo bé que m’ha caigut el dropo del meu guia. Ja sé que no hauria de criticar la gent aquí perquè mai se sap qui pot acabar llegint això però és que aquest home em posa tant dels nervis!!! No només no tradueix res del que parla amb els locals (i s’hi poden tirar hores parlant) sinó que no em diu de que parlen mentre pronuncia el meu nou i m’assenyalen! Jo estic acostumat a conviure amb gent que parla llengües que jo no entenc, i no em fa res que parlin la seva llengua, de fet m’agrada, però coi! Si parles de mi a la meva cara com a mínim diguem de que va el tema! De fet aquest guia no ha servit d’ajuda ni per fer la compra. Cada cop que li preguntava que quin tipus de menjà havíem de portar em deia que el que volgués i jo li responia que si porto menjà europeu aquella gent no sabrà com cuinar-lo i que jo no conec els ingredients que fan servir! Aleshores ell parla en veu baixa (com fa sempre, com si t’expliqués un secret) i et surt amb qualsevol tonteria. És com si a algú li preguntes a quina hora juga el Nàstic i et responen 0-0.  I el pitjor del cas és que a més espera que jo pagui per tot! Que no em fa res convidar, però decideixo jo a que vull convidar, no tu a que vols que et convidi jo! Millor deixo el tema que em fa molta ràbia i dins l’avió no és un bon lloc per emprenyar-se.

Total, com anava dient, el trajecte per la pista de terra va ser impressionant. Durant gairebé una hora vam volar a través de la jungla muntanya amunt, creuant valls i passant petits campaments on viuen els llenyataires. Finalment arribem a un punt elevat. Parem, ens calcem les botes altes i l’altre geòleg, jo i dos nois del poblat amb matxets baixem del cotxe i ens endinsem entre els arbres. Al principi el camí és força bo. Caminem sobre els gresos que busquem i per tant és bastant bon senyal, però no n’hi ha prou amb veure’ls, hem de saber-ne el volum. Per tant toca baixar pendent avall. Això ja no és tant divertit. La paret és molt empinada i plena de fang i fulles que la fan molt relliscosa. Als pocs metres la tot es torna fosc. El bosc és tan dens que deix passar molt poca llum del sol. Ja ens va bé perquè la calor és insuportable. Que jo sui molt és normal, però els companys també estan suant, tot i que no paren de fumar.

Al final del dia d’anar muntanya amunt, muntanya avall ni jo tinc ganes de seguir caminant, ni em queda aigua per no deshidratar-me ni les cares dels companys em permeten suggerir de visitar una nova vall. Ens asseiem en un racó del camí i mentre ens apartem les sangoneres de les botes esperem que torni el cotxe per portar-nos al campament. Allí ens conviden a un refresc que mai en ma vida m’havia sentat tan bé i marxem per embarcar-nos de nou cap al poblat.

Ja no queda gaire estona de sol quan arribem al poblat. Això si, ens esperen les galetes i el té de costum. Després d’una estona de relax llegint el meu llibre, visita als serveis, bogada i dutxa. Aquí suo tant que he de fer bogada cada dia ja que només he portat dos camises i dos pantalons de camp (no m’hi cabia més a la maleta).

Després de sopar una sopa de porc senglar i cogombre, algo d’arròs amb curri i fruita jo estic rebentat i m’estiro al matalàs amb tota la intenció d’adormir-me mentre llegeixo. Res més lluny del que m’espera. El cap dels sondistes (perquè el meu guia ni de conya) m’avisa que avui tenim una reunió molt important amb els caps de la tribu. Així doncs tots cap a fora, cap a la zona comuna.

Poc a poc va arribant gent de les altres cases. Cada casa té el seu propi cap, i d’entre aquests n’hi ha un que és el cap del poblat. D’entre tots els poblats de la regió escullen un cap, i entre totes les regions tenen un cap comú. Un merder jeràrquic. Aquest vespre a la reunió venen només els caps de les cases del poblat més gent que està interessada en la reunió.

Els homes de la tribu van coberts de tatuatges. Com més tatuatges tenen més experiències han viscut. Alguns dels més grans tenen el cos completament cobert. Segons m’han explicat cada tatuatge té un significat especial. Normalment relacionats amb batalles i amb morts. Per molt acollidors que siguin ara, la majoria d’aquests ancians van viure la invasió japonesa i el final de la colonització anglesa i sent caps d’una tribu coneguda com els “caçadors de caps” és fàcil imaginar que els seus ulls han vist coses que no ens deixarien dormir durant molts dies.

Seiem tots en cadires. La tradició diu que hauríem de seure tots a terra en una rotllana, però com que nosaltres som els que convoquem la reunió i per tant el nostre guia el que fa de mestre de cerimònies, tot surt com el cul i l’home no sap ni com començar. Finalment un dels altres del grup l’espavila i comença la reunió. Presentacions per part nostra, presentacions per part dels caps; agraïments per part nostra, agraïments per part de la tribu; algo més que ningú em tradueix i comença la conversa. De tant en tant el cap dels sondistes em posa al dia del que estan discutint , però la veritat és que aquest cop no em cal. Ara no parlen Iban (la llengua local) sinó malai. I amb el poc malai que sé puc entendre de que va el tema. Estan negociant preus. Com que per les investigacions que portarem a terme també farem servir gent del poblat s’han d’acordar preus. Lògicament els del poblat demanen molt més del que és raonable, i el cap dels sondistes ofereix una mica menys del que està disposat a pagar. Al final, després de molt parlar sembla que han arribat a un acord i que la negociació s’ha acabat. A mi no m’ha semblat entendre que acordessin res, però pot ser que m’hagi perdut amb el meu malai tan basic. Quan li pregunto al meu company que quin és l’acord em confirma que no hi ha acord, que tots dos partits confien en que el preu final serà el just. Pos molt bé, per això tanta xerrameca?

 

Amb la negociació acabada ara toca la part important. La gent deix les cadires, i ara si, s’asseuen al terra en rotllana i les dones comencen a entrar i sortir de les diferents habitacions. Primer totes treuen gots i tasses, després una treu vi d’arròs, l’altre galetes, l’altre una espècie de pasta de sago amb gust de xurro, una altra treu arròs enganxifós embolicat amb fulles de plàtan, la nostra amfitriona treu les galetes que nosaltres havíem portat, una altra treu té. He dit que una va treure vi d’arròs? Doncs si, i es clar, aquest vi és totalment casolà. Tan casolà que cada família fa el seu propi vi. I seria de molt mala educació rebutjar el vi d’algú! Així que la gent no s’espera a que acabis un got per tornar-te’l a omplir sinó que directament et donen un got nou ple fins dalt i la feina s’acumula. Aleshores apareix el típic que ha sentit que la nit anterior vas veure dos gots de guisqui sense caure rodó i vol comprovar-ho per ell mateix i t’ofereix de fer un sant Hilari amb el licor d’arròs. Els primers gots mira... passen, però al final ja no sabia com dir-li a aquesta gent que ja no en volia més. No perquè em fes mal de cap (això té menys graduació que el xampany Pinkie), sinó perquè m’estava provocant una acidesa que no havia experimentat mai fins ara!

Poc a poc els convidats es van retirant i només quedem els de la casa. Dissimuladament em desfaig d’un dels gots que contenia el licor de la veïna i que era un vinagre imbevible i recollim per anar a dormir.  

L’endemà torna tocar una nova caminada per la jungla. Aquest cop a l’altre costat del riu.  La diferència és que aquest cop en ves de començar dalt de tot i anar baixant, mentre anàvem en cotxe he vist unes pedres que m’han cridat l’atenció i he decidit començar la caminada allí i anar barranc amunt fins a trobar l’origen d’aquells blocs. El resultat? Relliscades i posades de pota dins l’aigua del torrent. Refrescant? Si, els primers minuts, després la roba mullada augmenta l’efecte de la humitat i per tant la calor és fa encara més insuportable. Per sort l’àrea a explorar és mé petita que el dia anterior i poc després de dinar j a hem enllestit i podem tornar cap al poblat. Tot i axií quan tornem a “casa” ja portem unes 9 hores donant tombs.

Quan tornem al poblat hi ha més moviment que de costum. És divendres i el jovent ha tornat de les ciutats on estudien per passar el cap de setmana amb la família. A casa nostra ha tornat el fill gran i el primer que fa després de saludar-nos quan tornem és treure un parell d’ampolles de vi d’arròs. No ens en podrem escapar. EL noi té uns 18 anys i té ganes de conèixer la vida dels forasters, sobretot de l’occidental. El noi parla prou anglès com perquè no necessiti demanar a ningú que tradueixi.

Després del vi de benvinguda toca bogada i dutxa. Mentre esperem que arribi l’hora de sopar jo llegeixo a la zona comú. Dins la casa fa massa calor per culpa del sostre d’uralita i les parets de plàstic que fan d’hivernacle i com que encara no són les 6 no han engegat el generador i per tant no es ventiladors no funcionen. L’electricitat aquí depèn d’un generador de gasoil que funciona de 6 del vespre a 6 del matí i que ha instal·lat la mateixa empresa elèctrica que vol construir la presa, igual que la planta de tractament d’aigua que proveeix el poble d’aigua potable. Si és que no hi ha res com un bon suborn.

Mentre llegeixo una de les veïnes ens invita a beure alguna cosa. Jo dic que si és més vi que no en vull, em diuen que no, que només té i pastes. Ah així val. Un cop dins ens ofereix té i pastes, i un got de vi d’arròs... el seu vi era el que tenia gust de vinagre, avui no me’n puc escapar.

Després de vins, tes i pastes arriba l’hora de sopar. Peix fresc del riu, arròs, fideus i curri. El noi que ens fa de guia a la muntanya ve a veure’ns i l’home de la casa li ofereix de menjar. Ell agafa un gra d’arròs i se’l posa a la boca. En conya li dic que vigili de no atipar-se. Ells m’expliquen que ell ja ha sopat i que no vol menjar, però com que és mala educació rebutjar un oferiment pren només un gra perquè ningú pugui dir que ell ha rebutjat el menjar. És curiós com de diferents poden ser algunes cultures. Uns han de dir deu-mil vegades que no volen algo que se’ls hi ofereix per molt que realment ho vulguin (el que els perses anomenen Tarof) , i d’altres han de prendre fins i tot el que no els ve de gust.

Un cop sopats sortim a l’àrea comú i el meu guia em pregunta que si vull seguir-lo. Jo li pregunto que a on? Ell em diu (com si fos un secret) que a la cerimònia. ??? cerimònia? Quina cerimònia? Però insisteix tant que imagino deu ser alguna cosa tradicional a la que hem d’assistir. Entrem a una de les cases veïnes. Seiem en un racó i poc a poc va entrant gent. La majoria dones que seuen a terra. Sobre la taula una creu. I les dones més grans amb bíblies a la ma... aquest tipus de cerimònia... si per mi fos avui mateix oferia un nou cap a la col·lecció de la tribu. Ara em faran anar a missa. Com a mínim són catòlics i no evangelistes dels que tenen orgasmes llegint la bíblia.

La cerimònia la condueix una de les dones més grans. Llegèix algun passatge de la bíblia que no acabo d’endevinar quin és. Les bíblies que tenen estan escrites en Iban i estan fetes pols. La gent canta. Ella leigeix algo més i la gent torna a cantar. Sembla que resen un pare-nostre però és més llarg que de costum. Finalment la dóna s’arranca en un sermó que sembla no acabar mai. Mig capto que dona gràcies per la salut i l’educació dels nens i una llista molt llarga de coses. Finalment es senyen... o no es van senyar? Ara no t’ho sabria dir. El que si que recordo és que van començar a treure plats i gots i van servir-nos té, pastes de coco embolicades amb fulles de plàtan, galetes, sago fregit, fideus...

Sortint de missa em trobo els joves de la casa (incloent-hi el fill del nostre amfitrió) al voltant de les ampolles mig buides de vi d’arròs. Em conviden a seure i a acabar de buidar el que queda. Com que no es pot dir que no m’assec però amb la condició de prendre només un got. La mateixa dona de la casa on s’ha fet la missa surt i ens porta més pastes de coco i de sago. Finalment jo me’n vaig a dormir i el fill de l’amo es queda a veure, pel que m’explicarà l’endemà es queda bevent fins a les 4-5 de la matinada. I a les 7 del matí ell era el conductor de la nostra barca.

Ha plogut tota la nit. El riu baixa ple. Sembla increïble com pot arribar a créixer el riu en només unes hores. Si el dia abans havíem de saltar entre pedres i troncs per arribar a la barca, avui no cal ni baixar tots els esglaons del moll.

El que el dia abans era un pas entre unes roques al riu, avui són uns ràpids força violents. Les petites illes a la vora del riu han desaparegut. També han desaparegut tots els troncs que hi havia acumulats. Això vol dir que l’aigua arrossega aquests troncs i per tant un dels nostres guies locals s’asseu a la proa de la barca i traient la ma dreta o esquerra indica cap a quin costat la barca ha de girar per evitar topar amb un d’aquests torpedes que porta l’aigua. Sort que en aquest moment encara no coneixíem l’estat de ressaca/embriaguesa del nostre capità. Curiosament aquest es el dia que havíem destinat per explorar les àries més properes al riu. Un cop més hem de remuntar barrancs, i com que ha plogut, aquests també porten més aigua que de costum. Acabem xops. Jo he portat les botes d’aigua, però tot i així entre relliscada i relliscada l’aigua acaba entrant igualment. Quan per fi tornem a la barca estem xops i rebentats. Aleshores els nostres guies ens porten per un camí diferent. En ves de seguir el riu principal com jo havia demanat es desvien per un afluent. De sobte l’aigua es calma i ja no és terbula i marronosa sinó que es blava i transparent. De fet es poden veure els peixos nedant sota la barca. Avancem fins que l’aigua no és prou profunda per a la barca. Allí parem i dinem. Ens treiem la roba suada i nedem a l’aigua cristal·lina. Molt millor dinar aquí que no pas a la cafeteria que hi ha a l’oficina!

Per als que això els provoqui massa enveja he de dir que l’endemà em vaig trobar els braços plens de paràsits. Hauria d’escoltar més sovint el metge!!! Res de banyar-se en rius tropicals!!! Per molt allunyat que estiguis dels poblats, els ocells porten paràsits que es queden a l’aigua. I efectivament em van enganxar a mi. No é res alarmant. Es posen a la teva pell i tan von punt surts de l’aigua es moren, però aleshores es quan irriten la pell i fan sortir granets que duren un parell de dies fins que desapareixen. La veritat és que no emprenya prou com per no tornar a repetir el bany un altre cop!

Al contrari del que jo havia previst havíem acabat la feina a temps i per tant no calia quedar-nos cap dia extra. Podíem recollir i tornar l’endemà. Sent dissabte i havent experimentat l’afició d’aquesta gent per al seu vi d’arròs m’anava mentalitzant per a una nit de beure. Després de la dutxa i la bogada surto a la zona comú i no hi ha ningú... sopem i no apareix gaire gent, només un parell de dones. Una d’elles el dia anterior m’havia preguntats i jo era solter i m’havia ensenyat la foto de la seva neta. Molt maca si, però crec que això ho haurà de negociar amb la meva agent, no amb mi.

Al final no va aparèixer ningú, no hi va haver ultimes ampolles de vi ni el famós licor d’arròs de 40º que només treuen en les ocasions especials (un parell de cops per setmana). Res, a sopar i a dormir!  Potser no és mala idea perquè la barca passa a les 5 de la matinada i no és plan de fer tard.

Ens llevem a les 4. Recollim les últimes coses i despertem al noi que ens ha fet de guia per a que ens porti amb la seva barca fins al moll. Plou. Plou molt. El nivell del riu ha baixat una mica i la barca està encallada entre les roques. Entre uns quants la podem treure. La roba comença a estar xopa. Ens porten fins al moll. Allí ens podem refugiar sota una mica de sostre mentre esperem la barca que no arriba.

 

Finalment la barca arriba. Com que plou no podem carregar les maletes al sostre i el pitjor de tot és que nosaltres tampoc podem viatjar asseguts al sostre i hem d’acomodar-nos a l’interior. M’eixugo com puc amb la meva tovallola i em tapo amb la dessuadora per protegir-me del fred polar de l’aire condicionat.

Us explicaria quina pel·lícula cutre van posar durant el viatge, o els poblats que vam passar, però la veritat és que des que vaig pujar a la barca fins que vam parar a Kapit vaig dormir d’una tirada. A Kapit vam comprar una mica d’esmorzar i vaig aprofitar els minuts de cobertura per enviar missatges a la gent anunciant que encara estava viu. Després, un cop a la barca en direcció a Sibu vaig intentar llegir una mica del Quixot. No vaig arribar al famós “En un lugar de la Mancha...”.

Quan finalment vam arribar a Sibu no hi havia cap vol disponible per tornar a Kuching i per tant ens vam haver de quedar a passar la nit. L’endemà jo em vaig espavilar per aconseguir un seient en el primer vol, el que se suposava havia de ser el meu guia em va dir que ell ja s’espavilaria i va reconèixer obertament que volia perdre el vol de l’endemà per quedar-se una nit més, visitar alguns amics i cobrar les dietes d’un dia més fora de casa. Aquest home s’adaptaria sense problemes a la vida espanyola.

Ara l’avió ja fa estona que ha abandonat el cel Australià i sobrevolem les illes d’indonèsia. Encara queden un parell d’hores fins a KL. Tot i volar amb Low Cost the tingut la sort que el seient del costat anava buit i per tant es força còmode. Em demanaria un altre guisqui per acompanyar l’escriptura del post, però el primer ha resultat ser un Bombay (ginebre) que només amb gel era impossible de beure i ara em fa por demanar res més.

Potser va sent ora que tanqui aquest post i que dediqui una mica de temps al manxec que ara ja ha passat els molins i els pastors de cabres.

Bona nit a tothom i fins la pròxima! Si tot va bé, molt més espectacular encara!!!!

Petons!!!