dimecres, 23 de febrer del 2011

Si et Portes Bé et Duré a L'Infern


Safari tradicional vs modern 
Des de petit he imaginat que per a fer un safari s’havia d’anar vestit  a lo professor Livingstone, amb un vestit jaqueta de color caqui, pantalons curts, mitjons de llana doblegats sobre unes botes gruixudes i fosques, i un barret enforma d’orinal al cap. Si bé és veritat que anys més tard la cosa a canviat gràcies als del National Geographic, la imatge d’anar de safari no ha canviat gaire. La gent es segueix vestint de color caqui, es segueixen portant botes i mitjons gruixuts i per desgràcia l’orinal s’ha perdut.
Si bé de petit els safaris constaven del professor Livingstone col·leccionant trofeus per la sabana i tot un seguici de portadors carregant  trastos, últimament els safaris s’havien convertit en un grup de eixelebrats en 4x4 perseguint lleons i gaseles amb teleobjectius. Però això ha canviat... si algú pensava que era insuperable trobar-se en el teu primer safari per l’Àfrica fent de conductor i guia amb els immillorables companys (l’iranià i el nepalès), que me’n dieu de fer un safari en bicicleta?
 
A les portes de l’infern
Diumenge 20 de febrer del 2011, el Carl aparca el cotxe al pàrquing de la porta Elsa del parc nacional Hell’s Gate (Les portes de l’Infern). Baixem i ens preparem: càmera, aigua, entrepans i fruita, algo de fruits secs, mocador al cap per a protegir-se del sol, i aquest cop si, crema solar (molta, moltíssima), bambes, roba d’esport i bicicleta. Tot i que es poden llogar bicicletes a l’entrada del parc em portat les nostres pròpies bicicletes. El Carl porta una mountain bike de primera classe (es molt de la bici i del vici l’home) i jo porto la bicicleta de la seva novia, 100$ al xinu, les conseqüències de voler estalviar un parell d’euros en llogar algo mig decent les pagaré més tard.
 
Entrem al parc (25$ per persona més 1$ per bicicleta). El dia és fantàstic, fa un bon sol però també bufa una mica d’aire fresc. El camí de grava s’acaba ràpid i comencem a avançar per la planícia polsegosa vorejant un dels murs que forma una colada volcànica. Passem aquest primer mur i davant nostre s’obren les portes de l’infern. La torre Fisher marca l’entrada a la gorja excavada en la lava. El camí és planer i les vistes impressionants. El dia es presenta prometedor. Tot just passar la torre veiem les primeres zebres. Uncotxe que passa per la vora les espanta i les fa córrer cap al camí principal.
 
 
He perdut contra una zebra
Entre foto i foto seguim avançant pel camí. Les zebres que s’havien espantat amb el cotxe ara són molt a prop nostre, tant que s’espanten quan ens apropem encara més i tornen a córrer. Una creua elcamí just davant meu, l’altra dubte i quan intenta creuar ja és massa a prop nostre i comença a córrer en paral·lel. No era per molestar (anava a escriure putejar, però he pensat que no queda bé escriure coses així al bloc) però en aquell moment tenir un animal tan estrany tant a prop em va hipnotitzar (diuen que aquest és el motiu pel qual són ratllades). Sense adonar-me’n vaig començar a pedalejar i fer fotos seguint la mateixa direcció que la pobre bestia. No me n’adonava que li obstruïa el pas per reunir-se amb l’altre que feia un moment havia creuat el camí. Al final vaig parar per fer una foto ben feta i ella em va avançar i va creuar a l’altre banda. Si no m’hagués parat a fer fotos a l’igual em guanya a mi un burro amb pijama! Ha!
 
Des de dat de tot
Seguint pel camí veiem a banda i banda infinitat de warthogs (Pumbes o porcs senglars berrugosos), impales, gaseles de Grant, gaseles de Thomson, bongos i tota mena d’antílops. Tot i trobar-nos al mig d’una gorja no hem d’oblidar que sóm al Rift Valley i que aquí tot està fet a gran escala. A banda i banda del camí s’estenen prats que un esperaria veure’ls acabar en l’horitzó, però que troben el seu límit en una paret vertical de basalt columnar que s’aixeca un centenar de metres per sobre nostre i des d’on ens vigilen els voltors. Però no són només els voltors els que ens contemplen des de dalt de tot. Uns ulls s’han fixat en nosaltres, i com si estractés d’algú reposant en un banc de la rambla es dediquen a seguir la nostra trajectòria. En aquest cas la parada és obligatòria. No pots passar pel costat d’una girafa massai salvatge i no fer una foto!
 
Sembla que la nostra amiga no té tanta curiositat com nosaltres, i després de bona estona de posar per a les nostres fotos decideix canviar de postura. Nosaltres la seguim com turistes japonesos visitant el parc Güell. Se’n cansa de nosaltres i marxa camí avall. Just en aquell moment ve un cotxe. Quí guanyarà? quí aguantarà més estona? Deu ni do amb la paciència de la girafa. Fins que el cotxe no ha estat ben bé a tocar no ha fet un salt (si, amb poca elegància, però aquestes besties de coll i potes llargues també salten) i s’ha refugiat entre uns arbustos a la vora del camí. Si el que buscava era passar desapercebuda... em sembla que algú li hauria de dir que és massa alta per aquests arbrets, el cap li sobresurt per sobre les branques.
 
He provocat una estampida
Hem deixat el nostre amic llarguerut enrere i seguim pel camí apropant-nos cada cop més a la paret de la gorja. De sobte entre els arbres em sembla veure una zebra i... oh búfals! Aviso al Carl i com que en aquesta zona costa molt veure búfals decidim deixar les bicis a la vora del camí i apropar-nos silenciosament. Comprovem d’on ve el vent per a passar desapercebuts com més estona millor i així poder-nos apropar més al grup d’animals. No sé si algú ho recorda d’altres articles passats, però ni lleons ni hienes ni lleopards, l’animal més ferotge d’aquestes terres és el búfal. Un toro de dimensions descomunals, molt territorial i amb molta mala llet.  Jo recordo això a l’hora que recordo que la meva bici és vermella, la motxilla és vermella i la meva samarreta és vermella. Mmmm... ara no sé que he de fer, si seguir i amagar-me rere un arbre, quedar-me quiet o córrer i arriscar-me a cridar més l’atenció? Decideixo quedar-me quiet mentre el Carl es segueix apropant. De sobte la terra tremola, el soroll és eixordador. No hi hauria més d’una dotzena d’animals però el soroll de l’estampida va ser aterrador. Per un moment  vaig quedar paralitzat, surto corrent fent més clara la meva presència o no em moc? Cap a on corren? Per sort marxen muntanya amunt i no cap a la meva direcció o la del Carl.
 
Tornem a les nostres bicicletes i seguim vorejant la paret de la gorja fins arribar al campament dels guardes del parc.  A partir d’aquest punt hem de deixar la bici i continuar a peu. La gorja s’estreny i segueix el llit del riu. EL camí no és complicat però una dóna vestida amb uniforme militar et diu que et buscarà un guia per no perdre’t. Hi ha diverses opcions, una ruta de 3 hores, una de 2 hores o una d’1 hora en la que pots arribar a veure-ho tot si vas a bon pas. Com que el Carl ja ha vingut altres vegades i no porta calçat per caminar diu que ell s’esperarà i que hi vagi jo sol. A mi ja m’està ve, així faré la ruta d’una hora. El preu del guia és de 1000Sh per grup per a l’excursió de 3 hores. Un amic de la dóna militar em vol clavar el mateix preu per a mi sol i per a una horeta. Casi que caic de cul a terra. Li dic que no gràcies que prefereixo arriscar-me a perdre’m que pagar 10€ l’hora! Que això no ho cobren ni els professionals! La militar intervé i diu que tinc raó, que no ésjust que pagui tant per anar sol i tan poca estona, pregunta que quan estic disposat a pagar. Li dic que 400sh (4€). Diu que la segueixi.  Em guia cap a un grup d’homes que hi ha asseguts sobre una roca contemplant com passa el temps. Els comenta algo en laseva llengua i un d’ells fa que si amb el cap i s’aixeca. Ja tinc guia per al’excurció.
El Massai guia
L’home vestit amb americana, pantalons de diumenge i espardenyes de platja em saluda i comença a baixar pel barranc. Dues coses em sorprenen, una és el fet que sembla força gran, l’altra els forats que porta a les orelles. L’home forma part de la tribu Massai que habita la zona. Abans d’agafar el camí hem pogut veure un grup que cantava la pregaria del diumenge (no, no anaven vestits raros ni saltaven, aquests han estat força occidentalitzats) i riu avall ens hem creuat uns nens vigilant un ramat de cabres. Precisament on hi havien les cabres ens hem desviat per un dels gorgs del riu. L’erosió de les riuades ha tallat la cendra volcànica deixant les formes sinuoses i molt escarpades per les quals ara ens enfilem nosaltres. Per als més pel·liculerus: aquí és on es va gravar la pel·lícula Tomb Rider amb Angelina Jolie.
 
L’aventura s’acaba en un pou del qual no en podem sortir més que desfent el camí pel que hem entrat al gorg. Tornem a la cruïlla on hem deixat els nens amb les cabres i l’home fot un crit als nens. Jo assumeixo que els ha fotut la bronca per ves a saber que.
  
Petit incís. Tot i les ganes que tenia d’esbrinar més coses sobre el meu guia, de saber més sobre la seva vida i la seva gent, vaig abandonar poc després de la salutació principal quan a la pregunta “when was the last rain?” (quan va ploure per última vegada?) ell em va respondre “yes yes”. I és que a part de “yes”, “slow” i “very good” la resta de la conversa-sa va ser en italià (gesticulant i senyalant amb més o menys èmfasi depenent de la importància del missatge).  Servint-se d’alguns d’aquests gestos el Massai (que podríem anomenar Ricard i alguns sabran bé perquè escullo aquest nom i és que em recordava molt al veí de Mont-Ral) em guia cap a una de les parets i m’indica l’aigua (ni de conya veure aigua d’aquí penso jo) però ell insisteix. Faig com que em rento les mans i... ai la ostia! Collons que crema! El Ricard es descollona. Tornem al riu i els nens ara estan cavant un clot (pel que es veu això és el que significava el crit). També em fan veure que l’aigua del riu és calenta. Més avall trobem una espècie de cassoletes excavades a la roca plenes d’aigua, el Ricard insisteix perquè les toqui, però aquest cop no picaré, aquest cop es veu clarament com surt vapor. Davant la seva insistència poso un dit dins i m’escaldo (deu ser cosa del destí acabar una mica gamba a cada excursió que faig!).  A partir d’aquest punt el camí segueix un barranc estret tallat pel riu que es perd gorja enllà. El Ricard em guia al llarg d’uns cent metres pel barranc abans no enfilem paret amunt per tornar cap al campament dels guardes. Quan toca pagar, la dóna militar supervisa la transacció des de lluny, i em diu que li doni tots els diners al Ricard, ella no en treu cap pessic. Com que l’home s’ho ha ben guanyat n’hi donc 600sh en ves dels 400 acordats (el sou de dos dies per amolts kenyates).
 
 
Al campament dels guardes em retrobo amb el Carl, agafem les bicicletes i enfilem el camí de tornada. Durant els primers quilometres desfem el mateix camí per on hem vingut. Poc després de passar el punt on havíem trobat la girafa ens desviem cap al Buffalo Circuit, un camí que segons el mapa no sembla gaire complicat i que ens permetrà fer una mica més de volta pel parc abans de tornar al cotxe.
 
Un bonpedal
Quan portes una bicicleta de 100€ comprada al xinu i pensada per a una noia de 40 quilos i no per a una mole com jo (de muscle i sexapil faltaria!), és previsible que la cosa no acabi gaire bé.  El turó cap a on s’enfila el camí no sembla gaire alt i de fet el camí, tot i fer pujada no és res de l’altre món. A més, parant a fer fotos a més girafes, zebres, warthots i altres besties això serà bufar i fer ampolles! Que t’ho creguis maco!
Primera pujada. Tants dies de gimnàs han servit d’alguna cosa i pugem sense problema... bé, un problema si que el tinc, no sé que passa però em noto raro pedalejant. Segueixo. Següent pujada, resultaque darrera el turó n’hi havia un altre que no es veia, més empinat i alt. Uiui ui que això pinta malament... “Carl, espera que he de parar.” “Ja estàs cansat? “”No pas!” mentre aixeco en una ma el pedal de la bici que m’acaba de caure. La mare del tano! I ara com arribo jo fins al final?! Com podem, tornem a posar el pedal a lloc. La pujada sembla que s’acaba en pocs metres i després segurament ja tornarem al camí principal. Arribo dalt de tot i... on és la baixada? Davant nostre un altre turó, i darrera d’aquest una pujada infernalment vertical cap a un turó encara més alt. Ens diem que el camí segur que es desvia entre els dos turons. Jo segueixo pedalejant i parant cada 100 m a recollir el pedal. Al final decideixo pedalejar només amb la cama dreta.
Arribem al punt entre els dos turons. No hi ha camí alternatiu. Bé, si que n’hi ha un però porta a les centrals geotèrmiques que pinten de blanc el paisatge amb el vapor que surt a pressió fent el mateix soroll que si anéssim asseguts sobre el motor d’un avió. Aquest camí és molt pitjor que el que tenim davant. La meva cama dreta no podrà aguantar una pujada així sense poder-se ajudar de l’esquerra. Abans de començar a pedalejar i baixar cada dos minuts a recollir el pedal decideixo pujar a peu empenyent la bicicleta.
 
Per fi, ja arribem... mmm... encara no... ara si... tampoc... araaaaa... no! Però aquesta muntanya s’acaba mai? Ens trobem un noi francès que ha punxat i parem a ajudar-lo. El pobre ho està passant pitjor que jo. Li oferim de continuar junts però prefereix quedar-se a fumar un cigarret així que nosaltres seguim. Finalment veiem el mont Longonot per sobre el nostre camí. Ara si que ja no podem pujar més!
 
La baixada és genial. Aprofitant al màxim la gravetat per no pedalejar baixem deixant una cua de pols blanca darrera nostre. Bé, jo deixo un rastre de pols, la pols que aixeca el Carl me la trago tota jo, com que no puc pedalejar no el puc avançar! Baixant ens creuen un grup dezebres i una parella de girafes. Finalment arribem a la torre Fisher que indica l’entrada a la gorja. Coix d’un pedal m’espavilo per seguir el ritme del Carl fins arribar a la porta del parc. Deixem les bicicletes i assaltem la nevera en busca d’aigua, fruita i un entrepà.
 
M’ha robat un baboon
Com que el cotxe porta tot el dia al sol, la temperatura interior es realment digna de l’infern. El Carl obre les portes del cotxe per airejar-lo una mica. Poc a poc una família de baboons s’apropa al nostre cotxe. Recuperem les nostres càmeres i comencem a fer fotos als monos. No som prou interessants per a ells i s’allunyen. El Carl deixa la bossa de la fruita sobre el seient del conductor i es dirigeix a desmuntar la bicicleta per embotir-la al cotxe.
Dos segons. Dos segons és el que ha tardat un dels baboons en vorejar el cotxe, entrar per la porta del conductor i endur-se una poma! I a sobre recoxineo, s’asseu davant nostre a menjar-se-la! Serà cab...
El mico s’ja menjat la poma sencera i sembla que encara té gana perquè sembla que està estudiant com tornar a entrar al cotxe. Aquest cop tanquem les portes, carreguem les bicis i marxem deixant el nostre no-invitat enrere.
 
La torre del pescador
De tornada no podem pensar en res més que en una cervesa ben fresca. Parem al primer bar que trobem per la carretera i ves quina sorpresa. La torre de pescador. Un bar amb tot d’animals de cartró-pedra escampats pel jardí. Una tauleta sota un para-sol de canya i una bona cervesa fresca mentre de fons sona música africana. No hi ha millor manera d’acabar el dia!
 
Un petonàs a tots.
Sobretot als futurs pares... Felicitats!

dimecres, 16 de febrer del 2011

Immersió


Teníem pendent amb un dels companys de feina (Simon, Rogers... la veritat és que encara no m’ha quedat clar com es diu el bon home) una visita a la Nairobi de veritat, no la de la classe mitja alta. Ja feia temps que els companys em deien que m’havien d’ensenyar els barris de l’est. I clar, jo no m’hi podia negar.
Teníem dues opcions: cotxe o transport públic. Bé, per començar últimament disposar d’un cotxe és complicat, a més jo no coneixia la zona. I qui pot rebutjar l’oferta d’experimentar el transport públic de Nairobi! Així que sortim de la feina i ens dirigim a la parada de matatus.
Interpretar els matatus és com parlar una llengua estrangera. A tu et semblen tots diferents, bé, no són tots idèntics, alguns tenen llums de colors, neons, llantes i pegatines anunciant com de gran i meravellós és Deu. Un gran merder, caos de crits, gent movent-se, furgonetes pitant... un codi indesxifrable per a mi, però pel que semblava algo molt natural per al meu guia. Va escollir un dels matatus, vam pujar i ens vam dirigir cap al centre de la ciutat.
Per fora els matatus es veuen vells i atrotinats, per dins són molt pitjor, i a més tenen la radio a tope. 30Shilings (30c d’euro) per persona perquè és hora punta i comencem a navegar entre l’embús. Els carrils de la carretera han desaparegut, els semàfors no tenen més raó de ser que els llums de Nadal, les rotondes són un embut i el principal objectiu del conductor és no ratllar el cotxe mentre llegeix els titulars del diari del passatger assegut al seu costat (un dels tres que comparteixen un seient doble).
Unes quantes sotragades després arribem al centre de la ciutat. Encara no havia baixat mai al centre durant el dia i en plena setmana, la veritat és que canvia força. Els carrers estan plens de gent, les botigues totes obertes i les cantonades han canviat les noies de lloguer per llençols on es venen llibres de segona ma.
Ara hem de trobar un autobús que ens porti cap a l’est. Tot i haver autobusos i matatus per totes bandes, és hora punta i la multitud s’acumula ordenadament esperant a poder pujar al bus que els durà a casa. Les cues arriben a les dues hores d’espera.
No val la pena esperar allí dempeus i per fer temps el meu company m’ofereix d’ensenyar-me la seva universitat. La Politècnica de Kenya. Una sèrie d’edificis en una espècie de campus al centre de Nairobi que a primera vista més que una universitat sembla una presó. La facultat d’enginyeria és un edifici quadrat de quatre plantes distribuït en tres fases: la més exterior son uns passadissos que voregen l’edifici, completament descoberts i sense cap protecció del vent o la pluja. Pots recórrer els passadissos al llarg de tot el perímetre de l’edifici. Des del passadís, unes portes reixades (i de tant en tant una finestra també reixada) permeten l’accés a les aules. Capses de formigó amb una pissarra a la paret. El color blanc original s’ha convertit en una barreja de blaus, verds i vermells que deixen intuir fórmules d’anys anteriors. La decoració de les aules; un recull de pupitres i cadires completament descoordinats que molt probablement han estat donats per diferents ONGs i universitats d’altres països. La part més interior de l’edifici, aïllada de l’exterior per portes barrades de ferro conté els laboratoris, tallers i sales d’ordinadors. A l’últim pis, el que a mi em recorda alguna granja industrial resulten ser dues aules que es fan servir per a classes multitudinàries, conferencies, etc.
Fem un tomb pel campus i veiem la cantina. Un cubicle amb una fotocopiadora, un home que ven targetes de mòbil i una petita cuina amb un microones i uns fogons on s’està escalfant llet. M’ensenya la resta de facultats per fora i entrem al teatre empenyent una porta que es nega a obrir-se. Un cop dins no ens hi quedem gaire estona ja que la nostra presència (segurament la meva més que la del meu company) sembla distreure l’assaig de la coral.
Abandonem la universitat i ens dirigim de nou a una de les parades de bus. Encara hi ha cua per una hora. Passem per l’altra parada de bus i res, la cosa no ha canviat. Decidim pujar a un dels bars a fer una cervesa. La primera planta és un menjador, la segona un bar i la tercera un club amb la música molt forta (tot i que ningú esta ballant i la gent sembla més interessada en mantenir converses entre els seus grups). El meu amic deu ser força habitual perquè tan els de seguretat com les cambreres el saluden. Ens asseiem en una taula a la zona sorollosa. Al principi totes les mirades es concentren en mi, l’únic estranger que hi ha al local però aviat la gent comença a ignorar-me. Passa el temps en una conversa amortiguada pel soroll dels altaveus (altrament dit música).
Ens acabem les begudes i ens tornem a dirigir cap a la parada del bus. Ara ja no hi ha cua. Jo segueixo sense entendre com funciona el sistema i com saben quin bus va a on. El meu company busca el bus correcte quan uns homes amb cascs de paleta de color groc ens empenyen cap a un dels busos. Pel que sembla ja va bé. El meu amic em diu que pugi i jo el segueixo. Per dins el bus està tot pintat de negre amb pegatines de Playboy per tot arreu, llums de neó i la musica a tot drap, el que se sent és alguna radio de música cristiana; o això, o hi ha algun negoci anomenat Jesus Christ que no para d’anunciar-se en antena. El cost del trajecte 50Sh (ho trobo un robu).
Hem recorregut pocs metres i ja he descobert que els revisors no porten el casc per fer-se veure sinó per protegir-se. Entre l’amortiguació del vehicle i l’estat de la carretera més d’un cop han topat amb el sostre o la vora de la porta d’on van penjats a la caça de més clients. Per sort abandonem el centre de la ciutat i agafem una autopista. Els dos o tres carrils (és difícil distingir quants n’hi ha) estan completament col•lapsats i ni tan sols els matatus són capaços d’obrir-se pas. Per sort el nostre conductor decideix agafar el carril bus. No, a Nairobi no existeix tal cosa. L’home senzillament ha enfilat el nostre bus a la vorera i amb una roda penjant que de tant en tant rellisca i torna a l’asfalt comença un eslàlom per evitar els vianants. No ho deu fer gaire sovint això d’agafar aquesta drecera perquè aviat es troba amb que la vorera desapareix dins un immens forat. L’intent d’esquivar-lo és inútil i hi caiem de quatre rodes. Sento la roda del meu costat com gira sense tocar el terra, i no sé com ens ho fem, però tal i com hem entrat, n’hem sortit i ens hem tornat a enfilar a la vorera. L’embús és massa per a la paciència del nostre conductor i decideix prendre una drecera tallant pels carrerons de la urbanització que tenim a la vora. En aquest moment ja no penses “ai que encara bolcarem” ara ja només penses “espero que quan bolquem ho fem per l’altre costat i no pel meu!”.
Finalment arribem a Eastlands (no, on jo visc són les Westlands). Entrem en un pub que té molt bona pinta. Dues plantes, terrasseta i cervesa fresca, fins i tot un parell de rosses (però ara que me les miro millor... deuen ser molt simpàtiques...). Fem una cervesa i xerrem. A mi em sembla que això dels barris de l’est no és tant diferent de la zona on visc jo. Li pregunto si aquí és on venen normalment de festa. La resposta; la que m’esperava: “de tant en tant però normalment sortim més per la zona on visc jo” “Doncs anem cap allà no?” “ En serio que vols anar a la meva zona?” “o i tant!”. Així que pago les cerveses i sortim a buscar un altre bus que ens porti fins a casa seva. A la parada del bus aprofita per comprar un parell de xupa-xups per als seus fills.
Un altre trajecte sotragat i parem a la vora d’una carretera força ample i fosca. Bé, lo de parem és un dir perquè el bus seguia movent-se quan en vam saltar. Les voreres no són més que camins de terra separats de la carretera per una trinxera que segurament quan plou va plena d’aigua, ara només recull la brossa dels xiringuitus que hi ha muntats a banda i banda. Com que és tard la majoria ja han tancat, però encara arribem a temps de saludar al Carnicer i al venedor de sabates. Les dues paradetes que i ha a la cantonada d’on viu el meu company.
Ens obre la porta la seva mare. Una dona de mitjana edat però amb la cara cremada per l’experiència i segurament algun fet del passat del que prefereixo no saber-ne res. La casa és senzilla. És un edifici de dues plantes però no n’estic segur que ells visquin en totes dues. El menjador-rebedor és una caixa de formigó amb un sofà per paret menys la del fons on hi ha un moble amb una televisió minúscula on com és normal estan passant una sèrie veneçolana traduïda al Kiswahili. En un dels sofàs el fill gran (5 anys) es fa el despistat per no haver de menjar el sopar, a l’altre sofà la germana del meu company vigila que la filla petita (4 anys) s’acabi el seu plat. Jo m’assec al sofà que queda lliure mentre el seu pare ens vigila a tots des del quadre que hi ha penjat sobre les noies. L’home, guitarrista de professió va morir fa un parell d’anys (en un accident si no recordo malament). La mare dels nens els va abandonar fa cosa d’un any i ni esperen ni volen que torni ja que segurament portarà malalties no desitjades amb ella (és trist i molt fort sentir això però en poc temps he sentit històries molt similars de diferent gent).
Un cop els nens tenen el seu regal ens n’entornem al carrer i comencem la ruta pels bars que hi ha tot just a creuar la carretera. La proposta és començar pel que queda més lluny (uns 200m) i acabar pel que hi ha tot just davant casa seva que és on ens trobarem amb els seus amics.
El primer bar és una carpa amb taules i cadires de plàstic. Un escenari al fons on hi ha un grup tocant música congolesa. Per fer-se una idea seria la típica música afro-caribenya. És divendres i encara una mica d’hora, el local està bastant buit però casi que ho prefereixo, així puc absorbir millor l’ambient. Demanem una cervesa i perquè no, algo de menjar. Quan no saps que demanar: pollastre. Mentre esperem observo i veig la cuina, el que em pensava que era el guardaropia en realitat és la cuina. No veig cap indici de pollastre però si que tenen uns peixos sobre el taulell que fan bona pinta. Ara me n’empenedeixo d’haver demanat pollastre. El peix es veu fresc i de pollastre no se’n veu ni rastre, el més probable és que vagin a una de les tendes del carrer a buscar-ne un que porta tot el dia penjat.
Per sort la cambrera torna i diu que no n’ha pogut trobar. No passa res, ens acabem la cervesa i anem cap al segon bar. De camí uns crits ens atrauen cap a una espècie de mini-xurreria on hi ha una dóna fent xapatis (el pa tradicional d’aquí). La dóna li fot crits al Rogers perquè que ve a ser això de portar un foraster al barri i no presentar-lo! Ens presenten, la dona ens ofereix agafar un xapati, l’accepto amb la condició que em deixin pagar (20sh dos). Lògicament sóc l’única persona de pell més aviat clara que he vist per la zona i tothom em mira però sense gaire interès. Els que coneixen al Rogers (molts) el saluden i em saluden, però sempre molt tímidament. Aquesta dóna és la única que ha demostrat tenir sang a les venes.
Un cop ens hem acabat el xapati entrem al segon bar, el Dallas, un bar típic kenyata. Aquest és enorme. Em recorda els circs de quan era petit. Una carpa enorme amb pals de fusta que aguanten la lona. Una pista central amb un escenari i tot de taules i cadires situades de forma esglaonada al voltant de la pista de ball. A la vora una carpa annexa on hi ha la barra del bar i un lloc de menjar amb un tros de carn de no sé ben bé què penjant d’una reixa.La música ja sonava quan em entrat però les noies del grup eren fora fumant. Al mateix temps que arriba la nostra cervesa entren i s’afegeixen al grup. La música és molt energètica, però la gent la balla molt tranquil•lament. Els nois em recorden al boomerman que es va fer famós al youtube per ballar com si fos de goma, les noies ballen de forma molt sensual (o més aviat sexual) sacsejant-se entre les cames del primer noi que s’ofereix a ballar, i del segon i del tercer... Per sort no ens quedarem a menjar en aquest local. Visita ràpida al bany per buidar la cervesa acumulada (per cert el pixodrum és igual que el del camp del Nàstic) i cap a l’últim bar. El Flowers.
No, no és un bar amb només homes vestits amb cuir i samarretes de malla. És un bar de lo més normal i bastant ben muntat s’ha de dir. L’entrada plena de còdols és la zona de pàrquing (tot i que aquí poca gent té cotxe). A ma dreta queda la cuina, un espai obert on hi ha un foc de carbó i... millor no miro més perquè aquí si que menjarem. Al mig del jardí-pàrquing hi ha un toll, llac, piscina rústica (com se’n vulgui dir) i un pont de fusta que la creua. A l’altra banda del pontet el bar. Un sostre de canya amb una barra al mig i taules als voltants. El lloc perfecte excepte per un pòster del Madriz a la paret prop del vàter (serà el paper?). En un racó ja ens esperen un parell dels seus amics. Un enginyer, un no se que i un advocat tot i que aquest em confessa que va comprar el diploma a un falsificador (força normal aquí). Més cerveses i demanem algo per sopar. Nyoma Choma! Avui per fi provaré la famosa carn de cabra a la brasa! Mig quilo o un quilo? Mare, no tinc tanta gana, agafem mig quilo no? En aquell moment no hi vaig caure i vaig demanar mig quilo pensant en compartir-lo entre els dos. Després vaig veure que hauria d’haver demanat un quilo o fins i tot més.
No sé quanta estona vam esperar, però el Rogers es preocupava ja que amb la nova llei els bars han de tancar a les 11. Al final va venir la cambrera amb un bol i una gerra d’aigua calenta. Ens vam rentar les mans, tots. El cuiner apareix amb un tros de cabra rostida sobre una fusta de tallar, la posa sobre la nostra taula i comença a torcejar-la. Al voltant de la fusta tot de sal. Tan bon punt acaba de tallar-la n’agafa un tros, se’l posa a la boca i marxa tan content. Suposo que això era la senyal, el tret de sortida, part del codi secret que encara no he après a desxifrar. Tots es llencen sobre la pobre cabra. Un quilo hauria donat per més sobretot ara que me n’adono que no era per dos sinó per cinc o sis! Error de principiant, no tornarà a passar (o si).
Mig kilo de cabra, unes quantes cerveses, una bona estona xerrant amb els amics d’en Rogers, tot per 450sh. Però si hi ha bars aquí al Westlands que et cobren el doble només per una beguda!
Són gairebé les 11 i és hora que comenci a passar. El Rogers truca a un amic seu que fa de taxista perquè m’acompanyi a casa. L’home no apareix, el tornem a trucar i diu que ve una mica de tard. Ens dirigim cap a casa seva per trobar-nos a mig camí. A partir d’aquí la cosa es torna surrealista. Arribem a un portal d’entrada a un bloc de cases on ell vivia abans. A fora hi ha dues noies i un noi embolicats amb mantes, sembla que muntin guàrdia. Me’ls presenta però no acabo d’entendre bé qui són. El que si entenc és que entrem dins per anar a veure el pare d’aquesta gent que no sé ben bé qui és ni si ens rebrà amb els braços oberts tan tard. Per sort quan comencem a caminar arriba el taxista. Ho haurem de deixar per un altre dia. Pujo al taxi, hi ha una noia asseguda al costat de conductor. Automàticament assumeixo que com que és un servei nocturn la seva dona l’acompanya per fer-li companyia. El Rogers també puja. Vindrà amb mi fins a Westlands i tornarà amb el taxista. Normalment amb enviar un sms dient que has arribat bé ja n’hi ha prou, ell ho vol comprovar en primera persona.
Durant el viatge creuem alguns dels barris on hi van haver les matances després de les eleccions del 2007. A mi em semblen tranquils, però tots els companys de viatge coincideixen en que no els agradaria passejar per aquella zona i menys de nit. Parem a posar gasolina, m’estic pixant de mala manera, però al igual baixo del cotxe després dels comentaris! Finalment arribem a Westlands, el taxista pren un carrer que a aquestes hores estarà ple i col•lapsat, és on hi ha tots els bars i discoteques. Jo personalment no hauria girat aquí, però com que ell no és d’aquesta zona potser és l’únic camí que coneix. No ben bé. Resulta que la noia que s’asseia al seu costat no és la seva dóna, és una clienta més del taxi. Quan baixa del cotxe ens n’adonem que va vestida “pa matar”. Tot i compartir el taxi decideixo que li pagaré la carrera completa ja que també portarà el Rogers de tornada cap a casa.
Finalment arribem al meu barri, i juraria que vaig detectar incomoditat i por en el taxista mentre el guiava pels carrers foscos i atrotinats de la zona on visc. Potser el meu barri no és tan “bé” com pensem. Ens acomiadem, li deixo els diners al Rogers i el taxi desapareix en la foscor del carrer. Jo camino el tros que queda fins al meu edifici. M’agrada respirar la nit després de passar-ho bé. (estic fet tot un poeta! Hehehe)
Fins la setmana que ve!
PS: vaig considerar que no era apropiat portar la càmera en aquesta aventura i el mòbil que tinc la qualitat és pèssima. Així que avui només tenim lletra.
Nota mental: m’he de comprar una càmera de butxaca (espera assegut maco).

dimecres, 9 de febrer del 2011

Longonot 2776m


The natives were Africa in flesh and blood. The tall extinct volcano Longonot that rises above the Rift Valley, the broad mimosa trees along the rivers, the elefant and the giraffe, were not more truly Africa than the Natives were –small figures in  an immense scenery”                               Karen Blixen, Out of Africa

Tot i haver de posposar la meva immersió amb els natius fins al divendres que ve, encara em quedava una cosa per descobrir l’autèntica Àfrica... L’alt però extingit volcà Longonot que s’aixeca sobre el Rift Valley.

 

Un cop abandones Nairobi per la carretera principal que porta cap a Uganda i Sudan vas pujant de forma suau però constant pels altiplans que envolten laciutat. Pel camí, el que ja s’ha convertit en la visió típica de Kenya per a mi: gent a la vora de la carretera, uns venent fruita, d’altres carbó, panotxes, sal o senzillament gent caminant o empenyent una bicicleta amb destinació qui sap on. A mig camí passem pel costat d’unes barraques on s’anuncia el millor Nyoma Choma del món (carn de cabra a la brasa) i pel que m’explica el Michael (manager australià) és ben veritat. Per desgràcia quedarà apuntat a l’agenda per anar-hi un altre dia i es que si hi ha una cosa que no canvia mai en un bon nyoma choma són les gairebé 3 hores que comporta l’experiència, i avui no tenim temps per això.

El que a casa es consideraria un conductor suïcida aquí és el més normal del món. De fet arriba un punt en el que si el Michael (avui condueix ell) no avança un camió a mitja corba sense visibilitat i amb un matatu venint en direcció contraria, tens la impresió que estàs perdent el temps fent cua. La gent creua la carretera de quatre carrils sense pensar massa en les conseqüències, i això que hi ha passos de zebra a mitja autopista! Bé, hi ha passos de zebra...

 

 ...i passos de zebres.

 

Quan per fi la carretera deix d’enfilar-se sense indicar-te cap a on et porta, arriba el moment màgic en que mires a la teva esquerra i veus la vall, però no és una vall qualsevol. És l’impressionant Rift Valley que s’estén als teus peus. El lloc on vam començar a donar els primers passos com a espècie. I allà al mig, solitari però imponent el mont Longonot, un volcà extint que tot i tenir 2776 metres d’alçada ara mateix queda per sota del nostre cotxe.

 

Abans de dirigir-nos cap a la muntanya parem a Delamere a esmorzar una mica i comprar aigua per a l’excursió. Te i Spanish omelet (truita amb tomàquet i pebrot) mentre en Michael ens explica la historia del tal Delamere.
Es veu que l’home era un terratinent anglès que no parava massa atenció a les seves terres de la Gran Bretanya. Quan la situació econòmica començava a ser bastant insostenible va hipotecar totes les seves terres angleses i va comprar terres a Kenya. Aleshores Kenya era poc més que tribus nòmades, alguna població minúscula i campaments anglesos que poc es paraven a mirar la terra. El tal Delamere va començar a implantar tècniques de cultiu modernes a les seves terres i amb això va crear una moda. Va encendre la metxa de la revolució agrícola en aquesta zona. Les conseqüències les pot valorar cadascú a la seva manera. Va permetre donar de menjar a molta gent, va enriquir a uns pocs, va permetre crear nuclis urbans i sobretot va fer que una enorme part de bosc tropical desaparegués per convertir-se en terres de conreu.
Les terres ara son propietat d’un net o besnét que és a la presó per haver-se carregat a trets intrusos no desitjats. Elprimer cop el van deixar anar per considerar-ho en defensa pròpia, però elsegon cop ja no va colar.

 

Deixem Delamere i fem una petita parada turística al llac Elementaita. Un dels llacs on es pot veure la marea rosada que formen els milers de flamencs tan típics de les postal africanes. Com que no és l’objectiu d’avui, ni tenim ganes de travessar la multitud de barraques amb venedors de souvenirs,  ens conformem amb una visió llunyana del Guerrer Massai Dormint (muntanya que recorda tal figura) i les fotos llunyanes d’un petitíssim grup de flamencs. I és que encara no és la temporada per veure flamencs. Ja tornarem més endavant.

 
 

Finalment arribem als peus del Longonot. Des de l’entrada del parc (20€) no sembla més que un turonet. Això serà com pujar ala roca foradada de Mont-Ral. Ingenu de mi! Comprovo que ho tingui tot a punt: calçat còmode, pantalons còmodes, mocador ganàpia pel cap (no em vaig endur cap dels meus barrets) un litre d’aigua, unes galetes, càmeres i au, a caminar!

 

Podríeu haver-me avisat que no portava crema solar i que a l’altura que estem i en plena estació seca és com posar el cap dins el forn! Em nego a penjar fotos meves, però si us voleu fer una idea de com vaig acabar, agafeu un tomàquet, li pinteu uns ulls i aquest sóc jo! Cada matí quan em miro al mirall penso en aquell acudit de l’Eugenio: el saben aquel que diu que és un guiri que le pide consejo al camarero para poder ligar. I el camarero li diu “cuando veas una mujer que te guste le dices Viva la madre que te pario!” En això que el guiri va paseando por la rambles i ve una morena despampanante i le grita “A ti te parió una madre!” Ella que se gira, lo mira i li contesta “i a ti te pario una gamba!”

 
Total que la caminadeta al final només va resultar ser d’un desnivell de més de 900m a través de camins empinats i plens de pols, sense una hombra on refugiar-se. Una horeta més tard (amb el Michael liderant l’expedició a ritme de recordman olímpic) arribem a la vora del cràter del volcà. Les vistes són fantàstiques. Des d’on som podem contemplar la vall del Rift, el llac Naivasha i l’interior del volcà, curiosament molt més verd que tot el que l’envolta. No ens aturem gaire estona perquè tot i que som dalt de tot del volcà encara no hem fet el cim. Encara ens queda una hora de camí vorejant el cràter i pujant per pendents de tefra (cendra volcànica) abans no arribem a la part més elevada de la muntanya.

 
Ara si. Ara em sento com el rei lleó contemplant tot el domini de la vall. Amb les muntanyes dels Aberdares (ja envaig parlar el desembre passat) i el mont Kenya que mig s’intueix a l’est, el llac Naivasha al nord, la terra dels Mara a l’oest i la planícia infinita cap al sud. Just abans del llac Naivasha s’intueix l’entrada al parc Hells Gate. Un parc on a part de veure molts animals també es poden observar molts fenòmens geotèrmics (incloses varies centrals elèctriques) i que hem decidit que serà el pròxim objectiu i que el creuarem en bicicleta!

 

Mirant cap a la terra dels Mara es veu foc,però està molt lluny. Assumeixo que son les típiques cremes que fan els nadius per a millorar les terres de pastura. Ens asseiem i mengem la fruita que portàvem de Delamere. També ens n’adonem que les ampolles d’aigua que el Michael havia comprat s’han quedat al cotxe. Compartim la meva aigua (més tard, baixant me n’enpenediré! Però és que és de ser buena persona eh!). Començo afer fotos del cràter, de les vistes, dels companys, del remolins de pols de la plana, del foc a la distancia quan... que és això blau que hi ha aquí a la vora? Algú està fent foc aquí al costat? Que raru... emmmm nois, sóc jo o el fum és cada cop més dens i més gros? Potser hauríem d’anar tirant. Baixem una mica per la vora del cràter i obtenim una millor visió del que passa. La mare del tano! És un incendi i està a pocs metres d’aquí! El foc està pujant pendent amunt i molt ràpid! Nois... CORREU!!!

 

Al final vam aconseguir sortir de la zona de perill. És el que té córrer per la vora d’un volcà, tu recorres un cercle petit però muntanya avall estàs deixant enrere molt de tros. El vent bufa en direcció contraria al foc, tenim una vall pel mig i seria molt raro que ara passes res. Traiem les càmeres i a fer el turista! No cada dia et trobes amb un incendi al mig d’un volcà!


La baixada sense aigua es va fer eterna, a aquestes alçades jo ja entrava en fase llagosta (o tomàquet, gamba, guiri de les rambles, cul de baboon...) i el meu cos demanava hidratar-se. Mentre baixàvem vam veure pujar la brigada anti-incendis. Un grup d’uns deu o dotze vilatans armats amb ampolles de 7up plenes d’aigua i bastons, només un d’ells portava un matxet, alguns anaven vestits com si vinguessin de l’oficina. Nosaltres vam seguir baixant. Com s’ho van fer per apagar l’incendi? No ho sé. Però el diari d’avui portava que dels varis incendis que hi va haver el cap de setmana, la majoria van ser apagats per gent de les viles properes. Només un incendi va servir-se d’avions i va ser al parc d’Aberdares.

Al final vam arribar al cotxe, vam beure l’aigua que havíem deixat escalfant-se dins el cotxe i vam tornar cap a casa on vaig omplir la banyera i em vaig dedicar a llegir Out of Africa.

 

Molts petons a tots!

PS: sabíeu que el Joan Clòs ara també viu aquí a Nairobi? L’han fet director de Habitat ONU i la seu es troba aquí. Encara no me l’he trobat però si l’arribo a veure li preguntaré si ha vingut a “matar mosquits amb elefants” una de les seves frases cèlebres.

Com sempre podeu veure més fotos al meu picasa.