Jo la tinc més grossa que tu!

No lluny de la frontera entre l’estat de Sarawak i el de Sabah, hi ha una península, i en aquesta península hi ha un riu, un riu que desemboca al mar i que al llarg del seu recorregut rega una amplia zona de manglars. Aquest riu és el Klias River, la destinació escollida per aquest cap de setmana. I aprofitant que es troba a només unes dues hores del lloc on treballo m’hi quedaré dues nits i dilluns aniré directament a treballar.

Per primer cop en molt de temps volia fer les coses ben fetes i vaig passar uns quants dies fent recerca per trobar algun operador turístic que em pogués organitzar un hotel i algun tour pel manglar (lògicament fa falta una barca i permís per navegar-hi i per tant no ho podia fer tot sol).  Vinga a buscar tríptics, pàgines web, a fer trucades... a tot arreu rebia la mateixa resposta. O bé aquell cap de setmana no s’organitzava cap tour per falta de gent, o ho havia de reservar amb molta més antelació.  Només en un lloc em van dir que m’ho podien organitzar, però que m’hi havia de presentar el dia abans. Aquest lloc era el Shangrila i això voldria dir pagar dues nits per no passar ni un dia allí...

No pot ser, segur que hi ha alguna altra opció... sempre n’hi ha una... sempre la mateixa... Ambelscollonsalama tours!

Consulto amb el doctor Google: “Hotel Klias River”. Fàcil no? No tant... però al final surt un Lodge que no té mala pinta. Hi ha un telèfon mòbil, hi truco i... tenen habitació lliure, i a més ells organitzen els tours pel manglar! Perfecte! Si es que el que no es soluciona a última hora es que no val la pena solucionar-ho!

El lloc era fantàstic, un petit Lodge a la vora del riu, amb unes petites cabanes a mode d’habitació i jo com a únic inquilí per al cap de setmana.

El lloc perfecte per a relaxar-se sempre i quan no et molesti dormir entre rates i no tenir aigua calenta per dutxar-te... i de tant en tant ni aigua freda.

Comencem per l’habitació, i acabem per les coses bones que vull que us quedi una bona impressió del lloc igual que m’ha quedat a mi:

Les parets fetes amb canya de bambú deixen entreveure forats per on es filtra la llum del sol que crema fora. Res impedirà als mosquits fer un festí amb mi aquesta nit.

 

El bany: molt típic asiàtic. El límit entre da dutxa i la resta del bany es defineix segons el que arribis a esquitxar. En el meu cas no gaire ja que la dutxa no funcionava (o més ben dit, va deixar de funcionar un cop vaig tenir el cap ben ensabonat) i vaig acabar fent servir l’aixeta que es veu a la foto, la que hi ha al costat de la tassa del bater.

El llit era molt còmode. La veritat es que s’hi dormia molt bé... fins que les rates van començar a rossegar la fusta darrere les parets i a barallar-se pel sostre.

Finalment, pel matí una família de micos es passeja pel sostre de la caseta, no fos cas que se m’acudís dormir més del compte.

Un cop acceptat que aquestes seran les condicions en les que hauré de viure un parell de dies, la resta és tot el que buscava al Klias River i més.

Per començar em rep la Margaret, l’encarregada del lloc. Durant els dos dies que estaré al seu hotel em cuidarà i s’assegurarà que no em falti de res (és el que té ser l’únic client del dia i l’únic que s’ha quedat més d’una nit en molt de temps).  Ella em va fer de guia, em va acompanyar en els ressopó de mitjanit (20:00), va organitzar les barques per als meus tours, i sobretot em va donar noves idees per a futures excursions! Un sol de dona!

Mentre jo descobria els conforts de la meva habitació i em rentava el fang de la feina, al Lodge van començar a arribar furgonetes amb turistes, tots xinesos es clar. I al tornar a la zona principal de l’hotel allí me’ls vaig trobar, atacant ja el sortit de pastes locals, el te i el cafè que s’inclouen amb el pack del tour.

En teoria la barca surt a les 16:00 però com que fa molta calor (i ni als animals ni a mi ens agrada) és millor esperar gairebé una hora a que el sol deixi de cremar. Mentrestant ens ofereixen uns fils de pescar i un ham per si volem provar sort. Ningú va pescar res.

Finalment embarquem.  I si hi ha una cosa que em sorprèn molt dels xinesos és que són l’única gent en aquest planeta que poden fer que tan els espanyols com els italians semblin gent tranquil·la i silenciosa! Mare meva quins crits, si hi havia cap animal a la vora ja us asseguro jo que ara mateix està nadant per creuar l’oceà.

El riu sembla un mirall. Vist des de fora un diria que l’aigua ni es mou, però de tant en tant passa alguna colònia de plantes aquàtiques empesa per la corrent i aleshores es demostra l’autèntica força de l’aigua.

Avui tenim marea baixa i per tant les arrels dels manglars queden exposades donant un aire tètric a la llera del riu.

Un soroll... sembla com si s’hagués trencat una branca... el conductor atura el motor de la barca i l’encara cap als manglars. L’empenta que portàvem és suficient per apropar-nos als arbres. Aleshores, allí davant nostre ho veiem, asseguda en una branca, mig amagada de nosaltres hi ha una femella de Proboscis o mico de nas gros (o segons els australians, mico amb el nas en forma de cigala). Un tipus de simi únic que només es troba en aquesta zona de Borneo i principal raó per la qual tots hem vingut fins aquí.

Originalment es creia que aquests micos només es trobaven a la zona mes oriental de l’illa, una zona que queda molt lluny de les principals ciutats i on per tant es van haver de construir hotels i serveis arribant a sobreexplotar la zona. Fa uns set anys, a algú se li va acudir mirar si en algun altre lloc de l’illa també hi havia micos de nas gros, i en van trobar una gran comunitat aquí als manglars del Klias. Aleshores, el govern de l’estat va decidir protegir la zona, concedir unes poques llicències per a hotels i touroperadors i establir un projecte re recuperació del manglar. Part d’aquest projecte també inclou introduir un miler de cocodrils per mantenir la població de peixos a ratlla. A algú li ve de gust un banyet?

Klias queda a només una hora de Kota Kinabalu i per tant permet que els turistes vinguin aquí a passar només la tarda. Això ajuda molt a que la zona no s’hagi sobreexplotat i permet un bon control del número de visitants al manglar.  El millor de tot és que també queda força a prop de la zona on estic jo. Perfecte.

Algú ha avistat un altre mico prop d’on som i ens hi apropem. Una altra femella, que quan sent els crits dels xinus que m’acompanyen no dubta en fugir braços ajudeu-me. Si, braços, perquè la forma de desplaçar-se més habitual dels micos de nas gros es llençant-se al buit i intentant pescar alguna branca al vol per poder passar al següent arbre. No seria precisament el simi més elegant a l’hora de moure’s, però són espectaculars.

Entre els arbres podem veure més femelles del mateix grup, totes ben amagades i difícils de caçar amb l’objectiu de la meva càmera.

El fet que fins ara només haguem vist femelles es perquè cada grup de Proboscis consisteix d’una vintena de femelles i de tan sols un mascle (digues-li tonto). A més, els mascles són els més porucs i els primers en amagar-se quan veuen intrusos. Els mascles es poden distingir fàcilment per tres característiques: tenen el nas molt més gros i inflat que les femelles, tenen una cua molt llarga i blanca, i porten calçotets blancs (els típics Abanderado). Així és si més no com m’ho va explicar la Margaret.

Després d’espantar tota la comunitat de micos seguim riu avall fins que trobem una altra barca fent fotos a Langurs platejats. Una dona de la barca del costat (xinesa com no) li tira trossos de fruita, i el guia en ves de cridar-li l’atenció aprofita per assenyalar amb un punter làser els micos que hi ha dalt d’un arbre (aquesta gent son uns impresentables, perdoneu però algú hi havia de dir!). El mico ens mira entre les fulles mentre gaudeix dels trossos de poma que entre crits li segueix tirant la veïna.

Durant l’hora que va durar el tour pel manglar vam seguir causant infarts entre la comunitat de Proboscis i havent de veure’ls des de la distancia, una pena. Si haguéssim estat una mica més silenciosos segurament hauríem pogut veure’n algun de més a prop.

Quan ja havia passat l’hora vam tornar a remuntar el riu fins a una zona on tenien muntat un menjador i on ens esperava un bufet per sopar, amb el temps just per menjar i fer una cervesa mentre esperem la posta del sol.

Amb la foscor tocava enfilar-se a la barca i anar a veure la segona atracció de la zona, les cuques de llum.

Temps enrere era molt fàcil distingir l’època de pluges de l’època seca, per desgràcia, com a la resta del món, el temps s’ha tornat una mica boig i ara les pluges s’allarguen més del compte. Per sort, aquest cop això jugarà al meu favor i les temperatures més moderades fan que les cuques segueixin molt actives en aquesta època de l’any. Espectacular.

El conductor de la barca, armat amb una llanterna va il·luminant amb flashos els arbres que hi ha a la vora del riu. Com a resposta els arbres s’encenen amb milers de cuques, tal com si fos Nadal al Corte Inglés.

Tot i que a ull nu la visió és espectacular, em resulta impossible capturar una bona foto amb la meva càmera.

Per tant, per a que us en feu una idea de com era aquí teniu una foto d’algo semblant. J

Un cop acabat el tour nocturn deixem els turistes xinesos al restaurant on agafaran el bus de tornada cap a Kota Kinabalu i jo em quedo a la barca per desfer el camí fins al meu hotel. Això suposa una sessió extra de cuques de llum.

A l’arribar a l’hotel una altra cerveseta mentre espero que tornin la Margaret i les cuineres amb el meu ressopó: una sopa de llet de coco i moniato molt dolça que em recorda una tassa de Colacao abans d’anar a dormir. Aquest vespre el passaré xerrant amb la Margaret i descobrint moltes de les coses que us he explicat abans.

Finalment abans d’anar a dormir li pregunto a la Margaret que em recomana fer l’endemà mentre espero que comenci de nou el tour de la tarda. Una mica indecisa em diu que poca cosa a fer, potser un cop torni del tour matinal i hagi esmorzat puc dirigir-me amb el cotxe cap a la costa i visitar alguna de les platges que hi ha per allí.

Un moment un moment! Quin tour matinal?

Si, demà a les sis tens un tour inclòs pel manglar per veure els Proboscis amb les primeres llums del dia. Genial! No en tenia ni idea! Tot i que això vol dir que m’hauré de llevar a les 5 i per tant no podré recuperar el son perdut tal i com jo pensava... potser que vagi ja cap al llit.

M’acomiado de la Margaret i dels altres treballadors que es queden a veure pel·lícules al menjador i m’endinso a l’habitació dels sorolls estranys. Entre mosquits i rates rosegant la fusta darrera la paret aquesta nit no dormiré gaire.

L’endemà al matí m’espera una barca petita i sense cap turista, de fet no hi ha cap més barca al riu. Aquest cop tinc un tour privat. I això és genial perquè així, sense els crits dels xinesos ni el soroll dels motors de les barques tinc l’oportunitat de veure ocells tropicals i moltíssims micos (segons em diu la Margaret, no és normal veure’n tants i per tant he estat de molta sort).

Per desgràcia segueixen sent molt espantadissos i costa molt fels-hi una bona foto.

Després d’esmorzar m’encamino cap a la costa tal i com m’havien aconsellat. Els poblets que vaig passant per la carretera no tenen res d’especial a part d’un aire tranquil que segurament es deu al fet que és diumenge. Finalment arribo a la costa i descobreixo unes platges solitàries on només algun local aprofita el diumenge per intentar pescar alguna cosa.

Seguint per la carretera que voreja la costa arribo a una altra badia solitària on un grup de pescadors recullen les xarxes des d’una barca. Poc després la carretera s’acaba i he de fer mitja volta. Just a temps per arribar d’hora a dinar.

Després de dinar i passar qui sap quanta estona devorant el meu llibre tornen els turistes xinesos. Uns turistes diferents, però igual de sorollosos.

Repetim el tour del dia abans. Riu avall per veure micos, riu amunt per anar a sopar. Després de sopar toca el torn a les cuques de llum, i mentre tots els guiris miren als arbres al·lucinant amb les llumetes, jo tinc la mirada clavada al seient de davant meu. Perdent el temps? No.

Una cuca de llum despistada ha anat a aterrar just al seient de davant meu i no crec que tingui millor oportunitat per a veure-la d’a prop.  El conductor de la barca, que m’ha vist jugant amb la cuca de llum, fa rafegues de llum cap a on sóc jo per a excitar la bestia i fer que brilli més. Al final empren el vol i desapareix en un dels arbres, camuflada entre els milers de llumetes que des d’allí arriben.

De tornada cap a la destinació dels turistes passem a la vora d’un grup de cuques despistades i el conductor aprofita per caçar-ne una al vol i portar-nos-la a nosaltres per a veure-la.

Deixem els turistes i agafem el camí de tornada cap a l’hotel, aleshores el conductor de la barca fa una cosa estranya. En ves de dirigir la seva llanterna cap als arbres per a poder veure més cuques de llum, la dirigeix cap a l’aigua. És el mateix conductor que he tingut pel matí i s’ha fixat en una cosa... que jo buscava els cocodrils. Entre malai i anglès em fa entendre que em fixi en la zona que ell il·lumina i que si veig un reflex vermell que li digui, això seran els ulls del cocodril.

Efectivament, no tardem en veure el reflex. Ens hi dirigim i allí mig submergida hi ha una cria de cocodril. Ens hi apropem encara més, i una miqueta més. Si allargo la ma segur que la puc tocar... De sobte un moviment brusc i l’animal desapareix sota l’aigua. L’únic rastre que en queda son unes bombolles de fang que pugen des del fons del riu.

Un cop a l’hotel una altra tassa de colacao, aquest cop amb fesols vermells (però amb un gust molt similar a la de la nit anterior) i cap a passar la nit amb les rates un altre cop.

L’endemà al matí esmorzo a la vora del riu gaudint de l’última visió d’uns Proboscis saltant d’arbre en arbre a l’altre llera del riu i d’una família de Langurs corretejant pel sostre de la meva cabana (a aquests ja havia tingut el plaer de sentir-los abans, quan intentava apurar les hores de son).

Després carretera i manta, dues horetes de cotxe, duana i directe a treballar. Una cosa m’ha sorprès però. Tinc una mossegada al colze. Fa bastant de mal i es molt vermella. Això no ha estat cap mosquit. Només hi ha dues opcions: o bé ha estat una aranya, o bé ha estat un ratpenat. I és que aquí hi ha uns ratpenats  vampir semblants als de l’Amazones i que són sospitosos de ser els culpables de la transmissió de l’Encefalitis Japonesa. Per sort la setmana passada el Doctor Chong em va subministrar de la seva nevera de minibar la segona dosis de la vacuna contra aquesta malaltia. Esperem que no sigui res.

Mentre acabo d’escriure aquest article ja fa un parell de dies de la mossegada. Queda una mica de ferida però la inflamació ja ha baixat bastant i no sembla ni que hi hagi infecció ni que jo estigui patint cap efecte estrany, a part d’un tercer mugró de color verd... J