Viatge a l’interior de la jungla (convivint amb els Iban).

Aquesta és la segona part d'un post massa llarg per posar-ho tot junt. Els que torneu de vacances i aprofiteu ara l'ordinador de la feina per mirar el feisbuc i els posts nous ja us aviso ara que millor tireu avall i llegiu el post anterior per seguir la cronologia com cal!

L’endemà pel matí ens llevem d’hora. Tot i que el Sidek s’ha aixecat a les 4 per resar i menjar abans no surti el sol, nosaltres ens llevem sobre les 6. Esmorzem fideus i arròs fregit i sortim a buscar la barca. Els primers dies toca recórrer les zones desforestades per veure si n’hi ha cap que tingui prou roca per poder construir la presa. Aquí la majoria de la roca són margues i aquestes són massa tobes per una estructura tan gran com la que han projectat i per tant la meva feina és trobar prou el gres que no abunda precisament.

La barca ens ha portat fins a un dels campaments de tala que hi ha mitja hora riu avall. Allí hem llogat un dels 4x4 de la companyia llenyataire per que ens porti fins a la zona on hem de fer l’exploració. El cotxe només té dos seients i per tant els altres 6 ens embotim com podem a la safata del darrera. El dia s’ha llevat amb molta boira i a mesura que ens dirigim muntanya amunt superem els núvols baixos i la jungla verda sobresurt entre un mar blanc. La visió és impressionant. De sobte algo passa volant. El guia a perdut la gorra.

Suposo que a aquestes altures ja us haureu adonat de lo bé que m’ha caigut el dropo del meu guia. Ja sé que no hauria de criticar la gent aquí perquè mai se sap qui pot acabar llegint això però és que aquest home em posa tant dels nervis!!! No només no tradueix res del que parla amb els locals (i s’hi poden tirar hores parlant) sinó que no em diu de que parlen mentre pronuncia el meu nou i m’assenyalen! Jo estic acostumat a conviure amb gent que parla llengües que jo no entenc, i no em fa res que parlin la seva llengua, de fet m’agrada, però coi! Si parles de mi a la meva cara com a mínim diguem de que va el tema! De fet aquest guia no ha servit d’ajuda ni per fer la compra. Cada cop que li preguntava que quin tipus de menjà havíem de portar em deia que el que volgués i jo li responia que si porto menjà europeu aquella gent no sabrà com cuinar-lo i que jo no conec els ingredients que fan servir! Aleshores ell parla en veu baixa (com fa sempre, com si t’expliqués un secret) i et surt amb qualsevol tonteria. És com si a algú li preguntes a quina hora juga el Nàstic i et responen 0-0.  I el pitjor del cas és que a més espera que jo pagui per tot! Que no em fa res convidar, però decideixo jo a que vull convidar, no tu a que vols que et convidi jo! Millor deixo el tema que em fa molta ràbia i dins l’avió no és un bon lloc per emprenyar-se.

Total, com anava dient, el trajecte per la pista de terra va ser impressionant. Durant gairebé una hora vam volar a través de la jungla muntanya amunt, creuant valls i passant petits campaments on viuen els llenyataires. Finalment arribem a un punt elevat. Parem, ens calcem les botes altes i l’altre geòleg, jo i dos nois del poblat amb matxets baixem del cotxe i ens endinsem entre els arbres. Al principi el camí és força bo. Caminem sobre els gresos que busquem i per tant és bastant bon senyal, però no n’hi ha prou amb veure’ls, hem de saber-ne el volum. Per tant toca baixar pendent avall. Això ja no és tant divertit. La paret és molt empinada i plena de fang i fulles que la fan molt relliscosa. Als pocs metres la tot es torna fosc. El bosc és tan dens que deix passar molt poca llum del sol. Ja ens va bé perquè la calor és insuportable. Que jo sui molt és normal, però els companys també estan suant, tot i que no paren de fumar.

Al final del dia d’anar muntanya amunt, muntanya avall ni jo tinc ganes de seguir caminant, ni em queda aigua per no deshidratar-me ni les cares dels companys em permeten suggerir de visitar una nova vall. Ens asseiem en un racó del camí i mentre ens apartem les sangoneres de les botes esperem que torni el cotxe per portar-nos al campament. Allí ens conviden a un refresc que mai en ma vida m’havia sentat tan bé i marxem per embarcar-nos de nou cap al poblat.

Ja no queda gaire estona de sol quan arribem al poblat. Això si, ens esperen les galetes i el té de costum. Després d’una estona de relax llegint el meu llibre, visita als serveis, bogada i dutxa. Aquí suo tant que he de fer bogada cada dia ja que només he portat dos camises i dos pantalons de camp (no m’hi cabia més a la maleta).

Després de sopar una sopa de porc senglar i cogombre, algo d’arròs amb curri i fruita jo estic rebentat i m’estiro al matalàs amb tota la intenció d’adormir-me mentre llegeixo. Res més lluny del que m’espera. El cap dels sondistes (perquè el meu guia ni de conya) m’avisa que avui tenim una reunió molt important amb els caps de la tribu. Així doncs tots cap a fora, cap a la zona comuna.

Poc a poc va arribant gent de les altres cases. Cada casa té el seu propi cap, i d’entre aquests n’hi ha un que és el cap del poblat. D’entre tots els poblats de la regió escullen un cap, i entre totes les regions tenen un cap comú. Un merder jeràrquic. Aquest vespre a la reunió venen només els caps de les cases del poblat més gent que està interessada en la reunió.

Els homes de la tribu van coberts de tatuatges. Com més tatuatges tenen més experiències han viscut. Alguns dels més grans tenen el cos completament cobert. Segons m’han explicat cada tatuatge té un significat especial. Normalment relacionats amb batalles i amb morts. Per molt acollidors que siguin ara, la majoria d’aquests ancians van viure la invasió japonesa i el final de la colonització anglesa i sent caps d’una tribu coneguda com els “caçadors de caps” és fàcil imaginar que els seus ulls han vist coses que no ens deixarien dormir durant molts dies.

Seiem tots en cadires. La tradició diu que hauríem de seure tots a terra en una rotllana, però com que nosaltres som els que convoquem la reunió i per tant el nostre guia el que fa de mestre de cerimònies, tot surt com el cul i l’home no sap ni com començar. Finalment un dels altres del grup l’espavila i comença la reunió. Presentacions per part nostra, presentacions per part dels caps; agraïments per part nostra, agraïments per part de la tribu; algo més que ningú em tradueix i comença la conversa. De tant en tant el cap dels sondistes em posa al dia del que estan discutint , però la veritat és que aquest cop no em cal. Ara no parlen Iban (la llengua local) sinó malai. I amb el poc malai que sé puc entendre de que va el tema. Estan negociant preus. Com que per les investigacions que portarem a terme també farem servir gent del poblat s’han d’acordar preus. Lògicament els del poblat demanen molt més del que és raonable, i el cap dels sondistes ofereix una mica menys del que està disposat a pagar. Al final, després de molt parlar sembla que han arribat a un acord i que la negociació s’ha acabat. A mi no m’ha semblat entendre que acordessin res, però pot ser que m’hagi perdut amb el meu malai tan basic. Quan li pregunto al meu company que quin és l’acord em confirma que no hi ha acord, que tots dos partits confien en que el preu final serà el just. Pos molt bé, per això tanta xerrameca?

 

Amb la negociació acabada ara toca la part important. La gent deix les cadires, i ara si, s’asseuen al terra en rotllana i les dones comencen a entrar i sortir de les diferents habitacions. Primer totes treuen gots i tasses, després una treu vi d’arròs, l’altre galetes, l’altre una espècie de pasta de sago amb gust de xurro, una altra treu arròs enganxifós embolicat amb fulles de plàtan, la nostra amfitriona treu les galetes que nosaltres havíem portat, una altra treu té. He dit que una va treure vi d’arròs? Doncs si, i es clar, aquest vi és totalment casolà. Tan casolà que cada família fa el seu propi vi. I seria de molt mala educació rebutjar el vi d’algú! Així que la gent no s’espera a que acabis un got per tornar-te’l a omplir sinó que directament et donen un got nou ple fins dalt i la feina s’acumula. Aleshores apareix el típic que ha sentit que la nit anterior vas veure dos gots de guisqui sense caure rodó i vol comprovar-ho per ell mateix i t’ofereix de fer un sant Hilari amb el licor d’arròs. Els primers gots mira... passen, però al final ja no sabia com dir-li a aquesta gent que ja no en volia més. No perquè em fes mal de cap (això té menys graduació que el xampany Pinkie), sinó perquè m’estava provocant una acidesa que no havia experimentat mai fins ara!

Poc a poc els convidats es van retirant i només quedem els de la casa. Dissimuladament em desfaig d’un dels gots que contenia el licor de la veïna i que era un vinagre imbevible i recollim per anar a dormir.  

L’endemà torna tocar una nova caminada per la jungla. Aquest cop a l’altre costat del riu.  La diferència és que aquest cop en ves de començar dalt de tot i anar baixant, mentre anàvem en cotxe he vist unes pedres que m’han cridat l’atenció i he decidit començar la caminada allí i anar barranc amunt fins a trobar l’origen d’aquells blocs. El resultat? Relliscades i posades de pota dins l’aigua del torrent. Refrescant? Si, els primers minuts, després la roba mullada augmenta l’efecte de la humitat i per tant la calor és fa encara més insuportable. Per sort l’àrea a explorar és mé petita que el dia anterior i poc després de dinar j a hem enllestit i podem tornar cap al poblat. Tot i axií quan tornem a “casa” ja portem unes 9 hores donant tombs.

Quan tornem al poblat hi ha més moviment que de costum. És divendres i el jovent ha tornat de les ciutats on estudien per passar el cap de setmana amb la família. A casa nostra ha tornat el fill gran i el primer que fa després de saludar-nos quan tornem és treure un parell d’ampolles de vi d’arròs. No ens en podrem escapar. EL noi té uns 18 anys i té ganes de conèixer la vida dels forasters, sobretot de l’occidental. El noi parla prou anglès com perquè no necessiti demanar a ningú que tradueixi.

Després del vi de benvinguda toca bogada i dutxa. Mentre esperem que arribi l’hora de sopar jo llegeixo a la zona comú. Dins la casa fa massa calor per culpa del sostre d’uralita i les parets de plàstic que fan d’hivernacle i com que encara no són les 6 no han engegat el generador i per tant no es ventiladors no funcionen. L’electricitat aquí depèn d’un generador de gasoil que funciona de 6 del vespre a 6 del matí i que ha instal·lat la mateixa empresa elèctrica que vol construir la presa, igual que la planta de tractament d’aigua que proveeix el poble d’aigua potable. Si és que no hi ha res com un bon suborn.

Mentre llegeixo una de les veïnes ens invita a beure alguna cosa. Jo dic que si és més vi que no en vull, em diuen que no, que només té i pastes. Ah així val. Un cop dins ens ofereix té i pastes, i un got de vi d’arròs... el seu vi era el que tenia gust de vinagre, avui no me’n puc escapar.

Després de vins, tes i pastes arriba l’hora de sopar. Peix fresc del riu, arròs, fideus i curri. El noi que ens fa de guia a la muntanya ve a veure’ns i l’home de la casa li ofereix de menjar. Ell agafa un gra d’arròs i se’l posa a la boca. En conya li dic que vigili de no atipar-se. Ells m’expliquen que ell ja ha sopat i que no vol menjar, però com que és mala educació rebutjar un oferiment pren només un gra perquè ningú pugui dir que ell ha rebutjat el menjar. És curiós com de diferents poden ser algunes cultures. Uns han de dir deu-mil vegades que no volen algo que se’ls hi ofereix per molt que realment ho vulguin (el que els perses anomenen Tarof) , i d’altres han de prendre fins i tot el que no els ve de gust.

Un cop sopats sortim a l’àrea comú i el meu guia em pregunta que si vull seguir-lo. Jo li pregunto que a on? Ell em diu (com si fos un secret) que a la cerimònia. ??? cerimònia? Quina cerimònia? Però insisteix tant que imagino deu ser alguna cosa tradicional a la que hem d’assistir. Entrem a una de les cases veïnes. Seiem en un racó i poc a poc va entrant gent. La majoria dones que seuen a terra. Sobre la taula una creu. I les dones més grans amb bíblies a la ma... aquest tipus de cerimònia... si per mi fos avui mateix oferia un nou cap a la col·lecció de la tribu. Ara em faran anar a missa. Com a mínim són catòlics i no evangelistes dels que tenen orgasmes llegint la bíblia.

La cerimònia la condueix una de les dones més grans. Llegèix algun passatge de la bíblia que no acabo d’endevinar quin és. Les bíblies que tenen estan escrites en Iban i estan fetes pols. La gent canta. Ella leigeix algo més i la gent torna a cantar. Sembla que resen un pare-nostre però és més llarg que de costum. Finalment la dóna s’arranca en un sermó que sembla no acabar mai. Mig capto que dona gràcies per la salut i l’educació dels nens i una llista molt llarga de coses. Finalment es senyen... o no es van senyar? Ara no t’ho sabria dir. El que si que recordo és que van començar a treure plats i gots i van servir-nos té, pastes de coco embolicades amb fulles de plàtan, galetes, sago fregit, fideus...

Sortint de missa em trobo els joves de la casa (incloent-hi el fill del nostre amfitrió) al voltant de les ampolles mig buides de vi d’arròs. Em conviden a seure i a acabar de buidar el que queda. Com que no es pot dir que no m’assec però amb la condició de prendre només un got. La mateixa dona de la casa on s’ha fet la missa surt i ens porta més pastes de coco i de sago. Finalment jo me’n vaig a dormir i el fill de l’amo es queda a veure, pel que m’explicarà l’endemà es queda bevent fins a les 4-5 de la matinada. I a les 7 del matí ell era el conductor de la nostra barca.

Ha plogut tota la nit. El riu baixa ple. Sembla increïble com pot arribar a créixer el riu en només unes hores. Si el dia abans havíem de saltar entre pedres i troncs per arribar a la barca, avui no cal ni baixar tots els esglaons del moll.

El que el dia abans era un pas entre unes roques al riu, avui són uns ràpids força violents. Les petites illes a la vora del riu han desaparegut. També han desaparegut tots els troncs que hi havia acumulats. Això vol dir que l’aigua arrossega aquests troncs i per tant un dels nostres guies locals s’asseu a la proa de la barca i traient la ma dreta o esquerra indica cap a quin costat la barca ha de girar per evitar topar amb un d’aquests torpedes que porta l’aigua. Sort que en aquest moment encara no coneixíem l’estat de ressaca/embriaguesa del nostre capità. Curiosament aquest es el dia que havíem destinat per explorar les àries més properes al riu. Un cop més hem de remuntar barrancs, i com que ha plogut, aquests també porten més aigua que de costum. Acabem xops. Jo he portat les botes d’aigua, però tot i així entre relliscada i relliscada l’aigua acaba entrant igualment. Quan per fi tornem a la barca estem xops i rebentats. Aleshores els nostres guies ens porten per un camí diferent. En ves de seguir el riu principal com jo havia demanat es desvien per un afluent. De sobte l’aigua es calma i ja no és terbula i marronosa sinó que es blava i transparent. De fet es poden veure els peixos nedant sota la barca. Avancem fins que l’aigua no és prou profunda per a la barca. Allí parem i dinem. Ens treiem la roba suada i nedem a l’aigua cristal·lina. Molt millor dinar aquí que no pas a la cafeteria que hi ha a l’oficina!

Per als que això els provoqui massa enveja he de dir que l’endemà em vaig trobar els braços plens de paràsits. Hauria d’escoltar més sovint el metge!!! Res de banyar-se en rius tropicals!!! Per molt allunyat que estiguis dels poblats, els ocells porten paràsits que es queden a l’aigua. I efectivament em van enganxar a mi. No é res alarmant. Es posen a la teva pell i tan von punt surts de l’aigua es moren, però aleshores es quan irriten la pell i fan sortir granets que duren un parell de dies fins que desapareixen. La veritat és que no emprenya prou com per no tornar a repetir el bany un altre cop!

Al contrari del que jo havia previst havíem acabat la feina a temps i per tant no calia quedar-nos cap dia extra. Podíem recollir i tornar l’endemà. Sent dissabte i havent experimentat l’afició d’aquesta gent per al seu vi d’arròs m’anava mentalitzant per a una nit de beure. Després de la dutxa i la bogada surto a la zona comú i no hi ha ningú... sopem i no apareix gaire gent, només un parell de dones. Una d’elles el dia anterior m’havia preguntats i jo era solter i m’havia ensenyat la foto de la seva neta. Molt maca si, però crec que això ho haurà de negociar amb la meva agent, no amb mi.

Al final no va aparèixer ningú, no hi va haver ultimes ampolles de vi ni el famós licor d’arròs de 40º que només treuen en les ocasions especials (un parell de cops per setmana). Res, a sopar i a dormir!  Potser no és mala idea perquè la barca passa a les 5 de la matinada i no és plan de fer tard.

Ens llevem a les 4. Recollim les últimes coses i despertem al noi que ens ha fet de guia per a que ens porti amb la seva barca fins al moll. Plou. Plou molt. El nivell del riu ha baixat una mica i la barca està encallada entre les roques. Entre uns quants la podem treure. La roba comença a estar xopa. Ens porten fins al moll. Allí ens podem refugiar sota una mica de sostre mentre esperem la barca que no arriba.

 

Finalment la barca arriba. Com que plou no podem carregar les maletes al sostre i el pitjor de tot és que nosaltres tampoc podem viatjar asseguts al sostre i hem d’acomodar-nos a l’interior. M’eixugo com puc amb la meva tovallola i em tapo amb la dessuadora per protegir-me del fred polar de l’aire condicionat.

Us explicaria quina pel·lícula cutre van posar durant el viatge, o els poblats que vam passar, però la veritat és que des que vaig pujar a la barca fins que vam parar a Kapit vaig dormir d’una tirada. A Kapit vam comprar una mica d’esmorzar i vaig aprofitar els minuts de cobertura per enviar missatges a la gent anunciant que encara estava viu. Després, un cop a la barca en direcció a Sibu vaig intentar llegir una mica del Quixot. No vaig arribar al famós “En un lugar de la Mancha...”.

Quan finalment vam arribar a Sibu no hi havia cap vol disponible per tornar a Kuching i per tant ens vam haver de quedar a passar la nit. L’endemà jo em vaig espavilar per aconseguir un seient en el primer vol, el que se suposava havia de ser el meu guia em va dir que ell ja s’espavilaria i va reconèixer obertament que volia perdre el vol de l’endemà per quedar-se una nit més, visitar alguns amics i cobrar les dietes d’un dia més fora de casa. Aquest home s’adaptaria sense problemes a la vida espanyola.

Ara l’avió ja fa estona que ha abandonat el cel Australià i sobrevolem les illes d’indonèsia. Encara queden un parell d’hores fins a KL. Tot i volar amb Low Cost the tingut la sort que el seient del costat anava buit i per tant es força còmode. Em demanaria un altre guisqui per acompanyar l’escriptura del post, però el primer ha resultat ser un Bombay (ginebre) que només amb gel era impossible de beure i ara em fa por demanar res més.

Potser va sent ora que tanqui aquest post i que dediqui una mica de temps al manxec que ara ja ha passat els molins i els pastors de cabres.

Bona nit a tothom i fins la pròxima! Si tot va bé, molt més espectacular encara!!!!

Petons!!!

Viatge a l’interior de la jungla (preparatius)

Un cop més una mica de retard en escriure el post... L’excusa aquest cop? Doncs que m’he pres unes vacancetes. Dimecres passat de camí cap a la feina un dels companys em pregunta que quins plans tinc pel pont d’aquest cap de setmana. “com? Quin pont?” “si home. Com que és el final del Ramadà dilluns i dimarts que ve són festa”. Només arribar a l’oficina el primer que vaig fer va ser buscar vols i avisar a la Luc que s’agafés un parell de dies lliures, que baixava de visita!

Així, com qui no vol la cosa vaig reservar amb l’aerolinia de Low Cost de Air Asia i cap a Sydney  a passar el  cap de setmana!

Ara de tornada, i per matar les 8 hores de vol que em queden fins a Malàisia aprofito per acabar el post de la jungla. És el que té no tenir tele a l’avió.

Ja sé que en posts anteriors havia explicat que el lloc on treballava era al mig de la jungla, que Lawas era al cul del món. Doncs bé, Lawas es troba a 2 hores de la capital de Brunei en cotxe, més o menys la mateixa distància que de Kota Kinabalu, la ciutat més turística de Borneu que té un aeroport internacional. Lawas mateix té un petit aeroport amb 4 vols diaris (un 2800% més que l’aeroport de Lleida). Doncs bé, si Lawas es pot considerar el cul del món, el lloc on hem toca treballar ara es podria considerar el cul del bacteri que viu al cul del microbi que hi ha a la punta de la morena del cul del món. Ni aeroport ni carretera. Aquest nou lloc es troba prop de la frontera del Borneu Malai amb el Borneu Indonesi, al mig de la jungla. L’única manera de poder arribar al lloc on m’envien és amb una barca a través del riu.  La ruta va més o menys així:

Primer he de volar de Kuching (la capital) a Sibu, una de les ciutats més industrialitzades de Borneu i completament controlada pels xinesos. A Sibu fem nit i aprofitem per comprar queviures suficients per tot el temps que serem a la jungla.

L’endemà a primera hora ens embarquem. Agafem l’”Express Boat” que remunta el riu. No és més que una barca molt llarga amb un motor molt potent i completament tancada. Per dins sembla que viatgis en avió. Un avió amb les portes obertes per si vols sortir a fumar, a seure’t una estona a al sostre o simplement per sortir a comprovar que les maletes segueixen al lloc (al sostre de la barca on no van ni lligades ni res). Dins la barca la temperatura cau per sota dels 30º negatius. Un os polar aquí dins estaria tremolant. Per fer les quatre hores de viatge més confortables hi ha una televisió on passen pel·lícules xineses. L’antologia d’algun actor famós perquè tot i que a mi em sembla que la pel·lícula és la mateixa tot el viatge, ara que faig memòria he vist que el mateix actor s’ha casat dos cops amb una serventa, un cop amb la filla d’algú noble i un cop ja estava casat i el temptaven a anar a un bordell. Així que o són diferents pel·lícules o els xinos comencen a copiar els guions de l’Almodóvar.  El pitjor no és la qualitat de les pel·lícules, és el volum. No puc sentir el meu ipod tot i que he pujat el volum al màxim. Durant el viatge llegeixo l’Anàbasis de Xenofont, curiós títol ja que nosaltres també hem començat un viatge cap a les terres altes.

Les quatre hores passen força ràpid. Pel camí hem passat zones industrialitzades que poc a poc s’han convertit en campaments de tala d’arbres a mesura que ens allunyàvem de la gran ciutat.  El riu és ample, marró pels llims que arrossega i a la llera es formen petites platges que la selva intenta menjar-se.

Hem arribat a Kapit. La ciutat més gran que trobarem al llarg del nostre viatge i amb no més de 20,000 habitants.  Amarrem al port on a part de barcasses carregades de troncs, també s’acumulen barques com la nostra unes al costat de les altres. Entre crits i desordre baixem. Tenim 20 minuts per comprar algo per dinar i tornar a la barca. 

Avui estem de sort. Com que el riu baixa amb prou aigua la mateixa barca ens portarà fins a la destinació final. Sinó hauríem d’haver llogat una barca privada més petita que costa només 500€ per trajecte. El bitllet de Sibu al poblat on ens dirigim en la barca exprés regular costa nomes RM60 (15€).

Amb el dinar empaquetat tornem a la nostra barca, comprovem que les maletes encara hi siguin i reprenem el viatge riu amunt. Només seran unes altres quatre hores. 

Cansat del clima polar de l’interior de la barca surto fora i pujo al sostre on hi ha en Sidek, el geòleg local que m’acompanyarà els dies de feina. La seguretat és màxima, si esternudes te’n vas a l’aigua. La vista des del sostre de la barca és millor que des del gèlid interior. Pel camí passem moltes “Long Houses” que és com aquí viuen les tribus. El que nosaltres entendríem com un poblat, aquí es reuneix tot en una sola casa, una sola casa però molt llarga. D’aquí li ve el nom. 

El cap de la tribu ocupa l’habitació central. A partir d’aquesta peça central la casa va creixent de forma lateral afegint-hi noves habitacions a mesura que la família creix. La part de davant des cases (el que seria el passadís o el rebedor) és un espai comú on les dones teixeixen, els homes arreglen les xarxes de pescar i els nens i nenes juguen descalços.  Veient ara els colors amb els que pinten les cases es fa difícil pensar que no fa tant de temps aquesta gent es dedicaven a col·leccionar els caps dels seus adversaris.

Kapit és l’ultima població que passem. A partir d’ara tot són long houses, campaments de tala d’arbres i alguna que d’altra caseta mig abandonada a la jugla. És curiós perquè de tant en tant la barca para en aquests campaments o long houses i molta gent baixa carregada de bosses, però també hem deixat gent al mig d’un banc de sorra en un meandre on no és veu cap rastre de civilització. No sé com sortiran d’allí. A mi em recorden als amotinats d’un vaixell abandonats en una illa deserta.

A mesura que avancem riu amunt apareixen cada cop més campaments de tala. Grues enormes penjades sobre quatre pilars de fusta semblen braços gegants que et donen la benvinguda. Aquestes grues que durant el dia carreguen en barcasses els esquelets del que havia estat la torre sobre la qual els hornbills feien el niu, ara es dediquen a carregar les maletes i provisions que porta la barca.

El riu s’estreny, es nota que el nivell de l’aigua és molt baix. Troncs arrossegats pel riu s’acumulen a banda i banda, i quan parem a un dels poblats la gent ha de caminar un bon tros sobre les roques per poder arribar al que en èpoques de més pluja és el moll.

Finalment arribem a la nostra destinació. La Long House més alta del riu. Més amunt d’on ens trobem ara només hi ha dos campaments de tala i jungla. Res més. Aquesta casa és l’últim reducte de civilització i durant els propers dies també serà casa nostra.

Saltant entre pedres i troncs arribem a les escales que fan de moll .  Mentrestant un gos s’ha llençat a l’aigua a pescar un a bossa de brossa que algú a llençat des de la barca. Aquesta gent pot ser que visquin del riu, però no el respecten gens. La merda flota per tot arreu. Entre la tala i la brossa que baixa pel riu cada cop em sap menys greu que algú vulgui posar una barrera de formigó riu amunt.

Mentre el nostre guia desapareix en una barca més petita amb totes les maletes i queviures, la resta enfilem escales amunt per pujar al poblat.

Sota el pont que porta al poblat un home està acabant d’enllestir una baraca. Tot de fustes, troncs i eines s’escampen pel lloc. L’home ens saluda. Ha reconegut en Sidek (que ja ha vingut aquí més d’un cop). Els altres companys de viatge, a part del guia que ens ha abandonat són el jefe dels sondistes que ve a veure el terreny i a acordar preus per llogar gent de la tribu per treballar i el noi que supervisarà les investigacions.

Entrem al poblat. Aquí, en ves d’una sola casa llarga en tenen varies. El foc va cremar unes quantes cases de la zona i alhora de reconstruir-les, el govern va decidir de agrupar les diferents tribus a la mateixa zona i de dividir les cases més llargues en seccions més curtes amb tallafocs entre casa i casa. L’escènica de vida comunal però, es segueix mantenint. Aquesta comunitat en total està formada per unes 6 o 7 cases. La més petita consta de 12 habitacions (o cases particulars) i la més gran de 38. Quan les cases estan plenes (molta gent marxa durant la setmana per feina o a l’escola) poden arribar a viure aquí unes 1500 persones.

El primer edifici és un centre mèdic que espero no haver de visitar. Després venen les cases més noves, fetes de formigó i rajoles i amb connexió via satèl·lit. Per tot arreu hi ha gossos sarnosos i galls corrent lliurement. Els nens ens miren com si veiessin fantasmes (suposo que jo en tinc gran culpa d’això). Deixem les cases i el camí s’estreny metre passem per sobre un rierol. Arribem a la zona comuna on hi ha un pavelló poliesportiu amb un escenari i una pista de bàdminton, una cantina on els nens de l’escola dinen, un safareig per rentar la roba, un parell de casetes i les escales empinadíssimes que porten a l’escola que hi ha dalt del turó.  Voregem el turó i creuem un altre pont sobre un rierol, aquest amb més aigua que l’anterior. El pont ens porta directament a Sebiru (que és el nom del rierol), la casa on viurem. Aquesta no té tan bona pinta com les que hem passat a l’entrar al poblat. Aquesta casa és molt llarga i es veu més vella que les anteriors.

Ens rep un grup de gossos gairebé sense pel per culpa de la sarna. Creuem una petita porta de fusta i entrem a la part comuna de la casa. Allí ens reben un grup de dones que estan teixint una espècie de tapissos/catifes molt típics d’aqueses tribus. El nostre guia xerra amb elles, ens ignora i no tradueix res. Descobrim que les nostres maletes es troben dins d’una de els habitacions i suposem que aquesta serà la casa on ens instal·larem. Entrem i la dóna de la casa ens rep i ens convida a “Tang” de fruites del bosc i galetes. L’home de la casa apareix treu una ampolla de guisqui reomplerta de vi d’arròs casolà. Ens serveix un got a cadascú. En Sidek que és musulmà i està en ple ramadà no toca res.

El guia xerra amb els amos de la casa en la llengua de la tibu, ell també és Iban (el nom de la tribu) i com que tots es consideren família algú ha cregut que seria bina idea que ens acompanyés. No tradueix res. El jefe dels sondistes que és molt bon paio i que algo capta de la conversa em va traduint el que diuen. Sort en tindré d’ell els propers dies.

Aquesta serà la nostra casa a partir d’ara. Conviurem amb aquesta família. La dóna ens cuinarà, l’home ens portarà en barca, dormirem al seu menjador i farem servir el seu bany. Perquè aquesta família i no una altra? Doncs perquè aquesta gent tenen terres on s’ha de construir la presa, i com a part de la compensació per les terres que perdran, a part del preu que acordin, també els pagaran lloguer per la casa, el menjar, la barca, i a més a més els donaran feina fent de guies o ajudant als sondistes. Amb aquest acord pagarem preu d’hotel per dormir en matalassos a terra, menjar arròs bullit, dutxar-nos en al pati de la casa i fer servir un forat com a cagaderu. Tenint en compte que la presa serà un gran impacte, a mi em sembla just (total, això ho paga el client).

Com que encara queden un parell d’hores per a que es pongui el sol sortim amb la barca per arribar fins a la zona on ha d’anar la presa.  Les marques a la vora del riu demostren com de buit baixa el riu.  Les roques del fons comencen a treure el cap amenaçadores com mans esquelètiques que busquen un lloc on aferrar-se.

És curiós veure els punts on convergeixen un afluent en el que no hi ha tala d’arbres i el riu principal. L’aigua de l’afluent baixa neta i cristal·lina mentre que l’aigua del riu principal baixa plena de fang i llims que no tenen lloc on fixar-se en les zones desforestades. A banda i banda del riu s’aixequen parets verdes. La vegetació sembla impenetrable.

Passem els últims campaments de tala d’arbres que hi ha riu amunt. És curiós, però a vegades la natura ens demostra lo insignificants que som. Quan un veu la devastació que l’esser humà provoca sembla que el mal sigui irreparable, però aleshores passes al costat d’un moll abandonat i veus que la jungla poc a poc a reclamat el lloc que li pertanyia. Els troncs que feien de pilastres del moll ara els devora lentament l’herba que s’hi enfila. Les peces metàl·liques abandonades es corroeixen i desapareixen molt més ràpidament que no pas les estructures fetes a base de troncs. El que no fa tant era gris, ara torna a ser de color verd. Potser no som tan dominants com ens creiem, potser hi ha una petita esperança que abans de carregar-nos el planeta, la natura ens demostrarà la verdadera jerarquia.

Tornem a la casa on ens esperen de nou amb té i galetes. Sortim a la zona comú i contemplem el treball que fan les dones. Els demano permís per fer fotos, tot i ser molt vergonyoses, al final em diuen que si. Els pregunto que quan tarden en fer un d’aquells tapissos i em diuen que per a un de mida mitjana es poden necessitar un o dos mesos. Una de les dones treballa en un de molt llarg que en total trigarà més de sis mesos en completar. La majoria de teixits els fan per encàrrec i cadascun costa uns quants centenars d’euros. El més curios de tot és que el teixit que fan servir no és ni llana ni fil sinó escorça d'àrbre. 

Sopem amb la família de la casa. Tot i que nosaltres hem portat menjar sembla que el tracte és més aviat fer algo simbòlic: nosaltres portem el suficient per no buidar el rebost de la família però després ells ens donen el que volen. Avui per sopar, sopa de gall, arròs i curri. Els companys de viatge és queixen que el gall no és gaire tendre perquè es passa el dia corrent pel jardí. Si sabessin el que la gent a Europa està disposada a pagar per un pollastre d’aquests tot i no ser tan tendre om els de granja.

Després de sopar toca fer bogada. Com que em van avisar amb un sol dia d’antelació que marxava cap al camp, no vaig tenir temps de portar la meva roba a la bugaderia (si, he de fer servir la bugaderia cada setmana perquè a l’hotel on visc foten unes clavades de por per rentar la roba i no tenen una rentadora pública com tenia a  Lawas). La roba es renta en una galleda al pati de la casa, el mateix lloc on un es dutxa, per tant aprofitaré i faré les dues coses alhora. Abans però passarem pel bater. A l’Àsia el tema bater va d’extrems. O et trobes una tassa que funciona amb botonets i d’on surten tot de rajolins (a vegades de colors), o t’ho fas com pots en un forat intentant mantenir l’equilibri sobre dos maons. Com era d’esperar, al mig de la jungla pocs rajolins trobaràs. Pel que fa al paper de bater... em va fer molta il·lusió quan el tercer dia d’estar allí va aparèixer una bossa de rotlles d’Scotex. Suposo que algú coneixia els costums tan estranys del occidentals i van fer pujar una mica de paper de cul. Fins aleshores vaig haver d’adaptar-me al sistema asiàtic de la manguereta i la palangana. I no entraré en detalls perquè sé que alguns de vosaltres llegireu això mentre mengeu. Per cert, l intimitat també deu ser algo molt occidental, perquè aquí, la única separació amb la cuina on sempre hi havia algú fent alguna cosa no és més que una paret de cartró amb els forats tapats amb bosses d’arròs budes i una porta de fusta mal collada.

Una mica més lleuger surto al pati on mentre rento la roba inicio una ofensiva frontal contra l’exèrcit de mosquits que ataca els meus turmells. Tot i que me’n enduc molts per davant, crec que al final vaig perdre la batalla. Amb la roba neta i estesa en un dels cables que pengen al pati és el meu torn per fer net. He robat un parell de pastilles de sabó i ampolletes de xampú de l’últim hotel que m’aniran la mar de bé aquí. Jo com si fos a casa meva, em trec la roba, m’ensabono i m’esbandeixo amb l’aigua que surt d’una espècie de dutxa que hi ha perillosament a prop de l’única bombeta que il·lumina el pati. L’endemà quan surti a recollir la roba estesa m’adonaré, que el pati, al igual que la part del davant de la casa és una zona compartida, separada entre casa i casa només per una reixa de corral i que el veïns es passegen amunt i avall mentre tu rentes la roba o et dutxes, i que per tant no és mala idea deixar-se la roba interior posada mentre un es renta, no fos cas que provoquéssim algun ensurt.

  

Ja dutxats i sopats tornem a la zona comuna. Uns llegeixen el diari, jo el meu llibre, altres fumen i miren les papallones... quan de sobte el nostre guia s’aixeca seguint un d’un dels nois locals (el que portava la barca aquesta tarda i que a partir d’ara ens acompanyarà en cada caminada per la jungla) i als pocs metres es gira i em pregunta si el segueixo. Jo no en tinc ni idea de que passa, però per sort el cap dels sondistes m’avisa, ens inviten a prendre una copa i és de molt mala educació dir que no així que ja ho saps, a seguir-los.

Dit i fet, anem cap a la casa (o habitació) del nostre amic. Allí ens han preparat uns gots a terra i uns plats amb carn de porc fumada. Ens asseiem al voltant dels gots i l’home treu una ampolla de guisqui reomplerta de vi d’arròs i una altra ampolla de tres litres de Walker (aquesta si mig plena de guisqui). Mentre el nostre guia xerra amb l’home, sense traduir res es clar, jo em dedico al que conec, el guisqui. El mestre que se n’adona de lo ràpid que he buidat el got me l’omple, aquest cop fins dalt. Mal fet, l’endemà correrà el rumor que l’occidental té tolerància (total per dos gots de guisqui) i acabaré odiant el vi d’arròs.

Finalment és hora d’anar a dormir. Al menjador de la casa on ens hem instal·lat ens han deixat tres matalassos dobles enrotllats al costat de la tele i 5 coixins. Com que el grup el formem dos per part dels sondistes, dos per part del client i jo els números surten ràpid. Dos dos i un. A mi em toca dormir sol! Tot i que això de dormir sol és un dir. Seguim roncant tots junts al menjador, i a alguns el guisqui els ha afectat més que a d’altres i els roncs són més forts.

I fins aquí el primer dia. Com que aquest post era massa llarg l’he dividit en dos. L’altra meitat en uns dies.

Au, bona nit!