Ressano Garcia

Quan et diuen que la pròxima destinació és Ressano Garcia, per a construir una presa a l’Ikumani river no sona del tot malament. Quan et diuen que Ressano Garcia és el punt fronterer entre Moçambic i Sud Africa, no sona malament. Ara, quan descobreixes que el riu en el que treballaràs 10 hores al dia, al creuar la frontera se’l coneix com Crocodile River, la cosa ja no sona tant bé.

Després de dues hores de cotxe per recórrer 90km d’autopista arribem al poble. Triguem dues hores per tres motius:

1.    El transit sortint de Maputo és com a qualsevol altre capital del món: horrible.

2.    L’Autopista no és més que una carretera com la de Tarragona-Valls. Un carril per sentit, sense mitjana i amb un voral prou ample per a que els cotxes lents el facin servir com a carril addicional arribant a trobar-te fins a quatre cotxes en paral·lel.  Com a bona autopista en alguns trams (quan no hi han semàfors) es permeten els 120 km/h. Però només en alguns trams, i això ens porta al tercer punt.

3.    Quan el tram de 120 km/h passa automàticament a 60 km/h i hi ha un control de velocitat amb una càmera mòbil i una desena de policies plantats al darrera, et costa una mitja hora arribar a un acord acceptable per a les dues parts. Al final el meu conductor va estalviar-se una multa de 30 euros posant-ne 10 a la butxaca de la nostra amiga policia. Amiga perquè al tornar cap a casa ens volia tornar a parar i una setmana després, quan hem tornat a pujar ens saluda i (com que el conductor ara ja s’ho coneix i va a poc a poc) amb caxondeo gira la càmera cap a la nostra direcció.

Al final entrem al poble. Després del controlde velocitat comences a trobar cases penjades al vesant de les muntanyes. Cases senzilles, fetes de maó i llaunes sense pintar. Pocs metres abans d’arribar a la frontera la vida a la vora de la carretera s’intensifica i trobes tot de gent venent coses de tota mena: menjar, alcohol, tabac, recanvis pel cotxe, targes pel telèfon, telèfons, sexe, drogues i tot tipus d’objectes robats a Sud África i que acaben de creuar la frontera.

Just abans del primer control depassaports agafem una sortida a ma dreta i baixem cap al poble. L’asfalt desapareix i el camí de terra dona pas a un carrer boterut que serpenteja poble endins. DVDs pirates, fruita, sabates, vestits amb la bandera australiana, morters, en aquests carrers es ven de tot. Trobem el nostre contacte i ens guia a través del poble. Passem pel costat de la planta de tractament d’aigües. Una piscina de decantació i uns bidons que fa més de 30 anys que ningú manté. Enfilem amb el cotxe per un carreró de roques que creua el que sembla un mercat. Arribem a les vies del tren i allí el túnel de drenatge d’un dels barrancs ens serveix per creuar l’altre banda de les vies amb el cotxe.

Allí hi ha la bomba d’aigua que abasteix el poble. El nostre guia ens informa que ara mateix es el punt més negre. En els últims dies han “desaparegut” un parell de persones en aquest punt. Tots entenem que vol dir per  desaparegut. Seguim perun camí estret i mig amagat per les herbes. El camí s’acaba a al vora d’un toll on les dones renten la roba i es renten elles mateixes. L’enginyer local que ve amb mi no pot parar de mirar i és que això és el que té ser pastor de la teva parròquia, debilitat per les dones mig despullades!

Aparquem el cotxe sota l’hombra d’un arbre, agafem les nostres coses i enfilem cap a les vies del tren. L’única forma d’accedir al lloc de treball. Caminem un quilòmetre per les vies no sense contemplar altres tolls amb dones rentant.

Finalment deixem la via i baixem cap al riu.

Consells:

·     No us quedeu sols, que un vigili sempre,

·     No us apropeu massa  a l’aigua,

·     Si l’aigua es ràpida i hi hacorrent és segur,

·     Si l’aigua esta en calma i res es mou, aneu amb molt de compte.

·     Els cocodrils no avisen, si el veus de lluny fes una foto, si el veus a prop... ja és massa tard.

  

Descarrego els meus trastos i em disposo acomençar amb els meus mapes. Els companys em deixen sol i marxen a xerrar am buns locals que estan pescant a la vora del riu.

Comencem bé, primer consell fora. No passa res, estic prou lluny del riu per no preocupar-me. Segueixo treballant. Vaig buscant defectes a la roca, punts que a l’hora de la construcció de l’embassament puguin representar  zones de debilitat. Segueixo un dels dics intrusius i em porta directament cap al’aigua, cap a un toll que queda darrera les roques, protegit de la corrent i per tant amb aigües tranquil·les. Maco, els companys em veuen i s’apropen, es preocupen per la meva seguretat i els demano que es quedin, que un vigili i que l’altre m’ajudi a acabar ràpid i sortir d’allí com més aviat millor.

Acabem la feina en aquest costat del riu. Hauria de creuar a l’altra banda però l’aigua és massa profunda i hi ha massa corrent. Avui no podrà ser.

Una setmana més tard, quan tornem al lloc trobem un grup de gent pescant i un d’ells fa servir una barca. Barca, a tot n’hi diuen barca. Unes llaunes mal soldades que floten a l’aigua. El convencem per a que ens ajudi a creuar el riu.

Pugem a bord i ens acotxem. Si ens quedem de peus ens garanteix que bolcarem. Ell rema amb un pal on hi ha enganxat dos tapes d’alguna galleda. Les aigües estan tranquil·les mentre avancem per la vora del riu. Jo m’adono que davant meu hi ha una galleda per aixecar aigua. Miro millor i veig que algo d’aigua hi ha al fons de la barca. Ressegueixo la vora de labarca hi veig uns quants forats deguts a la corrosió del metall. Sobretot seguretat.

Em remuntat uns metres riu amunt quan el nostre taxista decideix encarar la barca cap al mig del riu, on hi ha les corrents més fortes formant uns quants ràpids. Entrem a la corrent i entenem de cop a que es referia amb el risc de bolcar la barca. La corrent és molt forta i colpeja la barca de costat. L’aigua ens vol encarar riu avall però el nostre conductor s’esforça a mantenir-la perpendicular al riu. Aprofitant la corrent es deix anar i amb l’empenta creuem els ràpids fins a una zona de matolls on l’aigua és més tranquil·la. Rema fins a una platja que hi ha a la vora i desembarquem,uns tres-cents metres més avall d’on volíem anar però ja ens va bé. Jo seguiré amb els meus mapes i prenent mesures mentre els altres es dediquen a contemplar l’aigua. Mentre prenc mesures a la vora d’un toll tranquil sento uns sorolls que m’incomoden molt. No sé que és ni ho vull saber. Marxo d’aquella zona sense tenir totes des dades que volia, però millor això que res, i millor això que ser el pròxim “desaparegut”. Al final marco el punt per al sondeig amb esprai per fer grafitis (normalment faria servir pintura fluorescent però d’això aquí no se’n troba), prenc les coordenades del punt i tornem cap a la barca. La tornada és tant moguda i imprecisa com ho ha estat l’anada. Tot i que l’home s’havia ofert a portar-nos de gratis perquè estem fent feina per al poble, li donem una bona propina (és probable que quan comencin els sondejos ens faci falta la seva ajuda i per tant val més deixar-lo content).

Després d’haver creuat el Crocodile river en dues direccions, d’haver passat una bona estona a la vora de l’aigua i d’haver sentit sorolls estranys decidim que ja és hora de tornar cap al poble . Desfem el camí per les vies, tornem al cotxe i parem al restaurant per encarregar algo de menjar. Com que tardaran 45 minuts en cuinar el que hem demanat aprofitem per fer una visita a l’estació del tren del poble.

L’única forma de transportar les eines és a través de la via del tren. Després d’una sèrie de reunions hem acordat amb l’autoritat ferroviària que farem servir per al nostre transport una de les maquines que normalment fan servir per a les feines de manteniment. Volem comprovar l’estat de l’estació, el millor punt per fer la càrrega... llogistica.

De camí cap a l’estació te n’adones del mal que ha fet la guerra en aquest lloc. La guerra i el caràcter Àfrica. Aquesta gent són capaços de fer grans coses, però totalment incapaços de mantenir-les. Amb el temps t’adones que aquí les coses és més fàcil construir-les de nou queno pas mantenir-les i arreglar-les de tant en tant. I aquest poble no és diferent.

El poble està dividit en dues parts, una, la moderna són tot xaboles de llauna i alguna de maó. Les tendes són branques irregulars entrelligades com es pot i cobertes amb un tros d’uralita o amb una lona de plàstic. L’altra part és la part antiga, la part que durant l’època colonial va créixer a partir de l’estació de tren, la última parada abans de creuar cap a Sud Àfrica. Aquesta zona és ben bé com a les pel·lícules de l’oest americà. Les cases són precioses. Grans, amb porxos de fusta, amb parets sòlides i finestres. Els carrers segueixen un ordre regular, hi ha arbres i voreres. Però tot està abandonat. Roba estesa, un fil de fum o unes llaunes de cervesa t’indiquen que alguna de les cases encara està habitada, però per fora es veuen completament abandonades. Alguna casa encara conserva el número de la porta i en algunes encara s’intueix el color original amb que la van pinar. Però en general totes s’han tornat d’un color grisós trist, els vidres s’han trencat,les portes estan esbotzades i els arbres s’han menjat la vorera. Algun cartell mal penjat i descolorit t’ajuda a imaginar on hi havia un bar, on un barber, un supermercat... visions d’un passat molt actiu que ara no és més que un poble mort.

Una de les cases que fa frontera entre la part vella i la part nova és l’hotel. Dos edificis deixats envellir sense que ningú n’hagi tingut massa cura. Si m’hagués quedat més dies m’hauria allotjat aquí, però els canvis de plans fan que hagi de tornar a Nairobi la setmana següent i per tant no podré gaudir de l’atracció principal de l’hotel. Un cocodril adult que tenen a la recepció. A Las Vegas, a les Bahames, o a Tailàndia val, alguns hotels tenen cocodrils, però també tenen unes mesures de seguretat com deu mana i un subministrament de menjar per que les bestioles no pensin en sopar turistes. Però aquí? La veritat és que no he vist cap carnisseria a prop i si l’estat de la piscina on tenen l’animal és similar al de la resta del’edifici... potser no és mala cosa que al final no m’hi hagi de quedar a dormir.

Com que encara falta una mica per a que el menjar estigui a punt ens arribem fins a la duana. Una conversa ràpida amb el militar que controla els passaports i el convencem que aquell és el millor puntper fer fotos del riu. Ens deix entrar en la zona neutral sempre i quan no intentem creuar cap a la zona sud-africana. Un cop dins això és can pixa. Tot de tendes duty free venent alcohol i tabac. Gent venent de tot, gent preguntant-te si vas cap a Sud Àfrica per creuar amb tu, gent col·lant-se perun forat a la balla, i nosaltres fent fotos del riu i de la frontera.

A la dreta Moçambic, a l'esquerra Sud Àfrica 

Amb la curiositat satisfeta tornem al poble asatisfer els nostres estomacs. Dinem un plat combinat i contemplem com un grup de turistes comparteixen una cervesa en companya d’una de les noies. Clarament una noia de lloguer, però aquesta és blanca i això sorprèn, perquè si en un poble com aquest hi ha dones blanques prostituint-se vol dir que hi ha molt denegoci.  De fet mentre feia els mapes he trobat paquets de preservatius per totarreu. Tots per estrenar però.

Després de dinar tornem cap a la capital, això si, de camí tornem a saludar la nostra amiga policia i torna a fer veure que ens fa una foto amb el seu radar.

Un cop a casa tot segueix igual, el jacuzzi espera i sen riu de tu mentre et dutxes fent servir una gerra de plàstic i un dels bidons d’aigua de reserva perquè ja portem quatre dies sense aigua i la cosa pinta que seguirà així fins que marxi. Els companys de feina decideixen anar a sopar fora i tots comenten que volen veure el partit (tots menys un que em va fer caure de cul a terra quan durant el partit del Shaktar em va preguntar “així doncs, aquest tal Messi és famós?”, pakistanesos, no els treguis del seu criket). Dos minuts abans de començar el partit em sorprenen aixecant-se de la taula i disposant-se a marxar. Però no volíeu veure el partit? Si, però a casa. I no ho podíeu dir abans?! Ha de ser ara a dos minuts del xiulet inicial? Com que un partit de cricket dura hores (o fins i tot dies) no entenen que perdre’s els primers deu minuts d’un Madriz-Barça és un sacrilegi! Que hi farem, segons quines coses no les entendré mai.

La setmana que ve torno a Nairobi. Aquest cop tinc tres setmanes de festa i com que ve la Luc de visita anirem a fer un tomb per Kenya i si tot va bé a pujar el Kilimanjaro. Ja aniré explicant que tal va el viatge.

Abans de marxar de Maputo hi havia una cosa que havíem de fer. Un bon dinarot a la vora del mar.

Diumenge vam baixar amb els companys de pis cap al passeig marítim on hi ha el club nàutic.

El club nàutic se suposa que és un dels millors llocs de la ciutat per menjar peix i marisc i això s’ha de comprovar. Potser no tenim dutxes d’aigua calenta, però us deixo unes fotos de la meva llagosta per fer salivera!

Un petó molt fort a tothom!!!

This is Africa

Quatre mesos després d’aterrar a Nairobi pucdir que he arribat a Àfrica. Si, Nairobi està al continent africà. Si, Kenya està al continent africà, i si, està ple de lleons, zebres, elefants i de més. Però l’Àfrica real, la de veritat, aquesta l’he conegut en les dues últimes setmanes a Moçambic.

Diumenge dia 20 de Març deixava Nairobi per volar cap a Maputo per portar a terme la campanya d’investigació de camp per a l’ampliació de l’embassament que ha de proveir d’aigua a Maputo (capital de Moçambic). Diumenge per la tarda i dilluns pel matí va ser tot el que vaig tenir per gaudir dels encants de la capital de l’antiga colònia portuguesa. No gaire temps ho reconec, però prou per adonar-me de la importància de la meva feina. La meva habitació tenia jacuzzi, dutxa, aire condicionat, a la casa tenia televisió per satèl·lit, equip de musica i tele “grande que te cagas”, servei que et cuina i renta la roba, a 200m de l’oficina... només hi havia un petit problema. Aquí a Maputo no pots confiar en tenir aigua i/o electricitat, per tant totes les comoditats es quedaven en una espècie de provocació: “mira tot el que tens però no pots fer servir!!!”. Realment necessiten que arreglem i ampliem aquesta presa!

 

De fet el projecte és tan important que no només està esponsoritzat pel Banc Mundial sinó que el mateix president de la república vol una copia de tots els documents que produïm! (ja puc fer bona lletra!).

Total que dilluns, sense donar-me temps a aclimatar-me a la calor i la humitat del país, directe cap a la frontera amb Sudàfrica que és on es troba l’embassament de Corumana.

Arribem tard, tot i que només es troba a 100km de la ciutat i que fins a la frontera amb Sudàfrica hi ha bona carretera, el problema és quan deixes l’autopista per dirigir-te cap a l’interior. La carretera es va estrenyent i l’asfalt va desapareixent fins a quedar només un camí de terra irregular i amb bestiar per tot arreu.

El campament és molt prometedor. Ens serveixen sopar a la vora de la piscina, menjar per a tres persones costa uns tres euros. La meva casa té tres habitacions, cuina, bany amb aigua calenta, menjador i aire condicionat, és l’allotjament de Supervisor segons em diuen, els sondistes no tenen ni aire condicionat ni aigua calenta, però tenen una tele (que no funciona). A més m’han donat un mòdem USB que també em servirà de telèfon. Amb els dies aprendré que: l’aigua calenta no sempre funciona, l’aire condicionat para i no torna a engegar, la cuina fa saltar els ploms, la nevera no refreda, el bar de la piscina només obre quan tenen menjar i això només passa quan ho encarregues amb antelació, i no sempre. El mòdem deu funcionar de maravella, però sense el PIN no puc fer trucades, em diuen que m-han enviat un mail amb el PIN, fantastic, com suposen que llegire el meu mail? i quan tres dies després em passen el PIN descobrim que aquesta companyia en particular no té cobertura en aquesta regió, però com diuen aquí “This is Africa” (això és Àfrica). La piscina si que està sempre operativa i plena de cloro, però això no evita trobar-hi tot tipus de vida animal nedant a l’aigua, entre d’altres serps.

Una nit després d’un llarg i calorós dia de treball vam decidir anar a banyar-nos sota les estrelles. Jo feia el mort mentre contemplava les estrelles; i es que si hi ha alguna cosa que realment era un luxe, era el cel, lluny de tota civilització la quantitat d’estrelles que il·luminaven el cel era impressionant. Estirat a l’aigua controlava càncer al nord, el cinturó d'Orió a l'oest, verge començava a aparèixer per l'est i al sud, com sempre la creu envoltada per les properes estrelles del centaure; Sirius i Canopus dominant el cènit. Una nit preciosa. Mentre floto en aigües poc profundes alguna bestia se’m posa a la cara i l’aparto d’un cop de ma, per la mida deu ser una llagosta de les que omplen els camps del voltant. Maleïda bestia m’ha destorbat el moment de relax! He sentit com queia a l’aigua prop d’un dels sud-africans amb els que comparteixo la piscina. Automàticament l’home comença a cridar: “Mamba! Mamba!” El bot que vaig fotre podria guanyar-me un parell de medalles als jocs olímpics. Tot i que era de nit i que fins i tot a la llum del dia l’aigua de la piscina no és gaire transparent, amb l’ajuda d’unes xancles, l’home la caça i la tira fora de la piscina per després rematar-la a cops. Així mig esclafada no sembla gran cosa, només una petita cria de serp, segons em diuen, segurament una Mamba marró, que tot i ser cria poden arribar a ser més venenoses que les adultes. A partir d’aquesta nit ja no vaig jugar més a fer el mort a la piscina. Eh, però This is Africa!

La zona de treball és a la vora de l’embassament. Amb l’ampliació les aigües pujaran uns 6 metres i en la zona on treballem el relleu no és prou alt per acomodar tanta aigua així que s’haurà de construir una presa addicional per acumular aigua, a més construiran un canal de seguretat per quan hi hagi riuades fortes l’aigua es pugui evacuar per aquí i no posar mes pressió sobre la presa principal. El camp és gairebé pla, cobert d’herba daurada de metre, metre i mig d’alçada. Ideal per a tot tipus debesties. Les poques instruccions que vaig rebre abans de pujar cap aquí eren, quan vagis a fer mapes ves amb molt de compte amb la fauna salvatge (m’ho van repetir unes quatre o cinc vegades). La veritat, força decepcionant. Només un parell de paparres als braços. No vaig topar amb cap serp tot i que si que vam trobar una muda de pell d’una Mamba Verda (1.5m de pell), no vaig veure els hipopòtams que poblen les aigües del riu, i personalment no vaig veure els cocodrils tot i que els sondistes si que el van veure nadant a la vora d’on ells bombaven aigua i les dones del poblat recollien aigua i rentaven la roba. I es que... This is Africa!

On si que vaig veure animalons, molts, masses va ser al campament. Tothom et diu que aquí a Moçambic hi ha molta malària, i de fet tothom amb qui he parlat que ha passat una temporada llarga per aquí tard o d’hora l’ha agafada, però en aquest campament... impossible. La malària es transmet a través dels mosquits i jo tenia el millor repel·lent de mosquits que es pot trobar. Cada nit tenia la guarda reial a la meva porta. Fins a deu granotes instal·lades al meu porxo menjant qualsevol mosquit o grill que s’apropés massa a la meva porta. Això si, les llagostes, mantis, escarbats i d’altres eren massa grans i aquests podien passar. Res com un bon sofregit de tomàquet amb uns quants insectes dins! Entre la llum i l’oloreta del menjar molts acabaven caient a dins, si te n’adonaves els treies, però si no... This is Africa! Una dosi extra de proteïnes! Total a Tailàndia són una exquisidesa! L’únic animal que no em feia tanta gràcia trobar-me era el cent-peus. Els que trobem per casa no són gran cosa i amb un cop de sabata soluciones el problema, aquí la cosa canvia. Aquí fan més d’un pam de llarg, son negres i gruixuts i amés venenosos com escorpins. En les dues setmanes que he estat al campament n’he matat tres: el primer al menjador de casa meva, el segon va aparèixer entre les caixes de les mostres i el tercer... el tercer va aparèixer mentre escrivia a l’ordenador, estirat al llit. En el silenci de la nit vaig començar a sentir un cric-cric molt proper. Vaig mirar al voltant i no vaig veure res,vaig seguir al llit, escrivint. El cric-cric seguia i quan vaig detectar des d’on venia... allí estava sortint d’un dels forats a la paret de la meva habitació! Un centpeus llarg i negre! Li vaig fotre una bona flitada i la bestia va començar a donar bots i a l’igual que un escorpí va doblegar la cua (potes del darrera) i va començar a picar-se a ell mateix. Als pocs segons va deixar de moure’s. A partir d’aquella nit cada dia quan anava a dormir no parava de sentir sorolls estranys i sospitosos, però per sort no me’n vaig trobar cap més. Aranyes si, moltes, de fet una es va ficar dintre els meus pantalons però la vaig fer fora a base de flit. Però de tots la bestiola més empipadora eren les formigues. Tenien el cau al meu lavabo i cada cop que entraves sortien en massa i resseguien les teves petjades. Per tant ja us podeu imaginar que aquest no era lloc per seure i llegir el diari mentre un reflexiona en com solucionar els problemes del món. Aquí has d’anar per feina, i si la cosa pinta llarga posar els peus en alt, sobre el bidet. This is Africa!

 

Però hi ha un animal que si que vull destacar. Com a bon català poques coses s’aprecien més a taula que un bon plat de conill amb caragols. Bé, suposo que aquí a l’Àfrica la cosa deu ser més aviat Cargol amb conills veient la mida de l’exemplar!

 

Ahhh el poblat. Civilització! Un lloc a la vora on pots comprar cervesa freda, carn i farina de moresc. Peix també en venen de congelat, però és molt millor comprar el peix fresc acabat de pescar a l’embassament i que et venen els nens que de tant en tant curiosejen al voltant nostre. Civilització... aquí la gent dorm a terra, els més afortunats a sobre d’una manta directament al terra. Per parets quatre llaunes rovellades o un grapat de canyes. Els més afortunats han pogut comprar maons que fabriquen aquíal poblat mateix i tenen una paret una mica sòlida. Un parell de botigues esponsoritzades per una companyia telefònica proveeixen els habitants de la zona dels productes més bàsics. Farina, ous, aigua embotellada, esprai mata-insectes, paper de cul, espelmes i refrescs. El poblat té dues zones de mercat: un mercat fixe on venen verdures, bé, on venen tomàquets, cebes, alls i bananes i fins i tot algun dia cacauets crus, l’altre mercat és mig improvisat i no és permanent. Aquí és on es pot comprar carn o peix. El poblat també té una carnisseria on pots comprar carn (suposadament certificada pel veterinari), normalment nosaltres compràvem la carn aquí. Quan compràvem vedella els nois deien que segurament ens estaven venent gos. Si era així he de dir que la carn de gos està boníssima!

 

La resta del poblat xaboles amagades entre l’alta herba a les que s’arriba a través de camins plens de brossa.

 

Una cosa que m’ha sorprès molt d’Àfrica és laquantitat de coses que no arribes a veure. M’explico: quan condueixes pels camins o per la carretera sembla que la regió estigui deserta. No veus vida enlloc, de tant en tant una barraca aquí, un ramat de vaques allà, però poca cosa més. Però en realitat és com anar a buscar rovellons. No es veuen, però quan en trobes un, a la vora n’hi ha molts més! Aquí tot queda amagat per l’herba, i quan creus estar sol et gires i veus un nen assegut sota un arbre, des d’allí vigila un ramat de cabres que abans no havies vist i allà a la vora hi ha una cabana feta de canyes que havia passat desapercebuda. Si segueixes el caminet que porta a la cabana te n’adones que més a prop n’hi ha una altra, i una altra, i més enllà, darrera una petita elevació del terreny hi ha un grup de cases, algunes son cabanes on viu gent, d’altres són botigues i una altra fa de bar. I tu des de la carretera no hauries dit mai que hi havia tanta vida amagada darrera les altes herbes.

 

Aquí el dia comença molt aviat. A quarts de sis ja hi ha sol, però també es pon molt aviat, a les sis de la tarda ja es fa fosc. Durant el dia el sol crema de valent i al camp no hi ha cap ombra on refugiar-se. Dinem cap a migdia, quan el sol apreta més. Per raons logístiques els sondistes m’han ofert de comparir el dinar i sopar amb ells. Han contractat una dona del poblat que els hi cuina el dinar, els renta la roba i els plats. Per sopar ens ho fem nosaltres, cada dia cuina un. La meva roba me la rento jomateix, hi ha un safareig  darrera casa meva i cada dos dies rento els pantalons i samarretes plenes de fang. Un cop van marxar els sondistes vaig haver de començar a cuinar a casa meva, aleshores va ser quan em vaig adonar que la meva cuina no funcionava. Per sort,tenia una barbacoa (una llanta de roda de cotxe amb uns ferros soldats que feien de potes) i era bastant fàcil de trobar llenya a la vora. Si no fos perles 12 hores de feina al sol, es podria dir que eren unes vacances de càmping!

 

Ara toca disfrutar de la civilització, de nou a Maputo, amb internet, tele i totes les comoditats que un pot desitjar. Sempre i quan hi hagi llum i aigua corrent.

Un peto i fins aviat!