Merarap

Tot i que la idea inicial era arribar-se fins a les terres altes de Kelabit, el fet que el camí per arribar-hi fossin 150 km de camí de pedres i fang famós per deixar tirat més d’un 4x4 va fer que m’ho repensés dues vegades. A més, les pluges torrencials dels últims dies prometien que el camí seria força complicat.

Tenint en compte que només tenia dissabte per la tarda i diumenge per visitar la zona vaig deduir que 6 hores per trajecte em deixarien poc temps per gaudir de les gents d’aquelles terres.

Buscant alternatives a que podia fer el meu dia lliure vaig recordar que a l’entrada del camí que porta cap a Kelabit hi havia un cartell de carretera dels que anuncien un lloc d’interès turístic (un dels cartells marrons). Segons el cartell, a només 65Km es trobava un lloc amb aigües termals.

Li vaig consultar al conserge de l’hotel i em va dir que el lloc pagava la pena una visita, i a més, si volia m’hi podia quedar a dormir ja que també tenen habitacions.

Dit i fet. Tan bon punt acabem la nostra jornada de sondejos torno a l’hotel, em dutxo, i maleta en ma agafo el cotxe en direcció al camí de terra.

Els primers quilometres semblen fàcils. El camí és molt boterut, però prou ample. Si segueix així em plantaré a la meva destinació en poc més d’una hora.

El camí polsegós s’esmunyia entre les muntanyes verdes cobertes de núvols grisos que sempre amenacen tempesta. A la vora del camí, una immensa cicatriu travessa els boscos i les plantacions de palmera en línia recta. És el famós gasoducte que Petronas està construint a la zona.

EL primer ensurt me’l trobo quan en una zona ben ample del camí, amb bones condicions a banda i banda un parell de cotxes baixen a gran velocitat pel meu costat de la carretera. Veient que no tenen intenció d’apartar-se jo canvio de costat. No ho entenc, aquí es condueix per l’esquerra... durant uns segons comprovo que realment estigui conduint pel costat correcte (molts coneixeu els meus problemes a l’hora d’assenyalar dreta o esquerra).

Un cop comprovat que jo conduïa pel costat que marquen les normes de conducció del país un nou ensurt, un camió pel mateix costat. Començo a pensar que al ser un camí de terra, potser les normes aquí són diferents així que decideixo canviar de costat de forma permanent.

Ara resulta que no, que ara baixen pel costat que toca... Al final vaig decidir conduir pel mig del camí i que ja m’apartaria segons com veiés venir els demés.

Més tard m’explicarien el perquè d’aquest caos. I és que resulta que el camí es va obrir per a transportar la llenya que tallaven més amunt i es clar, els camions que transporten els arbres tallats fan més de 15m de llarg i han d’agafar les corbes molt oberts. Per tant, la norma és ben senzilla: tu sempre condueix pel costat on hi hagi la paret de la muntanya així sempre aniràs per l’interior de la corba. El problema es clar, és que els altres vehicles que no transporten troncs també ho faran...

Al final, després de tragar molta pols vaig arribar al que es pot considerar un petit paradís terrenal.

L’Alfred, un home retirat de la vida quotidiana, a base dels anys ha anat construint aquest petit racó amb l’ajuda de la seva dona, una filla i la comunitat cristiana de la zona.

Un portal just abans d’un petit pont de fusta dona la benvinguda a tothom que vulgui una estona de relax. El primer que et trobes és l’edifici on ells viuen quan no són a baix al poble. Unes escaletes cobertes de còdols de riu baixen a l’edifici principal de dues plantes, la part superior són habitacions, a la planta baixa la cuina i un menjador sense parets per poder gaudir de les vistes.

Des del menjador mateix s’accedeix al jardí, on L’Alfred a construït a la vora del riu una zona de piscines, excavades al terra i aprofitant les roques existents, conbertes amb còdols i amb un sistema de tubs subterranis per aconseguir la mescla perfecte d’aigua freda i aigua termal.

L’aigua freda baixa des d’una bassa situada dalt de tot de la muntanya i la pressió que guanya amb la diferència d’altura fa que es formin uns guèisers espectaculars a les piscines. Aquestes, però no són per al bany, aquestes són només per a la cria de peixos, alguns dels quals serviran per al sopar. L’aigua calenta ve d’un brollador que hi ha a l’altra punta de la parcel·la on brolla un manantial d’aigües sulfuroses.

Només arribar, l’Alfred m’ofereix una tassa de te i s’asseu amb mi a xerrar. Segurament en Joan li hauria tret tot d’informació sobre per què va deixar la seva anterior vida, sobre la gent que passa per allà, sobre... jo em vaig dedicar més a parlar del meu tema, l’aigua i les roques que es podien trobar per allà i altres detalls tècnics que envoltaven aquell loc.

Després del te, L’Alfred em va portar a fer un tomb pel jardí i em va explicar per a què servia cadascuna de les claus de pas. Unes per deixar entrar aigua calenta, altres per l’aigua freda, i les terceres per a buidar la piscina en cas que hi hagués massa aigua freda. Tot això perquè a partir d’aquell moment jo seria amo i senyor del meu confort, tindria tota la llibertat del món per regular l’aigua al meu gust.

I així va ser. Vinga a saltar de banyera en banyera intentant crear les meves pròpies termes romanes a l’aire lliure. Una d’aigua molt calenta, una de tèbia i una de freda. Un bon llibre per acompanyar l’estona de relax, i la càmera per immortalitzar el moment.

Poc després d’haver començat la meva sessió de banys una de les noies que treballen per l’Alfred i la seva família em va portar un caçó de plàstic i una pastilla de sabó per si volia aprofitar l’aigua calenta per rentar-me. Res millor per treure’m la pols que portava acumulada del camí.

Per sopar, un bon peix, algo de pollastre (que a Malàisia no pot faltar), arròs i verdures. Després una copeta de vi (és el que té trobar una família cristiana, veuen alcohol!!!) una butaca amb vistes al llac artificial i el  meu llibre.

A mitja nit (això vol dir cap a les 9 del vespre), quan tothom ja se n’havia anat a dormir, vaig pujar a la meva habitació. El llit només tenia un llençol per a cobrir el matalàs, i per tapar-me a la nit només tenia una tovallola gran. Com que al final vaig ser l’únic hoste que es quedava a passar la nit em van donar la millor habitació, ben gran i directament sobre el riu. El brogit de l’aigua que baixava de les muntanyes era eixordador. Aquella nit somiaria amb preses d’aigua que rebentaven i amb onades gegants que arrasaven ciutats.

L’endemà, després d’un bon esmorzar a base de torrades, fideus i ou, vaig tornar al meu toll preferit. Un que s’amagava entre els arbres i les roques, a la vora del vessant de la muntanya. Acompanyat tan sols pel meu llibre van anar passant les hores fins que em van cridar a dinar.

Després de dinar em vaig canviar la roba mullada per una muda seca, vaig carregar la maleta i em vaig acomiadar de l’Alfred i la seva família. Un cop més tornava a ser al camí ple de pols de retorn cap a la ciutat on m’esperarà una setmana més de feina sota el sol i la humitat.