dimecres, 16 de març del 2011

Nairobi National Park


Nairobi, la gran metròpoli. Una de les ciutats més grans d’Àfrica amb tres milions d’habitants censats i uns altres dos o tres fora de registre. Pol·lució, trànsit infernal, lluites tribals, i un parc nacional que es pot classificar com un dels millors de tota Àfrica.


Quan per primer cop sents a parlar del Nairobi National Park penses que es deu tractar d’un parc urbà, un munt d’arbres, zones de pícnic i un estany amb anecs i barquetes. Doncs bé, tot i ser un dels parcs més petits del país, el de Nairobi té 117 km2, que no és poc, compta amb més de 500 espècies animals i amb un gran projecte de conservació tan de la fauna com de la flora autòctona.

Com que les plantetes no interessen a ningú, parlem una mica dels animalons. El parc conté la major població de rinoceronts negres del món (75 en total), xites, lleopards, lleons, zebres, búfals, baboons, girafes, zebres, més zebres, impales, tot tipus de gazeles, cocodrils, hipopòtams, zebres un altre cop, hienes, tortugues d’aigua, tortugues de terra, infinitat d’ocells, bosses deplàstic, estruços, warthogs i com no podia faltar, zebres. Després de la visita a aquest parc em pregunto  per què han prohibit als restaurants serbir carn de zebra? Si n’hi ha infinitat!
 

Ja feia dies que volia visitar aquest parc, però el fet que estigui tan a prop et fa venir molta mandra. La localització del parc és molt especial. Limita amb els dos aeroports internacionals de Nairobi, amb dues autopistes, amb uns quants barris residencials i amb la terra dels Masai Mara. Al contrari del que un pot pensar, el parc no està tancat. Tot i estar tan a prop de la ciutat, els animals son completament lliures d’entrar i sortir quan vulguin. De fet és força normal trobar-se alguna família de lleons passejant pel pàrquing. Tot i que les zones més properes a les cases veïnes si que estan vallades,  el parc té un corredor natural que connecta amb el Rift Valley per tal de no interrompre les migracions dels animals.

Però anem a la part interessant, a la part que la gran majoria espera des de fa una setmana... al parc no hi vaig anar sol... tenia un acompanyant al cotxe. El meu nou company de pis. Quan l’home es va assabentar que jo volia anar al parc es va apuntar enseguida i es que suposo que no es pot lluitar contra la crida de la natura i la llibertat de la vida salvatge.

Com ja he explicat, en aquest parc t’hi pots trobar de tot, des de tortugues a lleons i cocodrils. El sentit comú et diu que no surtis del cotxe, per a la teva seguretat i per a no molestar als animals.


Els senyals del parc també t’ho diuen.

Però el sentit comú no és tan comú com alguns pensem.


Però el nostre amic tenia una excusa, i es que ell la té més petita.

La càmera.

I s’ha d’apropar més als animals per fer una bona foto. Amb el que no comptava era amb que els animals s’espanten i fugen quan veuen que baixes del cotxe. Fet que es força curiós: com es que no es senten amenaçats per una gran cosa metàl·lica que s’apropa molt ràpidament i fa molt de soroll, però tan bon punt pares el motor i obres la porta... fugen!


Total, que mentre ell renegava i cridava als animals “hey mate! Turn around! Here Here!”, jo aprofitava la reacció de les besties per capturar les millors fotos.


Un dels límits del parc és el riu que dona pasa les terres dels Massai. La veritat és que no esperàvem veure gran cosa a la vora del riu. Quan vam arribar en una de les zones de descans a la vora del riu ens esperaven un grup de "rangers"  vestits de camuflatge i amb els fusells a punt. Be, ens esperaven... estaven tombats al’ombra d’un arbre esperant que passes algun turista mort de set o amb ganes de fer una excurcioneta.

Nosaltres no teníem set. Bé, si, però portàvem la nostra pròpia aigua. Però la idea de fer una excursió a peu era temptadora. Un dels guardes es va oferir a ensenyar-nos algunes de les sorpreses del riu.

He de reconèixer que aquest cop jo no anava massa preparat. Texans, camisa de màniga curta i bambes.  Per a un safari així no cal dur botes ni mocadors al cap ni pijades d’aquestes. Ara, tampoc cal anar així:


Amb pantalons curts, xancles i gorra WMCY.

La visita guiada va resultar ser molt productiva. No només vam veure forces coses que no hauríem imaginat veure sinó que vam aprendre molt. Entre d’altres coses, que els Masai poden entrar al parc a pasturar les seves vaques només quan hi ha sequía, i que quan ho fan fora de la temporada seca els guardes els han de fer fora i que per tal que no els enxampin treuenels cagarros de les vaques fora de la vista dels guardes. Que els rinoceronts només es deixen veure a primera hora del matí i a última hora del vespre. Que no féssim cas de qui ens digués que els lleons només es mouen per una zona concreta, que els podem veure per tot el parc. Que hi ha moltes zebres (tot i que a mi això ja m’havia quedat clar). Que els hipopòtams són impredictibles, que poden moure’s riu amunt, riu avall varis quilometres en un sol dia (bàsicament l’excusa per justificar que avui no en veuríem cap), que els cocodrils no és mouen massa, i que sempre es troben en llocs amb aigües profundes, per això lagent por rentar la roba només un centenar de metres riu amunt.


Després d’una bona propina al nostre guia tornem al cotxe per seguir la ruta que ens ha indicat. Ens apropem a l’extrem sud del parc i girem radicalment per dirigir-nos cap al nord però aquest cop pel camí que va per sobre les planícies i no seguint el riu. La primera parada l’embassament Athi, un dels més grans del parc i que garanteix aigua pels animals durant tot l’any.  I on hi ha aigua hi ha vida...


Després de fer una mica de camp a través i sortir-nos (sense voler) dels camins marcats al mapa del parc vam tornar al camí principal. La pols del camí envaïa  elcotxe, i el sol del migdia cremava de mala manera. El parc que estava ple de vida feia unes hores ara semblava desert. Sense res que ens fes parar per fer fotos avançàvem ràpidament cap a la part nord del parc, cap a la porta principal, cap a la sortida. Aleshores ens vam perdre.

Una cruïlla no indicada al mapa... total que en ves d’anar cap a l'esquerra vam anar cap a la dreta, cap a l’embassament de l’Eland Hollow. I que ens esperava allí?


Impressionant trobar-se cara a cara amb unabestia així i salvatge!

La veritat és que al contrari del que passa normalment, a la tele semblen més petits. Era enorme. Les potes semblaven barres d’acer. L’esquena recta i el cap alçat, inspeccionant el que l’envolta.


Tot i recordar constantment els documentals de la dos i les noticies del Rioleon Safari on els lleons es menjaven els braços dels nens, la veritat és que respecte molt, però poca cosa més. L’animal es veia molt tranquil. Es va passejar per davant del nostre cotxe varies vegades i va decidir ignorar-nos i caminar pel camí en la mateixa direcció en que anàvem nosaltres.

Ja que anàvem tots en la mateixa direcció... vam decidir acompanyar-lo.


Durant una bona estona el lleó remenava la cuadavant nostre, de tant en tant s’apartava del camí i ens seguia en paral·lel, però sempre ignorant-nos. Aleshores, com que el meu company "la té petita" no li podia fer fotos com deu mana i s’emprenyava. El poc sentit comú que tenia va evitar que baixés del cotxe, però no que amb les finestres baixades comencés acridar “Hey you! Hey look here! Oi!!”. Aquest tio és definitivament tonto.

Al final el lleó se’n va cansar de nosaltres, va marcar el territori amb una pixarada i va buscar un bon arbust on jeura a l’ombra, lluny de la nostra vista. A veure qui és el guapo que ara baixa del cotxe i se l’hi apropa a fer-li una foto? Abans de descobrir la més que possible resposta a tan estúpida pregunta accelero i sortim de la zona. A vegades s’agraeix viure en la ignorància.


Al final vam aconseguir tornar al camí principal i dirigir-nos cap a la zona boscosa. Com ja ens havia avisat el guia del riu, al bosc no vam veure massa cosa. La vegetació era massa densa per endevinar que s’hi amaga al darrera. Una cosa si que vam veure, a que no endevineu el què? Si, zebres!

Abans de sortir del parc vam parar a un dels punts més emblemàtics del parc.  Aquí el 1989 l’aleshores president de Kenia, Moi, va cremar 12 tones d’ivori per captar l’atenció internacional i demanar la prohibició del comerç d’ivori.  I va funcionar. Per acabar citaré el que vadir:

“great objectives often require great sacrifices. I now call upon the people of the world to join us in Kenya by eliminating the trade in ivori once and for all!”

(grans objectius demanen grans sacrificis. Faig una crida a la gent del món per a que s’uneixin a Kenya per tal d'eliminar d’unavegada per totes el comerç d’ivori)

   
Per veure més fotos podeu anar al meu picasa.

Un petó a tots!

dimarts, 8 de març del 2011

L'Eslavó Perdut


Des de fa temps, la  comunitat científica ja sabia que per trobar l’eslavó perdut s’havia de començar a buscar a l’Àfrica.  Doncs bé, l’hem trobat! O per ser més exactes, ens ha trobat ell!

Com que dir noms queda molt lleig ens referirem a l'espècie com a l’Homo de NovaZelanda. No, no és el Carl, el pobre ja en té prou amb la viuda negra. És el meu nou company de pis. Quan ja m’havia acostumat a alabar el bon govern d’Ahmadinejad mentre miràvem pel·lícules de gàngsters ambl’escocès,  ara m’han tornat a canviar el company de pis. Aquest cop ha arribat l’Homo de NovaZelanda.

Com molts de vosaltres ja sabreu, la pel·lícula de El Senyor dels Anells es va rodar a Nova Zelanda. I tot i que es vafer molta publicitat amb lo de que el Golum era un personatge creat per ordenador... era tot mentida. És ben real, i viu amb mi. Tot i que després de fer la peli s’ha deixat una mica i s’ha engreixat uns quants quilos. És el que té la fama!

L’homo de NovaZelanda és una espècie que no destaca per la seva altura però si per la seva panxa (i que ho digui jo té delicte). D’aspecte desendreçat i una mica deixat. La mirada perduda que no saps mai on apunta i només es capaç de concentrar-la en un punt concret quan detecta una de les noies del bar. Aleshores comença a practicar el ritus d’aparellament tan característic de l’espècie: amb l’esquena mig encorbada i el cap mig acotxat, fixa la mirada en la pitrera o la part de darrera d’una, o de varies noies i comença a bavejar desentenent-se de qualsevol activitat o conversa que pogués estar mantenint fins aleshores. Els desafortunats que es trobin a la vora en aquest moment han d’apartar el got no fos cas que la bava hi caigui a dins!

Acostumat a viure en un ambient molt reduït com és l’illa Nord de Nova Zelanda, el nostre espècimen experimenta la necessitat constant de la búsqueda de llibertat. La forma més recurrent per demostrar-ho és deixant totes les portes dels armaris obertes, obrint la porta del balcó i tornant a la seva habitació o deixant la porta de l’entrada oberta i fent-se el sorprès quan algú li pregunta per què no l’ha tancada. Altres formes de demostrar la necessitat de llibertat poden ser el portar uns pantalons excessivament amples que cauen a cada passa, o desaparèixer durant mitja hora sense dir res mentre tot el grup sopa al bar.

Tot i que el cervell de l’Homo de NovaZelandaja es considera totalment desenvolupat encara experimenta certs problemes a l’hora de desembolicar el rotlle de paper film. I es que no hem d’oblidar que el fet de fer girar una cosa de forma circular no apareix en la línia evolutiva fins fa uns 6000 anys ja amb els Homo Sapiens quan aquests inventen la roda. 

Està àmpliament demostrat que el cervell humà es va començar a desenvolupar en el moment en que vam començar a menjar carn vermella. Aquest fet pot explicar algunes de les característiques de l’Homo de NovaZelanda ja que la seva dieta es basa en pollastre (carn blanca). Generalment l’individu s’alimenta per mimetisme: “tu que demanes? Doncs jo elmateix!” Però si per algun motiu decideix optar per la pròpia iniciativa, es decantarà pel pollastre. Hem d’entendre que com a espècie primitiva encara no coneix el concepte de foc, i quan veu algú fumant s’excita i s’enfada de mala manera, i a l’hora de cuinar experimenta greus dificultats quan ha d’encendre els fogons, amb una mica d’ajuda se l’hi pot arribar a ensenyar a escalfar una mica d’aigua per bullir arròs. La tècnica culinària encara és força primitiva, i a part de menjars freds i potser alguna cosa a la brasa el millor que l’espècie ha arribat a desenvolupar és refregir un tros de pollastre en una paella plena d’oli i banyar-lo en mostassa (de la del pot de plàstic, no de la de Dijon ni res gaire sofisticat). La tècnica de colpejar el tros de carn perquè es desfaci una mica i es cogui bé per dins està en ple desenvolupament, però ja es comencen a intuir certes característiques motrius encara no coordinades però molt prometedores.

Tot i haver desenvolupat la capacitat de parlar, el llenguatge de l’Homo de NovaZelanda és molt bàsic i gutural. Li costa comunicar-se amb l’entorn i sobretot li costa molt entendre que hi pugui haver alguna altra llengua a part de l’anglès de Nova Zelanda i accents diferents al de Nova Zelanda. Per la nit els sorolls que surten de la seva cambra mostren l’estret vincle que encara manté amb la natura salvatge: imitant el rugit del lleó, el bram de l’ós o una manada d’hipopòtams aparellant-se.

El concepte d’espai i temps encara no s’ha desenvolupat prou en la cultura de l’Homo de NovaZelanda, i prendre tot l’espai de la nostra "petita" cuina per fer un sandvitx o ocupar dues habitacions pot arribar a ser molt normal, a l’igual que posar-se a comentar el temps un segon després que algú li hagi demanat que s’espavili que la gent té pressa per marxar.

Estudis recents han demostrat que es pot arribar a integrar l’Homo de NovaZelanda en una societat moderna a través de fer-lo participar en activitats quotidianes com ara anar al gimnàs. Per desgracia cap dels experiments portats a terme a data d’avui han aconseguit que l’individu faci altre activitat que anar de la sala de massatges al jacuzzi i a la sauna.

Us passaria fotos o vídeos de tant entranyable espècie d’homínid, però comprendreu que m’he reservat l'edició d’imatges per quan l’estudi definitiu surti publicat a la revista Science, a la Nature, al National Geographic o al Full Parroquial.

Au, un petó a tots i a dormir que ja és molt tard!