dilluns, 27 de desembre del 2010

Cap a Sydney!


Pensaveu que us en salvarieu? No pas!!!
Ara mateix em trobo a l'aeroport Changi de Singapur i encara em queden dues hores per embarcar cap a Sydney, i aprofitnant que ara tinc el meu super Macbook air puc escriure un nou capitol!
I es que en aquests últims dies hauré acumulat més punts de companyies aèries que en l'últim any i mig! En 20 dies faré Nairobi-Amsterdam-Barcelona-Singapore-Sydney-Singapore-Barcelona-Amsterdam-Nairobi! en total unes 80 hores de viatge! ara si que sóc un Willy Fog!!!
Plegar de Nairobi va ser fàcil. Després de passar-se tot el dia treballant, corrent a casa a fer la maleta, a sopar amb el Carl, i a esperar el xofer que em portés a l'aeroport.
Feia temps que no em resultava tan fàcil fer una maleta com quan vaig marxar de Nairobi. I pensar que l'empresa em pagava fins a 20 kilos d'exés d'equipatge (en total en podia portar 66!) i jo amb... posa que en total això pesa com a molt 4 kilos! Si, el pròxim cop que torni ja ho ompliré de souvenirs! 
 
L'avió estava previst que sortís a les 23:00, però al final sortim mitja hora més tard. Hakuna Mattata! i es que això és Àfrica!!! (intentaria moure el cul com la Shakira, però aquí a Singapur segurament et poden posar a la presó per fer algo així). Per sort, aquest cop si que volem amb un avió de KLM. Avió nou, ben equipat i sense apagades completes de llum (com va passar amb el de Kenya Airways abans de despegar d'Amsterdam a l'anada). 
Sorprenentment he pogut dormir bastant durant el vol i arribo a Schipol esperant-me trobar el merder que tant s'havia vist a tots els telenoticies. Si que quedava algo de neu als sostres, però ni molt menys el que jo m'esperava. I l'aeroport, comlpletament desert, res de gent dormint per terra ni vols cancelats. Tot molt tranquil. Millor, així arribaré a casa a l'hora prevista.
A barcelona em venen a recollir els pares i cap a caseta, que és Nadal i s'ha de cel·lebrar! Com cada any, sopar a ca la Nuri (ma tieta) amb la familia de ma mare. Al final del sopar amic invisible i... Sorpresa!!! torno de la cuina de fer cafè i me'ls trobo a tots amb caretes de negritus cantant una versió de "yo soy aquel negrito..." adaptada a el Pau fa 30 anys. I és que ja ho diuen que n'hi ha més a fora que a dins! Però em va fer molta il·lusió! Un peto molt fort a tots!
Després de sopar de festa amb el Jordi i el Miguel. Quan només tens 48 hores per compartir amb els amics i la familia, dormir és tot un luxe! La nit va acabar aviat. Sobre les 7. L'endemà Nadal!
El dia de Nadal, com sempre al mas. Menjar, crits, nadales, més crits, el Jul bordant, més menjar, més nadales... en resum, un dia de Nadal perfecte, com Deu mana! Pel vespre tornem a sortir amb els amics, aquest cop amb el Zoel i el Gerard (que consti que no he posat Gera eh!!!). Entre vols, festa, menjars excessius i no parar d'anar amunt i avall la nit no s'allarga gaire, només fins a quarts de tres. I ja va bé perquè a les sis ja he d'estar d'empeus per anar cap a Barcelona a agafar el vol cap a Sydney. 
Un vol de 30 hores sempre és pesat, però volar amb Singapore Airlines fa que la cosa sigui molt més fàcil (a veure si paguen algo per la publicitat). Com a mínim en aquests avions t'hi caben les cames! Això si, comença a ser una mica sospitós que cada cop que volo a través de Singapore no hi ha cap conexió disponible i sempre m'he de passar mig dia a l'aeroport! Per sort, ho tenen molt ben muntat. I és que amb diferència l'aeroport de Singapur és el millor del món! restaurants, botigues, gimnàs, piscina, sales per dormir, zones de relax, jardí de cactus, jardí de girasols, jardins penjants, jardí de papallones, locals per fer massatges... no, no he comprobat si hi ha final feliç, però m'he fet fer un massatge de reflexoterapia que m'ha deixat com nou! això si, tal com he sortit d'allà he anat directe a una de les butaques de la zona de relax i... bé, debia roncar bastant perquè la noia que tenia al costat s'havia canviat de lloc quan m'he despertat hehehehehe. 
 
El millor de tot però és que si estàs de transit i tens prou temps entre vol i vol, t'ofereixen un tpour turistic gratuït per la ciutat! Ara fa dos anys ja ho vaig fer i pensava que no valia la pena tornar-ho a repetir, però com que tenia 11 hores per passar com pogués doncs m'hi he apuntat. I la veritat és que deu n'hi do de com de ràpid canvia aquesta ciutat. Gratacels nous, més terreny guanyat al mar, noves autopistes... i és que Singapur no té res a veure amb aquell port de pirates que sortia als llibres de Sandokan. Ara Singapur és la Suïssa de l'Àsia. No només perquè els cafès valguin 4€, ni perquè tinguin lleis super estrictes com no poder mastergar xiclet en public o no poder portar més d'un paquet de cigarrets a sobre, sinó perquè aquí la gent te molts calers i s'inverteixen molt bé! Ah, i que el país és minuscul!
 
Els carrers estan nets, la gent condueix de forma civilitzada, el transport públic funciona a la perfecció, el 80% dels habitatges són de protecció oficial... el paradís! sempre i quan tinguis pasta per poguer-t'ho permetre clar!
Després del tour he hagafat el metro per baixar a la ciutat. Com que l'altre cop ja havia visitat el centre, chinatown i little india, aquest cop m'he perdut pel batti Malay. Una mica decepcionant. tot eren xinus, i és que ara Malasia està ple de xinus i per tant no es pot dir que fos una estafa, però no era el que m'esperava. És com si anesis a veure un barri català a Italia i tot fossin lolailos de Santaco (si que són catalans, però no vindriia a ser el mateix). He dinat en un lloc de fideus de la Energy Union (o algo així) on ja veure, quins seran els efectes secundaris (fideus amb anec i sopa d'acompanyament no arribava als 3€ en una ciutat tan cara com aquesta!) Si sentiu que han posat en quanrentena un vol que anava cap a Sydney... el culpable és el patu.
 
Després de dinar, un tomb pel barri i cap a l'aeroport, a fer-se el massatge als peus, la bacaina i ara a escriure això! que guai que és tenir un portatil com deu mana i free Wi-Fi!!!
Ara us he de deixar perquè mbarco en mitja hora i encara he de passar el control de seguretat i portant un patu a l'estomac potser no passo el test de detecció d'explosius!
 
Un petó a tots i el pròxim des de Sydney!
Bon any a tothom!!! 
Aquest article va sota l'etiqueta de Down Under perquè l'escric de camí cap a Austràlia i no des de l'Àfrica! 

dimarts, 21 de desembre del 2010

"I had a farm in Africa, at the foot of the Ngong Hills..."


Buf, entre elpont i que vaig escriure l’últim article el dimarts aquesta setmana serà molt curta i per tant no hi haurà res per explicar… bé, res a part de que vaig fer 30 tacus, que la celebració es va convertir en una baralla matrimonial, que divendres vam tenir el sopar de Nadal de l’empresa i diumenge vaig davallar a l'infern per tornar a pujar al paradís… a part d’això res d’especial.

Anem per parts…


30 TACUS:

Si, un cop més he passat el dia del meu aniversari ben lluny de casa. Comença a ser una tradició. No era la idea que tenia pensada per celebrar el canvi de dècada, però els plans mai surten com tens pensats.

La meva intenció era passar el dia el més desapercebut possible i a la nit anar a donar un tomb amb els companys de feina. El plan va sortir bé, massa bé! Era hora de plegar i li pregunto al Carl que quin és el plan, nem a sopar, sopem cadascu pel seu compte i sortim després... em diu que porta masses dies anant a dormir tard per culpa de les discusions que té amb la novia i que avui no sortirà! Decepció. Jodic que jo sortiré igualment, ni que hagi d’anar sol, em mira estranyat i li aclareixo que no penso passar el dia dels meus 30 anys a casa amb el nepalès murmurant les seves pregaries! No Way!

Hòstia! Esveritat que és el teu aniversari, i tant que surto, avui ens ho passarem bé, deixa’m organitzar-ho en un moment. Jo m’enduc als companys de pis al supermercat i els proposo que s’apuntin a la nit. És com proposar-li a un de laFAES que faci de padrí en una boda gay. La resposta és que els sap greu però que no vindran, total l’endemà tenim el sopar d’empresa i això ja cobreix el cupo de socialització pel mes de desembre.

Res, arribo acasa i el Carl ja havia parlat amb l’australià per anar a sopar fora. El restaurant força bo. Ostres, llagosta, bon vi blanc, cigaló de rom i per rematar-ho un plat de profiterols amb una bengala i tots els cambrers cantant Happy Birthday! Després de sopar...Black Diamond... per fi coneixeré el super local on tothom va de festa i de que tant en parlen. Però abans hem de passar a buscar la novia del Carl per casa seva...
Petit incís. Nosé fins a quin punt ho he explicat abans, però aquests dos porten dos mesos barallant-se i tallant. Ell es passa el dia dormint a casa d’altre gent per no arribar a casa i trobar-se-la borratxa i amb ganes de brega. Un dia em va espantar el comentari que ell va fer per telèfon “t’està bé, vas ser tu la que es va colpejar contra la porta” i és que és el típic comentari que no vols sentir mai! Però una investigació mes a fons a part del que he vist darrerament ha resultat en que o el tio aquest és el psicòpata més planejador del planeta i ho té tot molt ben calculat, o realment ella és una borratxa super agressiva i amb molta mala llet. Personalment jo em decanto per la segona opció després de sentir testimonis d’amigues d’ella i d’ell explicant com arriba borratxa a casa casi cada dia, com quan s’emprenyen i ell acaba dormint al nostre pis ella porta un altre tio al seu llit i com li llença ganivets a mitja discussió.  Però la culpa en veritat és dels dos. Ell té 42 anys, ella només 19 ell és de fora i té un sou de puta mare, ella és d’aquí i no té on caure morta així que ell li paga totes les festes i espera que ella torni a casa a mitja nit en ves d’estar disfrutant amb les amigues. Vamos, que no tenen remei.

A lo que anava, fem unes copes de porto mentre esperem que ella arribi. S’obre la porta iarriba tota suada. La conversa va més o menys així:

-Com és que estàs tan suada?

-Allo Baby, el taxi anava massa lent i li he dit que parés que jo seguiria corrent. Anem a l'habitació un moment? – això ho diu mentre li salta a la falda i li comença afer petons, jo assegut al sofà del costat-

- No, canvia't ràpid que és l’aniversari del Pau i anem a celebrar-ho...

-Uix felicitats!– es gira i em fa un pico, es torna a girar cap a ell- vale, però acompanya'm a l'habitació i ajuda'm a canviar-me... Per cert, he fet uns amics que ens han invitat a una festa on les noies hem d’anar en topless i als nois els hi fan mamades quan ho volen... si hi vols anar a mi no em fa res mentre estiguis amb mi... aquests tios tenen una coca molt bona...- a ell automàticament li canvia la cara, però més que enfadat se’l veu decepcionat.

-n’has pres?

- no... bé, potser n’he provat una mica... –probat? Per tal i com va anar la nit jo diria que va acabar amb les reserves de coca de tot Nairobi!

Total, que alfinal aconsegueix que es canviï, que puji al cotxe i després de 10min de viatge on el comentari més repetit va ser: “carinyo, el Pau no té perquè saber-ho això”, arribem al Black Diamond. Un carrer comercial ple de bars i molta gent, entrem pel que semla el portal d’un centre comercial i pujem per les escales. Una porta amb un segurata... sembla un bar normal i corrent, però em diuen queaixò és el famós Black Diamond. Entrem... efectivament és un bar normal i corrent. Una barra de bar, una pista de ball i unes taules altes amb tamborets al voltant, un grup de música en directe i una terrassa força gran que dóna alcarrer. No està mal, sobretot perquè el grup ho fa bastant bé.
Comencen a aparèixer les amigues d’ella. Per sort no van ni la meitat de revolucionades que ella. Cerveses, tequiles, moltes felicitats i ballar, de cop l'Erika (la novia del col·lega) puja a l'escenari, parla amb el guitarrista i torna. Toquen el Highway to Hell d'ACDC i abans de passar als White Stripes... Happy Birthday to Pau! Si això ho fa un dj el foten fora del local! Però em va fer il·lusió! Soc un tou...

La nit anava passant, tots ballàvem i bevíem cervesa, ens ho passàvem bé, les noies ara ballaven amb un, ara amb l’altre... i aleshores una noia que passava per allà es posa al costat del Carl i comença a ballar amb ell... Per a que es feu una idea el Carl fa gairebé 2m d’alt, va pelat al zero i porta ulleres, quan balla sembla que tingui algun tipus de problema de motricitat. Així que el ball espot considerar de tot menys una cosa sensual, i per suposat la música no era res de bailar pegados es bailar, sinó més aviat techno. Algú a sentit l’alarma de tsunami? No? Doncs aquí n’arriba un i ve a arrasar-ho tot! Apareix l’Erika i comença a recriminar-li que balli amb una altra noia, i li pregunta que si quan ha sortit a la terrassa sol (que és l’única forma d’anar al bater) ha anat a buscar una amiga d’ella per tirar-se-la (apunt ràpid: ellà creu que l’altre dia quan la noia aquesta es va quedar a dormir a casa d’ells el Carl va esperar aque ella s’adormís per tirar-se a la amiga... que més voldria ell). Jo llògicament no sentia res, la conversa me la van explicar després, però pels gestos d’ella  no feia falta traducció. Aleshores ell intenta marxar, ella l’agafa de la samarreta i el comença aestirar, xoquen contra la cabina del DJ i fan caure una llum, ell intenta sortir del local abans no els facin fora, ella el segueix estirant de la samarreta... els segueixo per intentar posar pau, me’ls trobo a fora, ell arraconat contra una paret i ella fotent-li cops de puny i patades, ell amb cara d’acollonit, l’agafo a ella per la cintura i hi intento parlar, sembla que es calma, no, no m’escolta, es desfà de mi i s’hi torna a llençar, apareixen els segurates, una l’agafa pels braços i l’altre per les cames, se l’enduen al carrer, l’escena sembla treta de la pel·li de l’exorcista. La cosa es calma, el Carl té alguna rascada al coll i un bon cop a les costelles, però sobreviurà. Passa una estona i ella torna a aparèixer, els segurates es posen pel mig. Ella vol les claus de casa, ell les tira a terra, davant d’ella per no apropar-s’hi. Ella les agafa i marxa emprenyada amb un amic de rastes. Sorprenentment no ens fan fora a nosaltres (tampoc és que haguessim fet res mal fet però normalment en aquestes situacions tan els que reparteixen com els que reben son expulsats del local, i més aquí que ella sempre deixa molt bones propines als de seguretat). No no, tornem a entrar, demanem una cervesa i ens asseiem fora. Les amigues d’ella segueixen al local, cap a marxat amb ella, de fet venen a parlar amb nosaltres com si tot fos tan normal. El Carl decideix que aquesta és la última, que això fins ara sempre passava a casa i que ara que ha passat en públic el millor és acabar-ho aquí. Jo innocent de mi me’l crec. Als dos dies tornaran a estar junts i es que ell l’ha de fer fora de casa, però com que ella no té on anar li fa pena i l’acaba perdonant.

Al final a les 4:30 tornem cap al meu pis (on ell té, de forma ja oficial, una habitació per a nits així).

A les 7:30 ja estic dempeus, el dia promet fer-se molt llarg. El Carl ha desaparegut. Més tard descobriré que ha anat a casa a recuperar les claus i a dir-li que ha de marxar. Encara estan junts.

Arribo a l’oficina i tothom ja se n’ha enterat que ahir va ser el meu aniversari i em feliciten, em preparen un mega pastís a la sala de reunions i esmorzem tots junts.
Per sort no tinc massa feina urgent per fer i faig veure que treballo mentre somio en lo bé que estaria al meu llit quàdruple (ho he comprobat i hi cabo jo 4 cops sense problemes).
Per fi són les 4 de la tarda, hora d’anar cap al sopar d’empresa! No, no es sopa a les 4 però s’ha de creuar mig Nairobi i això pot comportar entre una i dues hores.


SOPAR D’EMPRESA

La gent comença a arribar sobre les 5, alguns no arriben fins gairebé a les 8 que és quan comencem a menjar. Restaurant libanès. Molt bo. L’empresa ha comprat un parell de capses de cervesa que s’han d’acabar, la gent s’ho pren al peu de la lletra. La majoria dels companys locals aprofiten i s’emborratxen, alguns amb els que fins aleshores havia tingut una conversa agradable ara costa d’entendre’ls.  Jo no vec gaire, no perquè tingui una ressaca de campionat sinó perquè condueixo, i de nit a Nairobi s’ha d’anar amb compte i més a la zona que hem de creuar per anar cap a casa. Em passejo entre els diferents grups de gent. Em presenten amigues,germanes, dones, filles, el que al començament interpretava com un gest afectiu de la secretaria mig borratxa em comença a preocupar, m’aparto d’aquell grup.Els australians s’estan foten les cerveses i tenen intenció d’allargar la nit... mmm... sembla un bon pla. Miro al voltant i veig al Nepalès amb cara de preocupat. Osti, es veritat! Si són gairebé les 10 de la nit! Me’l miro, em mira,i no em dona temps a girar la mirada que ho deix anar: “potser ja és hora d’anar fent un pensament no?” AAAAHAHHHHHHH el mato, el matooooooo!!! És el sopar de Nadal de l’empresa i tenim tanta beguda com vulguem gratis!!! Com vols anar cap a casa ara? Busco a un dels xofers per veure si els hi puc encolomar el mort... un porta un parell de cerveses a sobre i a més té la dóna el fill i la neboda aquí, a ell no li ho puc demanar. Busco el xofer de guàrdia. El trobo cridant Michael wants two Waters (el Michael vol dues aigües) i és que el Michael (de cognom Waters) acabava de demanar aigua i al xofer li feia gràcia el joc de paraules. Com podeu imaginar no estava ni en condicions d'anar de passatger en un tricicle.
Res, al final em carrego jo els muermus i cap a casa aviadet. Pel camí em perdo però no massa, se trobar el camí alternatiu mentre els altres dos companys van repetint que no és una bona idea perdre’s per aquestes zones, Gràcies, ja ho se! Però que voleuque hi faci?


DISSABTE:

Dissabte passa d’aquella manera que passen els dies en que portes masses dies sortint seguit. A la feina (no em cansaré de repetir que jo dissabte també treballo) mirant com el correu no s’actualitza. Així fins a l’hora de marxar. 

Decidim que l’endemà farem visita. Sembla que ha quedat establert que diumenges hem de fer el turista, i a mi ja em va bé perquè sinó dormiria i no veuria res del país, el que no m’agrada tant és que després de l’èxit de les coses que organitzo jo ha quedat oficialment institucionalitzat que el Pau organitza les excursions. Això si, sempre amb els collons a la ma!

Al vespre em faig el sopar i m’assec al sofà disposat a veure l’Espanyol-Barça, un altre partit del Cinc Team.  Els companys de pis ja han desaparegut fa hores. Que colló! No penso veure el partit aquí tot sol. Agafo el cotxe i cap al bar.

No hi ha lloc per aparcar, un dels “vigilants del carrer” em diu que si busco parking, li dic que si. El segueixo i em fa aparcar sobre la vorera a l’altra banda del bar. A mi ja m’està bé. Li prometo una bona propina i entro a veure el partit.

Mitja part, a fora al carrer hi ha molt de rebombori, espio per un forat i veig que a la porta del bar han parat dos furgons de la policia i n’han baixat uns quants homes amb metralletes i uniforme. Fa por però la gent segueix tranquil·la així que me n’oblido ràpid. Miro al pis de dalt i a que no sabeu a qui em trobo? No,al nepalès no! Al Carl i l’Erika bevent junts. No tenen remei, els saludo però els deixo sols, ja vaig rebre prou l’últim cop. El Carl em diu que la policia estava posant multes als cotxes mal aparcats i que a ell l’han enganxat, res que no es solucioni amb una propina clar. M’hauria de preocupar pel meu cotxe? No. Això és Nairobi, la policia no busca arreglar la ciutat, només busca cobraruna propina a canvi de no multar-te. Si el cotxe no té propietari no es molestaran a fer la paperassa. Efectivament, dues cerveses i cinc gols més tard marxo del bar, preparo la propina promesa al vigilant i m’explica que el cotxe allí estava segur, que la policia només multava als cotxes aparcats al carrer i que obstruïen el pas, com que el meu estava sobre la vorera no feia nosa i no m’han multat!

Doncs res, cap acasa a dormir que demà tenim excursió!


HE BAIXAT A L’ INFERN PER PUJAR AL CEL
 
La primera part de l’excursió no l’havia preparada jo. El primer cap de setmana que vaig arribar el xofer ens va portar a mi i el jefe a fer un tomb per la ciutat, vam veure el centre, les vistes i un dels slums (barris de xaboles). Jo ho havia explicat a l’iranià i ell també ho volia veure així que havia demanat al conductor que ens hi portés.

El xofer (ara ja recuperat de la borratxera) ens passava a recollir a les 9. Si, aquesta és una bona hora per a que el nepalès ens acompanyi. Ens encaminem cap a l’Slum de l’est, cap a Umoja Slum. Fem el mateix tomb que vam fer amb el jefe. La veritat és que és espectacular veure-ho, però com que només anem per la carretera que ho voreja tenim la sensació de no veure tot el que s’ha de veure. El conductror capta el missatge, ens ensenya el seu barri i es dirigeix cap a la part sud oest de Nairobi, cap a Kibera Slum. Segons diuen l’Slum més gran d’Àfrica; i és que no només té els ocupants originals que eren tots els soldats sudanesos que van quedar desemparats després de la segonaguerra mundial sinó que més endavant s’hi van afegir els refugiats de Rwanda, Somàlia... i ara des de fa un parell d’anys, els desplaçats per la violència post electoral. En total unes dues-centes mil persones censades (extraoficialment el número de gent es calcula entre 1 i 2 milions).
Aquest cop agafem un camí de terra que voreja un turó pròxim a l’Slum i des d’on tenim una molt bona visió de part del barri. Seguim avançant pel camí i aleshores el conductor para i ens diu “ara hauríeu de pujar les finestres que entrarem a dins”.Mmmmmmmmnnnnnnnmmm No No No No, not a goood Idea mnmnmnmnmnmnmnmmmmmmmnnnmmnmnmn (aquest és el nepalès murmurant, encara no sé si per a ell mateix o per a tots). Finestres amunt i pel camí estret i ple de forats cap a dins l’Slum.  Per a tranquil·litat nostre a la pregunta de “que n’opina l’altre gent que ha vingut per aquí?” el conductor ens respon “és el primer cop que porto gent per aquí...” Maco, aquesta és la millor manera de saber si un lloc és segur o no,fotat-hi de ple!
El que més em va sorprendre va ser la decència de la gent. Si, no podem comprar una casa, però el poc que tinc ho cuido; si, no tenim luxes, però mantinc la meva zona neta; si, sóc pobre, però els meus nens van vestits impecables a l’escola. Com ja vaig veure a Armènia, pobresa: molta; misèria: gens. Tot al contrari del nord d’Àfrica on pobresa poca però misèria tanta com vulguis.

Sortim de l’Slum. Suposo que el que hem creuat era un dels camins principals, però prou per fer-te una bona idea de com és la situació allí a dins. He vist nens somrient i jugant a futbol, pocs metres més enllà un nen malalt, sol a la porta d’una casa. He vist nens empaitant-se i nens pelant patates o carregant galledes de carbó. Fins i tot dins dels Slums hi ha grans diferències.
Tornem a casa i com que encara no és migdia decidim seguir amb el meu itinerari. El nepalès creu que visitar dues coses en un dia pot ser perjudicial per a la salut i decideix quedar-se a casa. L’iranià i jo marxem cap a Karen.

Karen vindria a ser el lloc on tothom vol viure. Karen es el nom que rep la zona a partir de la seva habitant més cèlebre, Karen Blixen. Escriptora d’aquesta frase: 

"I had a farm in Africa at the foot of the Ngong Hills..." 

(tenia una granja a l’Àfrica, al peu de les muntanyes Ngong). 

No us sona? Així comença el seu llibre més famós, Out of Àfrica

Segueix sense sonar-vos? A veure una altra pista: Meryl Streep i Robert Redford… ara si? Out of Africa = Memòries d’Àfrica.
Efectivament, a només 10 km de Nairobi, i a uns 5 de l’Slum es troba una de les zones més maques del món! Envoltada de reserves naturals i d’animals salvatges. Amb vistes a les Ngong Hills hi ha una caseta rodejada d’un jardí preciós on la duquessa Karen Blixen (Danesa) va viure part de la seva vida, on va triomfar i fracassar en l’amor, on es va arruïnar intentant cultivar cafè i on va construir escoles, cases i va donar terres a aquells que treballaven per ella. Quan va tornar a Dinamarca es va vendre les terres, però va seguir col·laborant amb la gent del lloc. Per a més informació el llibre o la pel·li.

Un cop ja tenia decidit on anar a viure quan em facin fora del pis temporal vam anar a visitar l’orfenat de girafes. Una espècie de granja annexa al parc nacional de Nairobi on acullen girafes malaltes i les cuiden fins que es recuperen. Llògicament tenen les típiques dues girafes que no es mouen d’allà i que estan encantades d’apropar-se al mirador des d’on els turistes els hi ofereixen menjar i els hi fan fotos. 
Vam dinar als jardins de les plantacions de cafè de la Karen Blixen i per acabar de fer el turista vam visitar un centre d’artesania que destina els beneficis a la protecció de la fauna salvatge (o en altres paraules, una gran tenda de souvnirs).

Al vespre havíem d’anar a sopar al famós Carnivore, però estàvem tots massa cansats i vam decidir que encara tenim molts mesos per endavant per anar-hi i que per tant pot esperar. 

I així acaba una setmaneta curta i tranquil·la en la que no han passat gaires coses.

Ara, d’aquí dos dies, torno cap a casa per Nadal i cap a Austràlia a passar el cap d’any. No sé si tindré temps o forces per escriure. Ho intentaré. Sinó quan torni de les vacances... més aventures Africanes!

Petons a tots!

PS: Avui dimarts, abans de penjar aquest article he arribat a la feina i me n’he enterat que ahir hi va haver un atemptat terrorista a Nairobi (molt possiblement Al Qaeda). Demoment porten dos morts mes el suicida.

Nosaltres estem tots be i la sensacio de seguretat segueix igual que abans. Aqui no ha passat res. 

dimecres, 15 de desembre del 2010

El Pont de la República


Kenya es va independitzar de la Gran Bretanya el dia 1 de Juny de 1963, però no va ser fins el dia 12 de desembre que va ser plenament reconeguda com a país independent. Un any després, el 12 de desembre de 1964 es van declarar república. I ara eldia 12 és festa.
Enguany el 12 de desembre ha caigut en diumenge i com que aquí tampoc son totntos han mogut eldia festiu a l’endemà dilluns. Això ha fet que és produís algo que no veuré gaire sovint: un cap de setmana de dos dies!!! Si, perquè jo dissabtes també treballo Cry
Així que amb els companys de pis vam decidir que havíem de fer alguna cosa especial aprofitant que teníem dos dies lliures seguits. Proposta de l’Iranià: Ens quedem a casa i que cada dia el xofer ens porti a un dels parcs nacionals a la vora de Nairobi i així en podem veure dos! Jo: això està molt bé, però ho podem fer cada diumenge! Perquè no aprofitem i anem a algun lloc més lluny i passem la nit fora, això no ho podrem fer gaire més cops! SI! S’accepta la moció! El nepalès no opina, i si ho hagués fet segurament hauria proposat aixecar-se a les 5 de la matinada per anar a caminar mitja horeta i després tancarnos a l´habitació a gaudir de la trepidant aventura de fer feina a casa durant dos dies seguits (això si, fins a les 7 de la tarda que és hora de sopar i anar a dormir!). Així que el tribunal de les Nacions Undides va fer servir el dret a veto i el Nepal no va poder presentar la seva “no opció” (ja aviso ara que el veto es va anar fent repetitiu i evident al llarg de tot el pont).
Total que dissabte sobre les 21:00 (amb el Nepalès al limit de l’atac de cor que fos tan entrada la matinada) decidim que l’endemà a les 6 tots en peu que marxem de safari! Ueeeeee!!! Pau, tu ho organitzes, naltros nem a dormir...
Fantàstic, i araque faig jo? Internet... mmm... justament ara havia de deixar de funcionar? Ja és mala sort.
Me’n refio del Jordi (pels que no el coneguin és mon cosí que va estar per aqui de viatge amb la seva dóna) i la millor opció si em d’anar a dormir a algun lloc és anar al Treetops Hotel.  Un hotel que com el seu nom indica esta construït sobre un arbre al mig d’un parc natural, al costat d’un toll d’aigua on els animals van a beure quan es pon el sol i així des de l’arbreels pots observar sense molestar.
Una mica d’història: Aquest hotel originalment només tenia dues habitacions i es feia servir sobretot per caçadors. Després el van ampliar una mica i una tal Elisabet(princesa d’un lloc anomenat Gran Bretanya) va decidir passar-hi una nit.Curiosament aquella nit el pare de la noia va morir a Anglaterra. Així que com va escriure  el llegendari  caçador Jim Corbett: “per primera vegada a la historia una joveneta s’ha enfilat a un arbre sent una princesa i després de passar el que ella ha definit com l’experiència més emocionant de la seva vida n’ha baixat sent una reina. Deu la beneitegi!” (o era beneeixi?). Doncs si, és l’únic cop (que se sàpiga) que algú ha esdevingut rei/reina dalt d’un arbre!
Llògicament una publicitat així no la té ni la CocaCola. L’hotel es va fer molt famós, tothom volia venir i no donaven a l’abast. Durant les revoltes dels anys 50 els rebels d’una de les tribus locals van cremar l’hotel i això va ser l’excusa perfecte perquè més endavant el reconstruïssin, aquest cop més gran, amb millors vistes,més a prop dels animals i llògicament amb més habitacions. La reina va tornar a venir i va tornar a fer famós el Treetops. L’any que ve el tornaran a restaurar perquè la llei obliga que totes les habitacions tinguin el seu propi bany i no un de compartit cada 10 habitacions, i que us hi aposteu a que a algú se li acudeix la idea d’afegir un altre pis a l’hotelet!
El lloc ja no en te res de treetops. Ara és un edifici de tres plantes sobre pilots de fusta amb un parell d’arbres que hi creixen per dins. Res a veure amb l’original, és veritat, però segueix sent molt bonic i la visió dels animals tan a prop és impagable.
Total, ja tenim destinació ara organitza la resta... no tinc internet, és massa tard per trucar a l’hotel... saps que, me’n vaig a dormir i demà pel matí ja ho prepararem tot.
Abans de continuar m’agradaria explicar una cosa. La gent normalment té dues opcions per a viatjar:
1.      Viatge organitzat: tot pagat, et recullen, et porten, t’ensenyen coses, compres souvenirs i et tornen a casa sa i estalvi (amb menys estalvis dels que tenies abans de sortir).
2.      Viatge autèntic: coneixes a algú que coneix a algú altre que té el telèfon d’un que solia ser guia d’allà on tu vas de viatge i que et pot fer una ruta privada per un preu mòdic. El resultat és el mateix que el d’abans però sense els souvenirs i amb mal al cul pel poc confort del cotxe.
Molt bé, ara deixeu-me que us introdueixi la tercera opció que com va batejar el Pauet (company d’universitat) és la opció més recorrent entre el meu grup d’amics ique ell anomena “anar sempre amb els collons a la ma” seguit per un “i no se com us ho feu però sempre us en sortiu!”.
Expert i mestre en l’art de viatjar “amb els collons a la ma” m’aixeco ben d’hora, agafo la maleta amb la meitat de les coses bàsiques (l’altre meitat me l’oblido just al costat d’on tenia la maleta) i el doble de coses innecessàries. Agafo les claus del cotxe i els explico als companys que no he pogut preparar res pq no tenia internet, pero que la meva Loonely Planet porta el telefon de l’hotel (que més endavant descobrirem que ja no és aquest número) i un mapa de tot el país end ues pagines de la mini guia i que justament allà on s’uneixen les pàgines i hi ha un tros que no es pot veure bé, allà justament sembla que hi hagi una cruïlla de la carretera que ens porta cap al poble on hem d’anar.
Ara no recordo si us vaig explicar com era el cotxe que tenim. Bé, en diuen 4x4 però en veritat no ho és. Si que té l’opció de tracció a les 4 rodes però el motor en veritat no funciona com el d’un 4x4. A més, la distancia entre el terra i la panxa del cotxe s’assembla més a la d’un cotxe normal que no pas a la d’un 4x4. Només te dos portes i un portaequipatges que més aviat s’hauria de dir porta carteres perquè tres motxilles i caben justes. El seient de darrera es mòbil, i per desgràcia no al gust del passatger sinó segons com enganxis el bot de la carretera. Canvi de marxes automàtic que canvia de marxa quan vol i pel que vaig descobrir només en te 4: curta, llarga, marxa enrere i parat; segurament anteriorment les marxes eren 3 o 4: curta, llarga i alguna entre mig però pel soroll que feia el motor suposo que fa temps que van deixar de funcionar.  En resum, el cotxe perfecte per un viatge a través de Kenya!
Una petita inspecció al cotxe abans de marxar per confirmar que efectivament hi ha molt poca aigua al radiador i que el nivell de l’oli va passar del mínim ara deu fer cosa de 6 mesos, però tenim gasolina i roda de recanvi!
En ruta! Sense mapa de carreteres, sense saber ben bé on anem, sense saber si el parc estarà obert,si hi ha lloc a l’hotel o si el cotxe aguantarà, però nosaltres...”amb els collons a la ma!”
 
Primera parada: caixer automàtic, aquesta és l’altra, ningú tenia un duro a sobre al sortir de casa.
Segona parada: gasolinera, no per posar gasolina sinó per posar una mica d’oli! Jo crec que al tancar el capot em va semblar sentir que el cotxe deia gracies i feia un rotet (potser només ho vaig imaginar).
Tercera parada: “quan puguis para que vull pixar, quan trobis un racó sense gent al costat de la carretera...” Aha! Vatua aquí una curiositat d’Àfrica, ja et pot semblar que ets al mig d’enlloc, perdut a la jungla o al mig de la sabana, però si hi ha un camí o una carretera, sempre hi ha algú caminant i carretejant algo. Sempre, no passen 20 m que no trobes algú! Així que el company es va aguantar durant tres hores fins que vam poder parar a només 3 km del centre d’informació del parc. I tot i així va seguir passant gent hehehehe.
La carretera... bé, si l’altre dia explicava que a Nairobi tot són forats i kamikazes, l’autpista és el mateix però a 110 Km/h. Si si, la gent va rapidíssima en una carretera plena de forats i sense línies a terra ni senyals per orientar-te. Gent creuant a peu, camions fent canvis de sentit allà on els plau i obres, moltes obres ja que estan  construint una autopista com Deu mana. Això si, quan el transit es col·lapsa una mica, la gent no dubte ni un segon, volantassu i a conduir pel mig de l’obra entre camions i excavadores! Al principi et xoca una mica, però amb el temps t’hi acostumes i t’ho acabes passant bé conduint en una cursa d’obstacles.
Total que 200 km i tres hores més tard arribem a l’entrada del parc, paguem l’entrada i preguntem a la dóna si té el telèfon de l’hotel al que anem. Ens el dona i llògicament no s’assembla en res al que posava a la guia i que feia tres hores que intentàvem trucar.  Tenen lloc, només hi ha un problema, no accepten cotxes particulars. Així que agafem el cotxe i desfem camí per tornar a l’últim poble que hem creuat. Allí hem de trobar un hotel de la mateixa cadena on ens donaran de dinar, ens recolliran amb un bus i on podrem deixar el cotxe tota la nit. Fàcil de trobar, com que no hi ha senyals enlloc només costa preguntar-li al policia i una propineta de 100 shilings (1€).
Mare meva quin hotel! Jo de gran vull viure en un lloc així. Ja penjaré les fotos hi ja ho veureu però lujassu pur!!!  Negociem el preu de l’habitació i passem de 300$ per persona en habitació individual a 170$ per dormir els tres juntets amb dinar, sopar i esmorzar inclosos. Car? Gens nimica!
 
Després de dinar i d’intentar-nos vendre entrades per a un xou de dansa tradicional (tradició de les tribus dels turistes del punt 1 de més amunt) ens emboteixen en un mini-bus i ens tornen a portar fins al parc. Aquest cop entrem i després de molts bots al seient i de veure algun bongo[1] i algun antílop d’aigua al costat del camí arribem a l’hotel. Tal com anunciava la guia de fora sembla una mica atrotinat, però per dins es força acceptable.Té tres plantes penjades sobre pilots de fusta, a la primera hi ha la recepció i algunes habitacions, a la segona el bar amb finestrals de vidre i més habitacions, a la tercera una terrassa enorme i més habitacions, entre elles la nostra (la suite de la reina que és de les poques que te serveis inclosos està al costat del bar).  A banda i banda de l’edifici hi ha una escala d’incendis que si la segueixes fins al final et porta a una mena de bunker amb finestretes per on pots veure els animals bevent just al teu costat. Mentre fem el te una parella de jubilats m’expliquen que és el quart cop que venen i que l’últim cop el toll estava gairebé buit i que en 12 hores només van veure 3 animals, que per sort sembla que les últimes pluges han omplert el toll i segurament avui tindrem més sort. M’alegra sentir això perquèvol dir que no tenen els animals lligats al darrera i els deixen anar de tant en tant sinó que realment venen quan tenen set i els ve de gust.
 
Per començar no està gens malament. Uns quants Warthgogs[2],antílops de varis tipus i búfals d’aigua (o búfals africans). De sobte algú comenta: “elefants!” i allà lluny, entre els arbres s’intueixen unes coses grises molt grosses que baixen muntanya avall. Uns minuts després apareixen majestuoses les elefantes per un dels camins que porta al toll.
 
Elefantes? Si, elefantes. El 99% de vegades que vegeu un elefant sol serà un mascle. Les femelles sempre van en grup i cuiden de les cries, els mascles van sols i només s’uneixen en grups quan juguen, es barallen o quan passen molta gana. Quan un mascle arriba a la pubertat normalment és rebutjat pel grup de femelles que fins aleshores el cuidava i protegia i ja no serà mai més acceptat en aquell grup a no ser que sigui època de reproducció o que hi hagi una sequera i es vegin obligats a migrar cap algun altre lloc on hi hagi aigua. I és que només les matriarques tenen prou memòria per recordar tolls alternatius.
Més afortunats impossible. Resulta que ara es l’època d’aparellament i tres grups de femelles es van aproximar al nostre toll. Tanta dona suelta en època de zel llògicament va atraure mascles. De tots, només el dominant té dret de cuixa, els altres han d’esperar a trobar-se les femelles i que ell no hi sigui a prop. Així que alguna espenta i petita baralla i ja tenim el mascle més gros passejant-se entre les femelles i posant la trompa entre les seves cames (no, no és cap metàfora, és literal) per veure si alguna estava disponible. La veritat...moltes carbasses. Al final de la nit només vam veure com en muntava una. Bé, de fet no se encara si era una o un. És veu que és força normal que quan dos mascles es barallen el guanyador munti el vençut. I com que hi van haver unes quantes picabaralles no n’estic segur de que passava allí. El que si que si que vam veure va ser com la presència del mascle feia bullir la sang d’un dels mascles joves encara protegit dins el grup de femelles. Aquest acabava d’entendre per aquè servia la segona trompa i tenia ganes de provar-ho i va començar a empaitar femelles. Però com he dit abans, quan un mascle entra a la pubertat, les femelles el fan fora del grup, i així va ser. La veritat es que feia pena veure el pobre mascle tot desorientat, rebutjat per les seves excompanyes de grup i pels altres mascles. Sense saber on anar es va passar tota la nit al costat de la bassa d’aigua dolça que posa l’hotel bevent. Segurament perquè estava desorientat va començar a empaitar tots els animals que s’apropaven i més d’un cop va semblar que hi podia haver brega de veritat, per sort al final no vapassar res.
 
En total una quarantena d’elefants, multitud de búfals d’aigua, antílops i pumbas (Warthhogs).
L’hotel té un sistema curiós per avisar quan s’apropa un animal dels grans. Com que no es potfer soroll, a l’habitació tens una espècie de timbre que fa un brunzit prou fort per despertar-te, però no perquè es senti des de fora.
·        Un to: S’apropa una hiena,
·        Dos tons: s’apròpa un Lleopard,
·        Tres trons: s’apropa un rinoceront,
·        Quatretons: s’apropa un elefant.
Llògicament el to de l’elefant se’l van estalviar perquè sinó allò semblaria un concert de mosquits.
Quan ja n’estava fart d’elefants  vaig decidir anar a fer una dormideta, tan bon punt em trec les sabates... ZZZZZZZZZZZZ... una hiena! Corre cap a fora! Sabeu una cosa...els de Disney realment la van clavar quan van fer el rei lleó. Les hienes son iguals i fan els mateixos gestos i la mateixa cara que a la pel·lícula, només faltava que es poses a cantar! Per desgràcia l’elefant solitari també se les vatenir amb la hiena i al va fer fora. Al llarg de la nit i sobretot amb la sortida del sol se’n van veure més, però cap de tan a prop i tan clarament com aquesta primera. Després de molt d’esperar i no veure res especial vaig decidir tornar al llit.
No sé quanta estona vaig dormir, però el so va ser molt clar: zzzzzzzzzzzzzzzz... zzzzzzzzzzzzz...zzzzzzzzzzz... Rinoceront! Semblava impossible. Ho havíem aconseguit, veuríem el rinoceront! I es que és dels animals més difícils de veure, sobretot en aquest parc. En altres parcs el rinoceront blanc és deix veure una mica més,però el negre costa de veure. Lo de blanc o negre no té res a veure amb elcolor. El blanc té la boca més grossa, en anglès Wide, però el que el va descriure primer era alemany o holandès i un error de traducció va acabar amb la pobre bestia dient-se “Blanc”. L’altre, el de la boca més petita, per contraposició es diu “Negre”.  I nosaltres aquí el teníem, caminant directe cap al toll d’aigua dolça de l’hotel, directe cap a mi!!! I es que jo vaig ser l’únic que va agafar la càmera i vabaixar al bunker a veure la bestia de ven a prop. Això si, no va parar quiet ni un moment i clar, de nit i amb poca llum les fotos surten com surten... Alfinal l’elefant solitari el va emprenyar massa i va acabar marxant, això si, no sense abans plantar cara i dir-li ben clar i català “tu ets gilipolles o què? Realment et vols fotre amb mi?” potser no va fer servir aquestes exactes paraules, però els gestos amb el cap venien a dir això.
Al final vaig tornar a dormir i quan m’estava a punt de dormir un altre soroll, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre... collò, això com a mínim ha de ser un Tiranosaure Rex amb tants sorolls! Ah no, es el nepalès que ronca... doncs mira que roncar igual que el pitu dels animals!
És a dir que alfinal de la nit vam veure tots els animals possibles menys el lleopard... s’hi haurà de tornar!
L’endemà pel matí ens van llevar a les 6, vam veure el mont Kenya allà al fons sota un munt de núvols i ens vam tornar a embotir al bus per anar a esmorzar al primer hotel,el de luxe.
Vam esmorzar mes o menys ràpid, vam agafar la nostra tartana i vam fer el que era més lògic. Dos empanats de la vida que el més arriscat que han fet en l’últim més és tallar-se les ungles, jo i el cotxe que cau a trossos. Sense guia, sense mapes fiables,sense kit de primers auxilis, sense menjar, amb només una ampolla d’aigua directes cap al parc! Avui anem de safari!!!
Sempre havia imaginat que el meu primer safari seria alguna cosa organitzada a través d’una agència,  en un LandRover  color beix o verd fosc, amb u guia vestit amb roba caqui i un barret rodó ridícul, que em portarien per camins a veure animals mig drogats que 5 minuts abans estaven lligats però que ara elsdeixaven lliures perquè semblessin salvatges de veritat... Però no, no va seraixí. Aquí estava jo, l’únic dels tres amb experiència en conducció de 4x4, en un cotxe granat que poc en tenia de 4x4 i amb els meus dos super-companys d’aventures! Jo com a guia i conductor de safari! Jo encarregat de no fotrem on no toca i de no destrossar el cotxe que és de l’empresa. Jo el superGuia!
La veritat, ens ho vam passar genial. Amunt i avall per els camins mig enfangats, creuant rius, veient tot tipus d’animals des de baboos[3]fins a elefants passant per antílops i búfals d’aigua, tot el que es podia veure al parc excepte pel lleopard i el lleó (que quedava en una zona del parc massa apartada d’on erem nosaltres i no teníem temps d’arribar-hi). A part de perdre’ns un parell de cops per culpa del mapa totalment desfasat que portàvem, la única situació compromesa va ser quan ens vam trobar cara a cara amb un dels elefants (juraria que el solitari de la nit anterior) i es va posar en posició de càrrega i va començar a caminar cap a nosaltres. Petit apunt sobre elefants: quan es barallen, el més gros i fort es queda quiet, el més petit es posa en posició de càrrega amb lesorelles obertes i comença a avançar cap a l’altre, poc a poc. Quan arriba a l’altura de l’altre li posa la trompa sota la boca i depenent de com ho vegi carrega o no, si al gran no li fa gràcia que el molestin s’espera fins que el te a prop i aleshores és ell el que carrega. Jo tenia una cosa clara, jo no pensava esperara que s’apropés i fotés la trompa sota el capot del cotxe! Si s’apropa molt...gas a fondo i fora d’aqui! 30 metres... 20 metres... 15 metres... 10 metres...es para, ens mira, gira cap a un costat i desapareix entre els arbustos...buffff, segur que el nepalès s’haurà de canviar els calçotets.
Parlant del meu amic nepalès. Les altres ocasions de veto a la seva opinió es van produir quan arribàvem a una cruïlla. Si hi havia dues opcions:
1.      Anar pel mig del parc travessant els tolls on hi ha un 99% dels animals però per anar-hi s’ha de passar per un camí una mica embrossat,
2.      Anar resseguint la balla electrificada per un camí planet i ben cuidat on no hi ha ni mosques,
Ell sempre escollia l’opció número 2. Va arribar un punt que l’iranià i jo vam deixar de preguntar per on tirar, senzillament sabíem quina era la millor opció, i cadacop que agafàvem el camí bo, l’altre començava “no no no nooooo, to the right to the right!!!” Pobret.
Al final vam fer el tomb a tota la part selvàtica del parc i vam deixar de visitar la part més de sabana, també s’hi haurà de tornar!
La tornada cap acasa va ser una mica mogudeta per culpa de l’asfalt (o més ben dit del no asfalt) de l’autopista, els busos suïcides i les obres, però al final vam arribar sans i estalvis!!!
Per cert, elcotxe aquest matí encara funcionava!
I fins aquí latercera entrega de les aventures africanes! Com podeu veure compleixo les meves promeses i el que escric és cada cop més curt (hem passat de 4 a 7 pàgines)segurament per setmana santa ja enviaré volums de l’enciclopèdia catalana per correu!
Un petonàs a tothom i a veure que passa aquesta setmana!
PS: prometo penjar les fotos i videos aviat! aquesta és una promesa de veritat! (les fotos ja estan penjades a picasa, mireu el linc "les meves imatges" al costat)
[1] Bongo: una espècie d’antílop. Si voleu saber més Wikipedia!
[2] Warthhog: o porc senglar berrugós. Si us dic que és un Pumba ho entenu millor?
[3] El mico que fa de xaman a la peli del rei lleó