Buenu, no us emocioneu massa, no sé si es repetirà gaire sovint això que escrigui explicant com van les coses. Ja sabeu que jo, a l’hora d’escriure soc mooooolt perru. Però és que això és tant... que ho havia d’explicar. Aquí teniu un resum de lameva primera setmana a Nairobi.
Per cert, ésllarg així que tranquils si us en canseu, a mi també em passaria. Els pròxims posts intentaré que siguin més curts.
SEGURETAT
És tan... tan diferent del que esperava però a la vegada tan com a les pelis. Per començar,en els pocs dies que vaig tenir per preparar-me tot el que llegia a les guies de viatges i a pàgines web era com de perillós arriba a ser Nairobery (quan lagent l’anomena així és per algo). Fins i tot en varis llocs vaig llegir que era la ciutat més perillosa de tot Àfrica. I pel que he sentit explicar a companys de feina sembla que les guies no menteixen. Realment era molt perillós pocs anys enrere (quan es van escriure les guies), però en els últims anys hi ha hagut una reducció del crim bestial. Ningú s’ho explica però ara fins i tot pots caminar per segons quines zones de nit! Això si, segueixen passant coses. A un company l’altre dia li van fotre el cotxe i a uns alemanys els van atracar a punta de pistola. Uns altres es van trobar dins el cotxe rodejats de 6 o 7 tios amb matxets. Però en general, si vas amb precaució no hi hauria d’haver cap problema.
En general la seguretat és molt bestia. Tots els edificis tenen ballat electrificat al voltant, murs de més de 3m d’alçada, una o dues portes de ferro i com a mínim un vigilant. A les zones comercials també és semblant. Hi ha l’edifici comercial (botigues, supermercat, oficines...) envoltat d’un pàrking que està ballat amb dues barreres, una d’entrada i una de sortida, cadascuna amb la seva vigilància. En algun centre comercial fins i tot ens han inspeccionat el cotxe amb miralls per assegurar-se que no entren cotxes bomba (n’hi ha hagut uns quants en els últims anys i si un no sen recorda, només cal passar pel jardí-memorial allà on hi havia l’ambaixada americana, ara un solar molt solitari).
EL DIA A DIA
Però he de dirque la vida aquí no està tan malament. És una barreja entre les pelis del’època colonial amb la vida moderna.
Tot i que em preocupava viure en una bombolla completament aïllat de la realitat no és ben bé així. Si que a casa estàs completament aïllat del món que t’envolta, però tothom viu així, els locals també. A l’hora de dinar surts a passejar pel carrer i vas a algun bar o cafeteria que hi hagi per a la vora, et barreges amb la gent amb molta facilitat i tot i que si que destaques pel color de la pell ningú es fixa en tu.
El menjar, les botigues, l’ambient... tot igual que a casa, aquí a la ciutat es troba de tot i la veritat és que tecnològicament està força avançat. A part d’un parell d’apagades de la llum al dia i un tall en l’aigua de tant en tant, tot funciona força bé. Molts restaurants Indis i molts cafès on pots menjar bones amanides, Thai, carn... un japonès on cada dijous fan la Spanish Night (llògicament).
Els preus... depèn del que vulguis. Si vol fer vida europea, paga preus europeus, si volsfer vida d’aquí paga preus d’aquí. Es a dir: si vols llet, carn o fruita amb garanties de que no agafaràs un mal de ventre descomunal ves al supermercat i paga el mateix que pagaries a Europa, si vols pagar menys i no tenir cap mena de garantia hi ha una sèrie de paradetes repartides pels carrers on venen de tot, des d’ous fins al diari. El mateix passa amb els restaurants i les botigues.
Ah, les carreteres! Els carrers (per no dir els torrents). Diu la llegenda que hi va haver un dia que van estar asfaltats, però d’això ja deu fer molt de temps. En general hi ha dos tipus de carrer. Els que tenen un asfalt en molt males condicions, per on amb prou feines passen dos cotxes i on hi ha uns forats on un s’hi podria estirar i els cotxes passarien per sobre, i els carrers sense asfaltar que recorden els reportatges del National Geographic al mig de la sabana. Els primers són els carrers principals, els altres els secundaris per on no hauries de passar de nit.
L’altre dia vam tenir una recepció de benvinguda. Aprofitant que venia el manager de la secció africana de l’empresa han organitzat un sopar per als expatriats (m’ha semblat malament que no invitessin als d’aquí). Sopar al restaurant d’un Suís. Un edifici de planta baixa circular amb un jardí enorme al mig, sostre de canya i tot de tauletes i racons privats. Nosaltres ocupàvem la zona més gran, amb una part coberta per una carpa de teles amb un foc al mig de la sala. Begudes per a tothom, canapès i menjar molt bo. M’ha recordat molt a les pelis com memòries d’Àfrica però sense que la gent anés vestida de safari, això i el típic tio movent el vano. Parlant de vanos, l’altre dia vaig anar a dinar amb el jefe australià a l’Stanley Hotel. Hotel a partir del qual es podria dir que es va crear la ciutat de Nairobi ja que originàriament és l’únic que hi havia. Doncs allà, al bar (decorat rollo principis del S XX) tenien els vanos en marxa! Aquests però funcionaven amb una maneta elèctrica i no amb un paio allà plantat.
SORTIR DE FESTA
Ahir dissabte (divendres no perquè aquí dissabte també es treballa) vam sortir de festa amb el col·lega Neozelandès (a partir d’ara l’anomenaré Kiwi o Carl que això de Neozelandès costa d’escriure i més de pensar) i la seva xicota (una negreta local molt mona i de poc més de 20 anys, ell crec que en te 44 així que tela).Em van portar a un local al centre de la ciutat (on ells no acostumen a anar però ahir feien un show i la noia ho volia veure. Per arribar al local vam recórrer (en cotxe) un carrer principal de la ciutat que a aquelles hores estava pseudo-solitari. Dic pseudo perquè a cada cantonada hi havia grups de noies, suposo que fent-la petar. Aparquem el cotxe i s’apropa un tio, el Carl li dona un bitllet de 100 (1€) i em diu que aquets paios s’encarreguen que al teu cotxe no li passi res mentre ets al local. El local des de fora és una espècie de plat volador de formigó aguantat sobre una columna i aferrat a l’edifici del costat que és per on s’entra. Dins... suposo que la millor forma de descriure el local per dins és imaginar una discoteca d’hotel de Salou que no s’ha renovat des dels anys 70 i donar-hi un toc de prostíbul poc dissimulat. Planta baixa entrada i bater d’homes, primera planta bar amb reservats i bater de dones, tercera planta discoteca, tot connectat per una escala estreta i fosca amb llumets de Nadal i moqueta vermella, preciós. L’espai de discoteca estava prou bé, circular (es el plat volador), amb taules al voltant de la pista de ball i barres de bar al voltant de les taules, sobre lesbarres pantalles de televisió on posaven els partits de la lliga espanyola, la meva salvació. I dic la meva salvació no perquè sigui un boig del futbol (a mi mentre perdi el Madriz, la resta m’és igual) sinó perquè quan vam arribar allocal encara era una mica d’hora i a part de nosaltres i alguns blancs amb pinta d’homes de negoci amb ganes de festa, la resta tot eren noies solitàriesi amb vestits diguem-ne curts, assegudes a la barra del bar o ballant soles.Fins a cert punt era divertit contemplar l’espectacle, el problema és que simires pensen que busques, i quan ja m’havia espolsat de sobre a dues amigues a qui no havia invitat a seure amb nosaltres em vaig adonar que mirar l’Atletico-Espanyol era la millor manera de no atraure ningú. Cap al final del partit el local ja estava més ple. Havien arribat molts grups de gent local, alguns blancs més (fins hi tot algun grup de gent jove), asiàtics i indis. La majoria de les noies ja estaven ocupades així que em vaig poder dedicar a contemplar i divertir els ulls amb les tàctiques per lligar d’algun indi o com alguna noia anava cambiant de parella quan ja tenia la beguda que volia. I es que això és el que em va sorprendre més. No vaig veure gaires noies marxar del local acompanyades. Sembla com si la majoria només busques passar una estona amb tu a canvi de compra’ls-hi algo de beure.
Les guies que hellegit diuen que la gent aquí valora molt l’educació, que no siguis ni groller ni agressiu. Que si has de comprar algo i has de regatejar, que t’ho prenguis amb calma, que si algú et vol estafar que siguis amable i xerris amb ell i molt probablement t’estafarà igual però menys del que hauria fet, però sobretot que si la gent t’agòbia que hi xerris un moment, els acomiadis amb educació i segurament et deixaran en pau. Jo vaig voler fer cas de la guia i quan alguna de les noies s’apropava hi xerrava una estona, m’ho prenia com una aventura. Alfinal els deia que tenia novia, que ara està ballant però que si ve i ens veu seré jo qui rebrà, qualsevol excusa. Més d’un cop em vaig trobar amb un “val,compra’m una beguda i marxo”. Ho vaig fer un cop i mai més! Una de les noies estava tan òbviament drogada que fins i tot tenia una conversa divertida, feia olor a cendrer (molt pitjor que de tabac). Al començament era divertit. Va marxar i més tard va tornar. Aleshores amb prou feines se la podia entendre, pobre. Va dir lo de una beguda i marxo i li vaig comprar una espècie de suc raro que bevia (ni de conya li pagava una cervesa o un cubata, hauria caigut rodona). Al final, després de dir-li 50 cops de forma educada, 10 mal educada i 1 “que fotis el camp” va intentar seure a la meva cadira mentre jo ballava a lavora, la dona casi que es mata! Va perdre l’equilibri i casi cau. Aleshores va agafar les seves coses, va fer una postura orgullosa i se’n va anar cap a una altra taula. Durant la nit anava apareixent i només de veure’ns i nosaltres fer que no amb el dit feia cara d’enfadada i marxava cap a un altre costat. El Carl va riure molt quan va veure que jo tornava de la pista de ball i anava a topar amb ella quan me’n vaig adonar i per evitar-la vaig fer tot el tomb al local (l’única alternativa per arribar al nostre lloc).
A part d’aquestes trobades rares la resta de la nit va estar força bé. Vam beure, vam xerrar i vam ballar. Un moment que em va fer gracia va ser quan va sonar el WakaWaka. Decop em vaig adonar que realment estava a l’Àfrica! Crec que era l’únic no africà a la pista de ball i tothom ho cantava com si fos l’Amparito el dia de la baixada de l’àguila. Moment per recordar!
Al final vam plegar cap a les 4. Tornant a casa vam parar a fer un frankfurt amb patates (95 centims d’euro) i em van ensenyar la zona per on normalment surten (lo d’ahir va ser un cas especial). Aquest cop res de carrers deserts; gent i cotxes pertot arreu, no podiem ni passar. Restaurants i bars a banda i banda del carrer amb discoteques a les terrasses i molta barreja de gent local, indis i d’altres. Allò ja era més normal, però com que la senyoreta Erika volia veure el show (que no va ser més que el típic ball de fi de curs del cole) doncs ahir vam sortir pel centre on no hi ha massa més que locals raros.
L’OFICINA
A l’oficina 2/3 de l’equip tècnic són gent d’aquí i llògicament també ho són la resta de treballadors de suport, entre ells els xofers! Si, al final aquí es va amb xofer. Res de luxe però! L’empresa té uns quants cotxes en propietat (cotxes que a casa costaria vendre’ls de segona ma) i que estan a la nostra disposició. El problema és que el transit aquí és tanorganitzat que no calen ni semàfors ni cedas ni senyals. Jo no sé com s’ho fan però no xoquen mai. Es foten per tot arreu i el que ve cap a tu... ja pararà, i el més fort és que para! Aleshores tenim un grup de nois que no sé ben be quefan a part de seure tot el dia i esperar que algú els encarregui algo (ves a comprar això, ves a recollir el correu, escaneja’m això altre...) i aquests són els que quan has d’anar a algun lloc els truques i et porten amb un dels cotxesde l’empresa. El que he vist és que hi ha nivells entre ells. Tots comencen com a noi dels encàrrecs i poc a poc van progressant fins que els que valen treballen a la oficina com a topògrafs o d’administratiu.
Ahir em van explicar que fa un més van anar a l’enterro d’un dels xofers, pel que es veu afora la ciutat el trànsit és algo més perillós. Es veu que el pobre anava per una Autopista de 6 carrils on estan fent obres i on hi ha un punt on es passa de 6 carrils a 2, un en cada sentit i com que aquí el tema senyalització no es porta... passa el que passa.
La meva feina? Encara no sé ben bé que se suposa que he de fer jo. De fet encara no tinc ni el Login de l’empresa. Això és una mica desorganitzat i és que estan creixent super ràpid perquè no paren d’arribar projectes cada cop més grans. El que si sé és en quin tipus de projectes treballaré.
Al principi només sabia que venia a Kenya per treballar com a geòleg en projectes hidroelèctrics i em feia por trobar-me amb el dilema ètic d’haver de treballar per a alguna constructora Xina que ve aquí a fer preses i a inundar poblacions per tal de vendre l’electricitat a preus abusius i així explotar la poca economia emergent que hi pogués haver. Per sort no és res semblant a això. Els projectes en elsque treballem són projectes de l’AID (Associació Internacional per al Desenvolupament), un grup que en part depèn del Banc Mundial (que no són sants però tampoc són els xinus que m’esperava). Els projectes els reclamen les mateixes comunitats on es desenvolupen. Ja ve sigui per tenir electre als poblats, per tenir aigua per regar i veure, o per fer servir la presa com a pont per creuar el riu. La qüestió és que són els pobles que ho demanen, l’AID destina els diners que creu que fan falta i nosaltres dissenyem sobre les necessitats i el pressupost que hi hagi. No, no som cap ONG però tampoc estracta d’especuladors amb ganes d’exprimir la pobre gent.
CASA MEVA
La veritat, no empuc queixar. He viscut en apartaments molt més petits que la meva habitació!
M’han col·locat en un pis de l’empresa. Tinc una habitació enorme per a mi sol. Tinc quarto de bany privat amb dutxa, banyera i demés. Tinc un llit enoooooorme, fins hi tot puc dormir de costat i em sobra lloc. I a banda i banda del llit sobren unparell de metres. Tinc un tocador i un a taula d’oficina, tinc un finestral que dóna al riu Nairobi i als arbres que l’envolten, i tinc un armari empotrat de tres portes dobles! Tot un palau! La cuina i el menjador, també enormes i benequipats els comparteixo amb altres companys de pis. Visc amb un Nepalès i ambun Iranià, tots dos de més de 50 anys i que a les 20:00 ja són al llit! Jo sopoa quarts de nou i a vegades em sap greu mirar la tele per si faig massa soroll!Però que és això! Que no tenen vida aquesta gent!
Per sort tenim el gimnàs, s’ha de pagar però per 50€tens un gimnàs ben equipat amb entrenador personal i també amb vistes al riu ials arbres florits.
I això és tot per la primera setmana.
Pels que hagueu arribat fina al final felicitats per la paciència.
Prometo no prometre tornar a escriure aviat però si intentaro.
Petons!
