Un cop més una mica de retard en escriure el
post... L’excusa aquest cop? Doncs que m’he pres unes vacancetes. Dimecres
passat de camí cap a la feina un dels companys em pregunta que quins plans tinc
pel pont d’aquest cap de setmana. “com? Quin pont?” “si home. Com que és el
final del Ramadà dilluns i dimarts que ve són festa”. Només arribar a l’oficina
el primer que vaig fer va ser buscar vols i avisar a la Luc que s’agafés un
parell de dies lliures, que baixava de visita!
Així, com qui no vol la cosa vaig reservar amb
l’aerolinia de Low Cost de Air Asia i cap a Sydney a passar el
cap de setmana!
Ara de tornada, i per matar les 8 hores de vol
que em queden fins a Malàisia aprofito per acabar el post de la jungla. És el
que té no tenir tele a l’avió.
Ja sé que en posts anteriors havia explicat que el lloc on treballava era al mig de la jungla, que Lawas era al cul del món. Doncs bé, Lawas es troba a 2 hores de la capital de Brunei en cotxe, més o menys la mateixa distància que de Kota Kinabalu, la ciutat més turística de Borneu que té un aeroport internacional. Lawas mateix té un petit aeroport amb 4 vols diaris (un 2800% més que l’aeroport de Lleida). Doncs bé, si Lawas es pot considerar el cul del món, el lloc on hem toca treballar ara es podria considerar el cul del bacteri que viu al cul del microbi que hi ha a la punta de la morena del cul del món. Ni aeroport ni carretera. Aquest nou lloc es troba prop de la frontera del Borneu Malai amb el Borneu Indonesi, al mig de la jungla. L’única manera de poder arribar al lloc on m’envien és amb una barca a través del riu. La ruta va més o menys així:
Primer he de volar de Kuching (la capital) a
Sibu, una de les ciutats més industrialitzades de Borneu i completament
controlada pels xinesos. A Sibu fem nit i aprofitem per comprar queviures
suficients per tot el temps que serem a la jungla.
L’endemà a primera hora ens embarquem. Agafem
l’”Express Boat” que remunta el riu. No és més que una barca molt llarga amb un
motor molt potent i completament tancada. Per dins sembla que viatgis en avió.
Un avió amb les portes obertes per si vols sortir a fumar, a seure’t una estona
a al sostre o simplement per sortir a comprovar que les maletes segueixen al
lloc (al sostre de la barca on no van ni lligades ni res). Dins la barca la
temperatura cau per sota dels 30º negatius. Un os polar aquí dins estaria
tremolant. Per fer les quatre hores de viatge més confortables hi ha una
televisió on passen pel·lícules xineses. L’antologia d’algun actor famós perquè
tot i que a mi em sembla que la pel·lícula és la mateixa tot el viatge, ara que
faig memòria he vist que el mateix actor s’ha casat dos cops amb una serventa,
un cop amb la filla d’algú noble i un cop ja estava casat i el temptaven a anar
a un bordell. Així que o són diferents pel·lícules o els xinos comencen a
copiar els guions de l’Almodóvar.
El pitjor no és la qualitat de les pel·lícules, és el volum. No
puc sentir el meu ipod tot i que he pujat el volum al màxim. Durant el viatge
llegeixo l’Anàbasis de Xenofont, curiós títol ja que nosaltres també hem
començat un viatge cap a les terres altes.
Les quatre hores passen força ràpid. Pel camí
hem passat zones industrialitzades que poc a poc s’han convertit en campaments
de tala d’arbres a mesura que ens allunyàvem de la gran ciutat. El riu és ample, marró pels llims que
arrossega i a la llera es formen petites platges que la selva intenta
menjar-se.
Hem arribat a Kapit. La ciutat més gran que
trobarem al llarg del nostre viatge i amb no més de 20,000 habitants. Amarrem al port on a part de barcasses
carregades de troncs, també s’acumulen barques com la nostra unes al costat de
les altres. Entre crits i desordre baixem. Tenim 20 minuts per comprar algo per
dinar i tornar a la barca.
Avui estem de sort. Com que el riu baixa amb prou aigua la mateixa barca ens portarà fins a la destinació final. Sinó hauríem d’haver llogat una barca privada més petita que costa només 500€ per trajecte. El bitllet de Sibu al poblat on ens dirigim en la barca exprés regular costa nomes RM60 (15€).
Avui estem de sort. Com que el riu baixa amb prou aigua la mateixa barca ens portarà fins a la destinació final. Sinó hauríem d’haver llogat una barca privada més petita que costa només 500€ per trajecte. El bitllet de Sibu al poblat on ens dirigim en la barca exprés regular costa nomes RM60 (15€).
Amb el dinar empaquetat tornem a la nostra
barca, comprovem que les maletes encara hi siguin i reprenem el viatge riu
amunt. Només seran unes altres quatre hores.
Cansat del clima polar de l’interior de la
barca surto fora i pujo al sostre on hi ha en Sidek, el geòleg local que
m’acompanyarà els dies de feina. La seguretat és màxima, si esternudes te’n vas
a l’aigua. La vista des del sostre de la barca és millor que des del gèlid interior.
Pel camí passem moltes “Long Houses” que és com aquí viuen les tribus.
El que nosaltres entendríem com un poblat, aquí es reuneix tot en una sola
casa, una sola casa però molt llarga. D’aquí li ve el nom.
El cap de la tribu ocupa l’habitació central. A partir d’aquesta peça central la casa va creixent de forma lateral afegint-hi noves habitacions a mesura que la família creix. La part de davant des cases (el que seria el passadís o el rebedor) és un espai comú on les dones teixeixen, els homes arreglen les xarxes de pescar i els nens i nenes juguen descalços. Veient ara els colors amb els que pinten les cases es fa difícil pensar que no fa tant de temps aquesta gent es dedicaven a col·leccionar els caps dels seus adversaris.
El cap de la tribu ocupa l’habitació central. A partir d’aquesta peça central la casa va creixent de forma lateral afegint-hi noves habitacions a mesura que la família creix. La part de davant des cases (el que seria el passadís o el rebedor) és un espai comú on les dones teixeixen, els homes arreglen les xarxes de pescar i els nens i nenes juguen descalços. Veient ara els colors amb els que pinten les cases es fa difícil pensar que no fa tant de temps aquesta gent es dedicaven a col·leccionar els caps dels seus adversaris.
Kapit és l’ultima població que passem. A
partir d’ara tot són long houses, campaments de tala d’arbres i alguna que
d’altra caseta mig abandonada a la jugla. És curiós perquè de tant en tant la
barca para en aquests campaments o long houses i molta gent baixa carregada de
bosses, però també hem deixat gent al mig d’un banc de sorra en un meandre on
no és veu cap rastre de civilització. No sé com sortiran d’allí. A mi em
recorden als amotinats d’un vaixell abandonats en una illa deserta.
A mesura que avancem riu amunt apareixen cada
cop més campaments de tala. Grues enormes penjades sobre quatre pilars de fusta
semblen braços gegants que et donen la benvinguda. Aquestes grues que durant el
dia carreguen en barcasses els esquelets del que havia estat la torre sobre la
qual els hornbills feien el niu, ara es dediquen a carregar les maletes i
provisions que porta la barca.
El riu s’estreny, es nota que el nivell de
l’aigua és molt baix. Troncs arrossegats pel riu s’acumulen a banda i banda, i
quan parem a un dels poblats la gent ha de caminar un bon tros sobre les roques
per poder arribar al que en èpoques de més pluja és el moll.
Finalment arribem a la nostra destinació. La
Long House més alta del riu. Més amunt d’on ens trobem ara només hi ha dos
campaments de tala i jungla. Res més. Aquesta casa és l’últim reducte de
civilització i durant els propers dies també serà casa nostra.
Saltant entre pedres i troncs arribem a les
escales que fan de moll . Mentrestant un
gos s’ha llençat a l’aigua a pescar un a bossa de brossa que algú a llençat des
de la barca. Aquesta gent pot ser que visquin del riu, però no el respecten
gens. La merda flota per tot arreu. Entre la tala i la brossa que baixa pel riu
cada cop em sap menys greu que algú vulgui posar una barrera de formigó riu
amunt.
Mentre el nostre guia desapareix en una barca
més petita amb totes les maletes i queviures, la resta enfilem escales amunt
per pujar al poblat.
Sota el pont que porta al poblat un home està
acabant d’enllestir una baraca. Tot de fustes, troncs i eines s’escampen pel
lloc. L’home ens saluda. Ha reconegut en Sidek (que ja ha vingut aquí més d’un
cop). Els altres companys de viatge, a part del guia que ens ha abandonat són
el jefe dels sondistes que ve a veure el terreny i a acordar preus per llogar
gent de la tribu per treballar i el noi que supervisarà les investigacions.
Entrem al poblat. Aquí, en ves d’una sola casa
llarga en tenen varies. El foc va cremar unes quantes cases de la zona i alhora
de reconstruir-les, el govern va decidir de agrupar les diferents tribus a la
mateixa zona i de dividir les cases més llargues en seccions més curtes amb
tallafocs entre casa i casa. L’escènica de vida comunal però, es segueix
mantenint. Aquesta comunitat en total està formada per unes 6 o 7 cases. La més
petita consta de 12 habitacions (o cases particulars) i la més gran de 38. Quan
les cases estan plenes (molta gent marxa durant la setmana per feina o a l’escola)
poden arribar a viure aquí unes 1500 persones.
El primer edifici és un centre mèdic que
espero no haver de visitar. Després venen les cases més noves, fetes de formigó
i rajoles i amb connexió via satèl·lit. Per tot arreu hi ha gossos sarnosos i
galls corrent lliurement. Els nens ens miren com si veiessin fantasmes (suposo
que jo en tinc gran culpa d’això). Deixem les cases i el camí s’estreny metre
passem per sobre un rierol. Arribem a la zona comuna on hi ha un pavelló
poliesportiu amb un escenari i una pista de bàdminton, una cantina on els nens
de l’escola dinen, un safareig per rentar la roba, un parell de casetes i les
escales empinadíssimes que porten a l’escola que hi ha dalt del turó. Voregem el turó i creuem un altre pont sobre
un rierol, aquest amb més aigua que l’anterior. El pont ens porta directament a
Sebiru (que és el nom del rierol), la casa on viurem. Aquesta no té tan bona
pinta com les que hem passat a l’entrar al poblat. Aquesta casa és molt llarga
i es veu més vella que les anteriors.
Ens rep un grup de gossos gairebé sense pel
per culpa de la sarna. Creuem una petita porta de fusta i entrem a la part
comuna de la casa. Allí ens reben un grup de dones que estan teixint una
espècie de tapissos/catifes molt típics d’aqueses tribus. El nostre guia xerra
amb elles, ens ignora i no tradueix res. Descobrim que les nostres maletes es
troben dins d’una de els habitacions i suposem que aquesta serà la casa on ens
instal·larem. Entrem i la dóna de la casa ens rep i ens convida a “Tang” de
fruites del bosc i galetes. L’home de la casa apareix treu una ampolla de
guisqui reomplerta de vi d’arròs casolà. Ens serveix un got a cadascú. En Sidek
que és musulmà i està en ple ramadà no toca res.
El guia xerra amb els amos de la casa en la
llengua de la tibu, ell també és Iban (el nom de la tribu) i com que tots es
consideren família algú ha cregut que seria bina idea que ens acompanyés. No
tradueix res. El jefe dels sondistes que és molt bon paio i que algo capta de
la conversa em va traduint el que diuen. Sort en tindré d’ell els propers dies.
Aquesta serà la nostra casa a partir d’ara.
Conviurem amb aquesta família. La dóna ens cuinarà, l’home ens portarà en
barca, dormirem al seu menjador i farem servir el seu bany. Perquè aquesta
família i no una altra? Doncs perquè aquesta gent tenen terres on s’ha de
construir la presa, i com a part de la compensació per les terres que perdran,
a part del preu que acordin, també els pagaran lloguer per la casa, el menjar,
la barca, i a més a més els donaran feina fent de guies o ajudant als
sondistes. Amb aquest acord pagarem preu d’hotel per dormir en matalassos a
terra, menjar arròs bullit, dutxar-nos en al pati de la casa i fer servir un
forat com a cagaderu. Tenint en compte que la presa serà un gran impacte, a mi
em sembla just (total, això ho paga el client).
Com que encara queden un parell d’hores per a
que es pongui el sol sortim amb la barca per arribar fins a la zona on ha
d’anar la presa. Les marques a la vora
del riu demostren com de buit baixa el riu.
Les roques del fons comencen a treure el cap amenaçadores com mans
esquelètiques que busquen un lloc on aferrar-se.
És curiós veure els punts on convergeixen un
afluent en el que no hi ha tala d’arbres i el riu principal. L’aigua de
l’afluent baixa neta i cristal·lina mentre que l’aigua del riu principal baixa
plena de fang i llims que no tenen lloc on fixar-se en les zones desforestades.
A banda i banda del riu s’aixequen parets verdes. La vegetació sembla
impenetrable.
Passem els últims campaments de tala d’arbres
que hi ha riu amunt. És curiós, però a vegades la natura ens demostra lo
insignificants que som. Quan un veu la devastació que l’esser humà provoca
sembla que el mal sigui irreparable, però aleshores passes al costat d’un moll
abandonat i veus que la jungla poc a poc a reclamat el lloc que li pertanyia.
Els troncs que feien de pilastres del moll ara els devora lentament l’herba que
s’hi enfila. Les peces metàl·liques abandonades es corroeixen i desapareixen
molt més ràpidament que no pas les estructures fetes a base de troncs. El que
no fa tant era gris, ara torna a ser de color verd. Potser no som tan dominants
com ens creiem, potser hi ha una petita esperança que abans de carregar-nos el
planeta, la natura ens demostrarà la verdadera jerarquia.
Tornem a la casa on ens esperen de nou amb té
i galetes. Sortim a la zona comú i contemplem el treball que fan les dones. Els
demano permís per fer fotos, tot i ser molt vergonyoses, al final em diuen que
si. Els pregunto que quan tarden en fer un d’aquells tapissos i em diuen que
per a un de mida mitjana es poden necessitar un o dos mesos. Una de les dones
treballa en un de molt llarg que en total trigarà més de sis mesos en
completar. La majoria de teixits els fan per encàrrec i cadascun costa uns
quants centenars d’euros. El més curios de tot és que el teixit que fan servir no és ni llana ni fil sinó escorça d'àrbre.
Sopem amb la família de la casa. Tot i que
nosaltres hem portat menjar sembla que el tracte és més aviat fer algo
simbòlic: nosaltres portem el suficient per no buidar el rebost de la família
però després ells ens donen el que volen. Avui per sopar, sopa de gall, arròs i
curri. Els companys de viatge és queixen que el gall no és gaire tendre perquè
es passa el dia corrent pel jardí. Si sabessin el que la gent a Europa està
disposada a pagar per un pollastre d’aquests tot i no ser tan tendre om els de
granja.
Després de sopar toca fer bogada. Com que em
van avisar amb un sol dia d’antelació que marxava cap al camp, no vaig tenir
temps de portar la meva roba a la bugaderia (si, he de fer servir la bugaderia
cada setmana perquè a l’hotel on visc foten unes clavades de por per rentar la
roba i no tenen una rentadora pública com tenia a Lawas). La roba es renta en una galleda al
pati de la casa, el mateix lloc on un es dutxa, per tant aprofitaré i faré les
dues coses alhora. Abans però passarem pel bater. A l’Àsia el tema bater va
d’extrems. O et trobes una tassa que funciona amb botonets i d’on surten tot de
rajolins (a vegades de colors), o t’ho fas com pots en un forat intentant
mantenir l’equilibri sobre dos maons. Com era d’esperar, al mig de la jungla
pocs rajolins trobaràs. Pel que fa al paper de bater... em va fer molta
il·lusió quan el tercer dia d’estar allí va aparèixer una bossa de rotlles
d’Scotex. Suposo que algú coneixia els costums tan estranys del occidentals i van
fer pujar una mica de paper de cul. Fins aleshores vaig haver d’adaptar-me al
sistema asiàtic de la manguereta i la palangana. I no entraré en detalls perquè
sé que alguns de vosaltres llegireu això mentre mengeu. Per cert, l intimitat
també deu ser algo molt occidental, perquè aquí, la única separació amb la
cuina on sempre hi havia algú fent alguna cosa no és més que una paret de
cartró amb els forats tapats amb bosses d’arròs budes i una porta de fusta mal
collada.
Una mica més lleuger surto al pati on mentre
rento la roba inicio una ofensiva frontal contra l’exèrcit de mosquits que
ataca els meus turmells. Tot i que me’n enduc molts per davant, crec que al
final vaig perdre la batalla. Amb la roba neta i estesa en un dels cables que
pengen al pati és el meu torn per fer net. He robat un parell de pastilles de
sabó i ampolletes de xampú de l’últim hotel que m’aniran la mar de bé aquí. Jo
com si fos a casa meva, em trec la roba, m’ensabono i m’esbandeixo amb l’aigua
que surt d’una espècie de dutxa que hi ha perillosament a prop de l’única
bombeta que il·lumina el pati. L’endemà quan surti a recollir la roba estesa
m’adonaré, que el pati, al igual que la part del davant de la casa és una zona
compartida, separada entre casa i casa només per una reixa de corral i que el
veïns es passegen amunt i avall mentre tu rentes la roba o et dutxes, i que per
tant no és mala idea deixar-se la roba interior posada mentre un es renta, no
fos cas que provoquéssim algun ensurt.
Ja dutxats i sopats tornem a la zona comuna.
Uns llegeixen el diari, jo el meu llibre, altres fumen i miren les
papallones... quan de sobte el nostre guia s’aixeca seguint un d’un dels nois
locals (el que portava la barca aquesta tarda i que a partir d’ara ens
acompanyarà en cada caminada per la jungla) i als pocs metres es gira i em
pregunta si el segueixo. Jo no en tinc ni idea de que passa, però per sort el
cap dels sondistes m’avisa, ens inviten a prendre una copa i és de molt mala
educació dir que no així que ja ho saps, a seguir-los.
Dit i fet, anem cap a la casa (o habitació)
del nostre amic. Allí ens han preparat uns gots a terra i uns plats amb carn de
porc fumada. Ens asseiem al voltant dels gots i l’home treu una ampolla de
guisqui reomplerta de vi d’arròs i una altra ampolla de tres litres de Walker
(aquesta si mig plena de guisqui). Mentre el nostre guia xerra amb l’home,
sense traduir res es clar, jo em dedico al que conec, el guisqui. El mestre que
se n’adona de lo ràpid que he buidat el got me l’omple, aquest cop fins dalt.
Mal fet, l’endemà correrà el rumor que l’occidental té tolerància (total per
dos gots de guisqui) i acabaré odiant el vi d’arròs.
Finalment és hora d’anar a dormir. Al menjador
de la casa on ens hem instal·lat ens han deixat tres matalassos dobles
enrotllats al costat de la tele i 5 coixins. Com que el grup el formem dos per
part dels sondistes, dos per part del client i jo els números surten ràpid. Dos
dos i un. A mi em toca dormir sol! Tot i que això de dormir sol és un dir.
Seguim roncant tots junts al menjador, i a alguns el guisqui els ha afectat més
que a d’altres i els roncs són més forts.
I fins aquí el primer dia. Com que aquest post
era massa llarg l’he dividit en dos. L’altra meitat en uns dies.
Au, bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada